31 d’ag. 2011

Ay, mi limón el suicida



L'home del video clip, que apareix -a l'inici- al costat del periodista Pepe Navarro es va suicidar. Fa molts anys d'això, no és pas una exclusiva ni una novetat. Els blogs adoleixen sovint de voler dir coses noves, però sovint fan com jo: arriben molt tard. No diguem ja quan volen dir coses que no són noves, sinó originals. És possible que al segle XIX algú ho hagués fet.

Sense anar gaire lluny, avui un blog es planteja els enigmes que li desperten els seus somnis. Ho planteja ben bé com si 100 anys de literatura i psicoanàlisi hagueren passat com si res, en va. I un comentari li dóna la raó.

No sé què ho fa, que l'autor d'un blog acostuma a ser un periodista amateur en el pitjor sentit del mot. De vegades em fan pena i em faig pena. Fa un temps, els autors dels blogs es reien del facebook i resulta que el facebook ha fet més que no pas tots ells junts per canviar els règims del nord d'Àfrica. Aquí no som capaços ni de posar-li els punts sobre les is a l'Artur. Perquè ja ens va bé?

País estrany aquest, i ple de poetes que es miren el melic i diuen: collons, i quin melic! Caram... i quin melic que tinc! És tan bonic i tan culte i tan elaborat que fa bo de mirar. Quin coi de melic...! El meu barri es mor de gana però jo penso encara que el meu melic és tan bonic... És un melic tan maco que qualsevol ho ha de reconèixer: necessito que els vostres comentaris siguin exclusivament: tens tota la raó del món, amic meu, el teu melic és preciós.

Juan Antonio Canta deuria comprendre que havia fet una mala jugada: prestant-li els seus acords a en Pepe, la va cagar. Convertit en marioneta o en bufó (o en marioneta-bufó) del primer programa de reality-show, va saber que ja no tenia solució. L'escolto a poc a poc i em recorda el meu admirat Albert Pla. L'Albertv a ser més llest, i va mantenir la TV a ratlla, o bé la TV el va deixar de banda: en temps de Pujol, l'Albert no encaixava en la Catalunya correcta del sàtrapa de Banca Catalana.

Entenc les dues opcions: situar-se al marge de tot i de l'assumpte, o bé gaudir-ne per uns dies. I després frotre's daltabaix del balcó. Les terceres vies em semblen molt estranyes, molt esquizofrèniques.

23 d’ag. 2011

L'estiu als setze anys

No m'ho esperava però avui he recordat l'estiu dels setze. He obert la maleta on vaig guardar els dibuixos de la mare, els que he salvat de la crema. Només volia triar-ne alguns per a enterrar-los en un lloc bonic. I els que queden, qui ho sap, potser també cremaran més endavant.





Algun dia caldria tancar el capítol, ho reconec i de vegades penso que em faria bé tancar-lo. Ja ho pensarem, més endavant també. També em fa bo de tenir coses pendents de tancar, que si les tinc totes tancades no sé pas on aniré.


D'entre els dibuixos apareix aquest, que és una mena de retrat de quan tenia setze anys i recordo vagament el dia, que era a l'estiu. Això vol dir l'any 1980. El llarg i tediós estiu de 1980 perquè jo tinc setze anys i m'avorreixo com s'avorreixen els adolescents. Llegir, és clar. En aquell temps si fa no fa em vaig empassar la literatura de les estanteries altes de casa, els llibres que havien enlairat perquè no els fullegéssim massa d'hora. Recordo una mica Cesare Pavese, Norman Mailer, Manuel de Pedrolo, Albert Camus, Jordi Sarsanedes (El Martell), l'edició del Príncep de Maquiavel comentada per Napoleó (al pare li semblava que això és una obra mestra i sempre en parlava, tot i que no estic segur que se l'hagués llegida).

Els dies deurien comptar-se per pàgines, per centenars de pàgines. Aquell que era jo als setze em sembla un altre. No sabria dir quin dels dos és més humà, més real, més tangible. De debò que aquell sóc jo, i que jo sóc aquell que va tenir setze anys el 1980? Trobo tantes respostes que em diuen que com respostes que em diuen que no.

Surto al defora i poso la càmera sobre el trípode. Avanço. Em situo davant de l'objectiu. Mai no sabré qui sóc, i les lectures llegides potser només em diuen qui vaig ser un dia, anys enrere, un estiu perdut en el temps com una carretera vista pel retrovisor del cotxe.

Plotí (que era un deixeble de Plató) va pensar que la vida és un procés de dissolució. Potser sí. Potser tot això només vol dir que em vaig dissolent. A poc a poc, dia rere dia, sense voler res més que ser una mica més del no-res.



10 d’ag. 2011

Viure a Caldas de Monfortinho (Ave Mundi luminar)


El dia 7 de febrer de 2011 algú va trucar a la porta del pis, cap a migdia. Vaig tardar una mica en obrir perquè m'acabava de dutxar i alhora preparava el dinar. Visc en una ciutat petita, i en una escala de quatre veïns, de manera que les visites sempre són conegudes.

