23 febr. 2015

Salvador Oliva


Salvador Oliva és professor de literatura, poeta i traductor (no sabria dir si hi ha un ordre rellevant a la llista), i un dels pensadors més lúcids d'avui. En aquesta lucidesa hi té quelcom a veure la seva dignitat personal, avalada per la independència amb què parla i escriu. No el veureu mai a les tertúlies televisades, i és dels qui encara posa per davant dels quartos i la fama aquell factor que abans anomenàvem l'ètica personal. Això explica que algunes editorials rebutgin els seus textos, i honora aquelles que li publiquen, com ara Edicions de 1984.

Oliva signa les millors traduccions contemporànies de Shakespeare al català, i és per això que no tan sols el respecto enormement, si no que m'hi sento en deute. La traducció dels Sonets del poeta anglès és brillant, tal com ho explica en Jordi Llovet. Com que la seva obra no la divulguen els mitjans de masses ni els subvencionats pel poder actual, crec que és oportú que el ressenyi en aquest bloc que tampoc no és amic del poder -ni ganes.

Contundent, clar i necessari, Oliva explica quins mals sofrim i no s'encongeix en assenyalar el nacionalisme que ens ha inundat. Era necessari que Oliva ens digués per escrit una de les darreres mirades d'en Jaume Vallcorba sobre la literatura catalana: el nacionalisme li ha fet un mal segurament irreparable a la literatura del país. Diguem-ho clar com ho diu en Salvador Oliva: la literatura feta en clau patriòtica és un desastre: no es pot escriure novel·la pensant en fer país. Cal escriure novel·la pensant en fer novel·la.

Oliva també opina sobre el fracàs de la llengua catalana al carrer i qüestiona que la immersió lingüística hagi estat el model d'èxit que proclamen els poderosos habituals: la llengua catalana no ha sabut ser la llengua vehicular ni l'idioma dels nouvinguts, ni tan sols el del pati de les escoles dels que ja hi érem. Perquè no s'ha pogut desfer d'una imatge antipàtica que caldria que fóssim capaços d'analitzar i de debatre -si això fos un país amb opinions sobiranes i no una província de lacais i d'aspirants a subvencions patriòtiques.

A mi em fa l'efecte (m'ho temia, però S. Oliva m'ho confirma) que vivim en una època hipnotitzada per espectres terribles i vetustos que tal vegada remeten al romanticisme i alhora al noucentisme malgrat que semblin una parella impossible. Potser convençuts d'una superioritat indemostrable, ens mirem un melic mediocre que ens fascina i per això alcem banderes, orgullosos de l'estrany no-res que proclamen.

Mediterranis i exhausts, assistim al declivi entre aplaudiments i proclames tal com feren totes les cultures un instant abans de desaparèixer, extasiades i engolides per la seva meravellosa imatge de pàtria eterna vista en un mirall lisèrgic, de banderes i de mites zombis.



3 comentaris:

  1. L'últim paràgraf és profètic i brutal. "Miralls lisèrgics" quina imatge tan potent!

    ResponElimina
  2. No sé si gaudeix del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes però en la meva modesta opinió jo ja fa temps que li hauria donat. Les seves traduccions de Shakespeare són un referent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em consta que S.O. tingui el premi que anomenes, tot i que a mi això dels premis honorífics que donen les institucions no em fa ni calor (i si mires la llista dels premiats t'agafarà una depressió semblant a la que t'agafa quan mires la llista de les Creus de Sant Jordi, on hi ha fins i tot evasors fiscals i persones imputades en sumaris diversos).
      T'enllaço una boníssima ressenya de l'autor, potser la millor que he sabut trobar:
      http://blocs.mesvilaweb.cat/giusepe/?p=241701

      Elimina