Els darrers dies han anunciat la primavera pels carrers, el cel s'omple de llum, el termòmetre s'alça als matins i els núvols tenen la lluïssor refulgent del sol nou. I no obstant això, aquesta estança és terriblement freda.
Obro la porta enmig d'un silenci que, a les escoles, és estrany. He arribat abans d'hora per a preparar la feina, quan l'edifici és quasi buit. Ressonen algunes passes i se senten remors llunyanes. La porta grinyola lleugerament i entro a l'antiga biblioteca, ara a mig reformar. Els armaris i les estanteries estan pel mig del pas, els llibres s'apilen damunt les taules per anar-los triant i garbellant. Com que m'he de moure per un petit sector de la biblioteca, he encès tan sols la meitat dels llums. És llavors que ho penso: l'aire és molt més fred del què m'esperava.
En tocar una pila de llibres s'alça un núvol de pols que troba un raig de sol, i guspireja d'espurnes d'or.
Selecciono una mostra de les diverses revistes, n'agafo una de cada: Tretzevents, Cucafera, Reporter.doc, Cavall Fort, Okapi... L'exemplar del Cavall Fort és antic: novembre de 1990. La portada em ressona, i sento una emoció estranya a la mà que el sosté. Intueixo que... i llavors passo els fulls depressa, depressa fins a la pàgina vint-i-vuit.
El novembre de 1990 vaig publicar el conte Canviar de casa en aquesta revista, que va il·lustrar la meva mare. Al peu del text hi apareixen els dos noms. M'assec i contemplo, enmig de la biblioteca deserta, aquell núvol de pols que daura el sol just a l'instant en què es desfà per sempre.
Ara ja sé d'on et vé això de pintar!
ResponElimina