Però aquell dia no ho era. La primera imatge que em va venir a la ment fou  que davant meu hi havia un espantaocells. Barret de lona clara, camisa de quadres baldera, pantalons foscos relligats a la cintura amb un cinturó de cuiro vell, una gavardina de color sèpia, gastada i tacada, i esquitxada de fang als vorals. Als peus, unes sandàlies de to franciscà, molt inapropiades per a finals d'hivern a l'estepa lleidatana. Inapropiades a no ser que sigui el teu únic calçat. Una olor estranya de nicotina i de colònia barata: la barreja em va despertar la imatge d'alguna cosa antiga, remota. D'una antigor que només aconsegueixo explicar així: és com si recordés que fa molts anys, quan jo era petit, hagués descobert la olor que fa un objecte molt vell.



L'home no va obrir la boca, uns llavis prims i pàl·lids que semblaven el tall que fa un ganivet damunt la pell tibant d'un rostre eixut. Em va allargar la mà per donar-me un paperet doblegat en quatre. Un cop el vaig agafar, va girar cua i va marxar. Hi havia una adreça que no em deia res: un número i un carrer del poblet de Monfortinho, a Portugal. Vaig mirar per l'ull de l'escala: ja no hi era. La porta del carrer sempre és sorollosa i no obstant no l'havia sentida espetegar.


No fou fins a l'estiu que em vaig sentir predisposat a viatjar a Monfortinho. Per si res de tot allò no tenia sentit, havia previst seguir endavant, arribar a Coïmbra i resseguir la costa portuguesa en direcció al sud passant algun dia a Lisboa. Mil kilòmetres i una mica més, setanta euros de benzina en el petit Renault que a la fotografia passa pel pont de l'emperador August a Alcántara.



En arribar a Monfortinho em vaig adonar que alguna cosa ressonava dintre meu, una vibració desconeguda.  Eren tot just les vuit del matí d'un diumenge de final de juliol, i el poble romania en un silenci tan profund com si l'haguessin abandonat. Vaig aparcar a l'esplanada davant del balneari, que tenia les portes obertes però apenes si hi havia arribat cap treballador. Al jardinet del davant un jardiner taciturn i mandrós retallava les males herbes. No deu haver-hi feina més desagraïda que aquesta.


 

Vaig voltar pels carrers. A cada cantonada percebia una presència fugaç que em defugia. Algú s'amagava de mi i es reia del meu neguit. En girar una cantonada, les flors d'uns testos es belluguen com si algú les acabés de fregar mentre corria enllà. Un gos que dormia té el cap alçat perquè ha percebut algú just abans que jo me'l trobi. Però ja no hi és. M'apresso, però sempre és en va.


Giro cua. En arribar m'ha semblat veure un cafè obert. M'assec a la barra, però quan duc vint minuts d'espera decideixo que no cal seguir: aquí no vindrà ningú a demanar què vull. Quan miro la cafetera descobreixo que aquesta màquina deu dur molts anys aturada.



Surto de nou al carrer, però l'aire s'ha aturat. Un ocell indefinible ha congelat el vol i roman suspès, burlant-se de les lleis universals davant meu. Tinc la impressió que camino per una fotografia. És llavors que començo a prendre consciència del dolor que em punxa des de l'espatlla esquerra i baixa pel braç. Aquest aire quiet és irrespirable, no penetra la tràquea ni arriba als pulmons. Això no és una broma, em dic, això va de veres. Sento veus atabalades. Algú ha dit "Jesús", n'estic segur. Però si no he esternudat! li volia dir.


Quan comprenc que no em puc moure decideixo no oferir cap resistència ni lluitar contra els músculs desobedients, i deixo que el cap reposi sobre l'herba. Em sento bé, em sento tranquil i molt bé. Arriba la guàrdia urbana i el rostre d'una agent amb cabells blancs s'inclina sobre meu per observar-me. Em fa gràcia que dugui justament les mateixes ulleres de montura daurada que duia la mare quan es va morir, el dia 31 de gener, set dies abans de rebre aquesta adreça. Són les ulleres que li vaig treure dels ulls perquè ja no li calien: els àngels menuts que l'acollien deuen saber com es fa per obrir els altres ulls. Els ulls que no requereixen correccions òptiques.


Li somric. M'agradaria explicar-li la coincidència, però no em surten les paraules. Com vols parlar sense aire? M'ho pregunto a mi mateix: com vull parlar si no tinc aire dintre els pulmons?

In memoriam Richard Wright, 1943-2008

I també en memòria de Gary Moore, que es va morir precisament el dia 7 de febrer de 2011
El món s'acaba a poc a poc i amb bona lletra, ordenadament avança

Vacances espanyoles


Diu la premsa que aquest estiu es dóna més el turisme interior, perquè a les butxaques els euros són escadussers, i ben mirat sortir a l'estranger sempre acaba per sortir més car. En el meu cas ha estat el plaer i les ganes que m'han dut a creuar la Meseta fins a Extremadura. Tot i que finalment, també he creuat a Raya per ficar-me a Portugal. I mira que estic a l'atur des del dia 4, o sigui no sé pas si he fet bé.


