25 de jul. 2013

El que repta per les ombres

Als setanta-cinc de la batalla de l'Ebre
quan els cacics nacionalistes i transnacionals van vèncer els pàries sense pàtria. La guerra no s'ha acabat mai.


Pujant des de la ribera de l'Ebre i després d'una carretera seca i costeruda, de traçat eixut, el cotxe frena. L'home xaruc m'indica una balma amb l'índex. A la dreta, davall d'un desnivell, oculta entre els ametllers i la bardissa. Un camí de pols du fins la roca foradada. Aquí els ocells no canten, les llagostes emmudeixen i un únic núvol s'atura al bell mig del firmament. L'aire és més fred. Un esbarzer es belluga i trenca el silenci. Allà dins, alguna bèstia invisible gruny o ronca. Espera o m'espera.

Fa un temps vaig escriure sobre Patiente Darton, l'infermera anglesa que va venir al meu dissortat país per atendre els ferits i els morts de la guerra infinita. Era aquí, en aquest antic hospital improvisat dintre la roca. Vaig pensar que la seva història d'amor amb un milicià de disset anys era llegendària. El soldat va morir als seus braços i el relat va voler embellir una història trista --vaig pensar llavors.

Però fa pocs dies vaig rebre un correu anònim: En una discreta ceremònia, les cendres de la Patiente van ser escampades a la Cova pel seu fill Bob i la família, tal com creia que hauria estat el desig de la seva mare [...] Aquest desig intuït pel fill en una mare em du a pensar que la història d'amor deu ser certa, i que Patiente va voler retrobar el soldat moribund en aquest lloc, tornar en forma de cendres per poder burlar el temps, cendra que vola i que penetra la terra i respira, i respiro. Creia en la teoria dels móns paral·lels, el temps maleable i les super-cordes?

M'assec sota la roca gris, renegrida per espelmes apilades que s'enfilen com una catedral gòtica contra el cel mineral. Una gota d'aigua em cau a l'espatlla, una altra em frega el pòmul, s'atura, rodola lenta per la galta, es penja de la barbeta i cau entre els meus peus. És així com m'adono que he vingut descalç. No ho puc comprendre. Els peus nus damunt aquesta terra groga i rogenca? On he perdut les sabates?

La bèstia que roncava dins de l'esbarzer ha canviat de lloc, i arrossegant-se com un cuc ràpid ha arribat davant meu. Ara estossega rere unes pedres blanques a pocs metres de mi, damunt les quals brilla una taca de salivera cerosa que rellisca suaument. El nuvolet que romania enmig del cel ha mudat el color i ara és marró brut, i es nua com una serp ferida de mort. L'olor del socarrim i la pólvora arriben entre crits calcaris.

La guerra no es va acabar mai, al meu país. Soldats de moltes llengües moren a les trinxeres, la bèstia repta veloç entre la pols. L'enemic -que sempre du la paraula llibertat estampada al seu front de hiena- assalta de nou, proveït de noves disfresses i de noves banderes. Fa veure que construeix cadenes de solidaritat, però sé de veres que només vol colgar-me la cadena al coll i fer-me esclau o moribund dintre la cova, altra vegada.

Una boca pudent infestada de maldat em mossega el cor, ferides les costelles. Sento el cruixir dels ossos i els teixits, premo la mà que m'acarona el front encès per la febre i mormola:
-Dear boy, poor boy.

Després, més allunyada, sento una altra veu i la remor fosca de la bèstia que marxa, arrossegant-se sadollada vers els marges de les oliveres. No sé d'on ve aquesta veu nasal i afectada, no la reconec i no obstant em sona familiar. Potser ha doblegat el temps.
-In the History of the World there has been only one war. The war of the rich against the poor... This war is not over.

Ara el núvol és gris de cendra i cau del cel com una pluja dolça sobre el meu cap, obro els ulls i la boca, sóc la terra que beu la pluja. Pluja de cendres.

Patience Edney (née Darton), by Rosalind Miller, January 1996 - NPG x87082 - © Rosalind Miller

14 comentaris:

  1. Jo diria que totes les guerres són de pobres contra pobres dirigides per rics...

    ResponElimina
    Respostes
    1. és evident que tens raó, i és terrible. Els soldats de les trinxeres només són pobres en ambdós bàndols, i en aquest sentit és cert.
      Només hem de demanar que això no es repeteixi, o com a mínim que no es repeteixi al nostre país. I a mi em fa por que no siguem al pròleg d'una nova edició de la mateixa vella i coneguda batalla.

      Elimina
  2. anava a dir el mateix que Galderich, aixó són les guerres, i també una manera de solucionar molts problemes interns d'un país. Ara, ja no hi ha guerres, sen diuen incidents interns...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, tan sols discrepo en què les guerres no resolen problemes.

      Elimina
  3. Crec que la Guerra Civil Espanyola, ha sigut de les poques excepcions. Una guerra bàsciament de pobres contra rics, dirigida bàsicament per pobres amb tots els matisos que es volguin. Recomano molt el llibre Ortiz general sin dios ni amo. També un interessant documental sobre el mateix www.youtube.com/watch?v=w9YyBQdzLNY

    Per cert, un conegut es va emprenyar molt amb mi quan li vaig dir que la Batalla de l'Ebre no fou una batalla de Catalunya contra la invasió espanyola. En fi, una cosa increíble històricament. El que em va fer por, mirant els seus ulls, és que s'ho creía de veritat.

    Un altre per cert: magnífica la memoria histórica de CIU-ERC. 75 anys d'una de les batalles més importants contra el feixisme al món....Res a recordar de l'antifeixisme i tot a recordar de guerres medievals on és lluitaven per territoris feudals i tricentenaris nacionalistes folklòrics. Són coherents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La guerra civil espanyola és, òbviament, una guerra de classes socials. Qualsevol historiador seriós ho explica així i d'exemples n'hi ha molts. La repressió posterior contra la classe obrera és idèntica (o més intensa) a Andalusia que a Catalunya, de manera que no cal debatre si era una guerra territorial, és absurd. Però és cert que encara hi ha qui no ho vol veure.

      Sobre la memòria històrica de Ciu-Erc no em sé imaginar com podrien commemorar junts l'aniversari, perquè Ciu representa el bàndol dels vencedors i Erc ja no ho sé. Potser representa el bàndol dels qui no llegeixen llibres d'història, no la saben interpretar o bé es queden en els llibres medievals, de grans gestes de comtes i senyors feudals.

      Elimina
    2. Completament d'acord! Però pensa que potser una de les claus del triomf, a vegades més explícit i altres més amagat sota molts pseudoarguments, de la tesi nacionalista sobre la guerra civil, és que Josep Benet, un dels defensors de la idea de la Catalunya ocupada per Espanya al 1939; de la maldat dels espanyols republicans equiparable als franquistes, de la defensa del paper de la burgesia católica i nacionalista (que com bé dius va guanyar la guerra)... fou cap de llista del PSUC al 1980! El verí inoculat als espais d'esquerra i obrers ha derivat en la malaltia actual. I encara diuen que no ens hi oposem. Salutacions.

      Elimina
    3. És terrible, però és així. Hi ha episodis de la nostra història recent que em resulten incomprensibles i que sens dubte expliquen aquesta malaltia psicosocial que ara estem vivint.

      Elimina
  4. "...obro els ulls i la boca, sóc la terra que beu la pluja. Pluja de cendres."

    Gloriós, Lluís! No mereixem trepitjar la terra si no som conscients que és feta de tots els morts i que els botxins són sempre vius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La sensació que tens quan trepitges la cova és justament la que expliques, és el que jo vaig sentir.

      Elimina
  5. M'he quedat mirant uns instants el retrat final del post. Quantes dones han sobreviscut a aquest horror i poden explicar? El dia que la generació d'aquestes dones desaparegui,que en queden molt poques, que hi estem molt aprop, no quedarà ningú en primera persona que ens ho pugui explicar sense manipulacions ni filtres.

    Preciós la frase final. Poètic, emotiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem assistint al final d'una generació que conservava la memòria d'aquest fragment de la història. Aquest país té molta tendència a oblidar, o a seleccionar què recorda: ara es gastaran 3 milions d'euros per rercordar una guerra medieval.

      Elimina
  6. Evidentment, la guerra civil espanyola es una revolució social que va ser xafada. Ara bé, als militars colpistes els hi deien Nacionals, doncs eren partidaris d'una nació espanyola sense nacionalitats com la catalana, mentre que Companys havia declarat l'Estat Català i feia costat a la CNT i l'URSS.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf... això és massa complexe per a resumir-ho en poques línies. En tot cas, si s'analitzen i es comparen les dades de la repressió un cop acabada la guerra, és evident que Catalunya no va ser especialment represaliada, ja que ho van ser molt més Andalusia i Extremadura (per exemple). L'actitud de Companys tampoc no és tan sols declarar l'estat català, només cal recordar el seu paper en la revolta minera d'Astúries.

      Elimina