En l'instant d'eixir de Catalunya per la Franja em vaig sentir especialment bé. Vaig imaginar una adaptació de l'antic rètol berlinès: You are leaving the Catalan Zone. Amb aquell imbècil smiling convergent estampat a sota.
Ja em perdonaran, prò segueixo sense comprendre què em fa diferent d'un castellà o d'un extremeny. En tot cas, respecte d'un extremeny treballador i esclau de la nòmina, no veig que res me'n separi. O dit d'una altra manera: em separen mil factors de l'Artur Mas i els seus xicots sobiranistes, i em sento molt proper de l'Alberto, la Carmen, l'Elisa, etc. Per dir alguns noms extremenys que m'han arribat així, sense pensar.

És probable que algú esgrimeixi l'argument de la llengua per argumentar el contrari, però cap idioma no està pensat per a incomunicar-se i d'altra banda encara sóc feliçment bilingüe, o com a mínim un bilingüe funcional i competent. De manera que un dels sentiments viscuts aquests dies ha estat de nou allò del federalisme dels pobles ibèrics, que sembla tan senzill com evident. O potser només m'ho sembla a mi. Potser podríem discutir entre el federalisme simètric o assimètric, però ho veig molt retòric.


[De tornada, a la ràdio del cotxe vaig sentir anomenar Rubalcaba i Rajoy (i, incomprensiblement, allò que el polític més ben valorat d'Espanya és aquesta bubota feixistota del Duran i Lleida). I bé, crec que votaré Rubalcaba, és clar. Potser no amb alegria, prò amb la convicció justa de les coses pràctiques. Cada matí quan em llevo, allò que desitjo més profundament no és respatllar-me les dents, però ho faig perquè sé que cal fer-ho, per higiene i per bon gust. El votaré perquè només ens faltaria tenir la dreta rància a la Plaça de sant Jaume i a la Moncloa. Només ens faltaria això. El votaré perquè el veig més capaç de cantar-li la canya a aquest mediocre Mas (Artur: si no pots gestionar la Sanitat i l'Ensenyament perquè no en retornes les competències? Jo em sentiré més tranquil si no ho gestiones tu. En definitiva: votaré expressament contra els de casa.]


Però és evident: allò que he viscut a Extremadura i a La Raya no eren pas somnis ni ideals polítics d'una Espanya quasi impossible. Sota el sol extenuador, m'he sentit un llangardaix ibèric, feliç de jaure a les vores dels rius, de fer la migdiada en un meandre del Jerte, de seure en una discreta taverna de la Vera. En alguna cosa allà ens han guanyat i jo diria que són més feliços.


Potser perquè sempre han sabut que eren pobres. Tinc alguna cosa extremenya a la sang, que és aquesta cosa tan subtil: sé que sóc pobre. Que vaig néixer pobre. Que no destinaré mai res del meu temps escàs a fer-me ric. Hereti o no la terra, em sento molt bé entre els pobres de la terra.










3 d’ag. 2011

Remix

Em vaig reclinar a la butaca del psiquiatra i li vaig explicar el darrer somni, que és un somni que se'm repeteix sovint. No deuen passar tres nits sense que retorni. Espera un moment, em va dir. Va pitjar play i va esperar-se uns segons. Després vaig començar: En el somni, la meva mare camina sola i desorientada per un carrer ample i buit. Jo la veig de lluny, des de l'altra vorera. La crido i no em sent. Mira a totes bandes, desconcertada. Però no em veu.

Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.


De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?


Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons. 


Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare. 
I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet. 


Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges. 


Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant. 
Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.

Ella apaga, tanca el llum, surt. La psiquiatra deu haver anat a preparar el rebut. No sé si aquesta cançó sona a la ràdio d'un veí o dins del meu cap. Sento que tinc la boca seca i una humitat freda al pit.



Sento que aquí dins hi havia algú més que s'amaga. Ho veig tan clarament com les parets, les butaques, els diplomes penjats. Però marxo sense girar-me. Quan arribo a casa escolto el contestador del telèfon 637549422, on ella solia trucar als vespres entre nou i deu de la nit fins al dia 31 de gener, quan ja no va poder trucar perquè havia creuat a l'altra banda del mirall. A la banda d'aquí on jo m'estic, els seus dits eren freds i immòbils. Dits que ja no teclegen telèfons, llavis que ja no articulen paraules. Com en els somnis.


-Una magnífica evocació d’uns records i les ombres que els acompanyen. M’ha fet estremir, especialment quan relates la trucada ‘post mortem’ de la teva mare. La pervivència de la gent estimada en els petits detalls que resten és la tangible realitat dels vincles i els afectes. 

-La sèrie que dediques a la teva mare sempre emociona i fa estremir.
El sol el pon una hora més tard a Portugal. I allà a Castelo Branco és blanc i potent. I tan aviat sembla que dóna vida com la treu: el desert dels carrers morts pel sol.

-El primer impuls ha estat dir alguna cosa sobre el record de la mort de la meva mare i del meu pare, però hauria estat fora de lloc. Aquestes experiències son personals i intransferibles; es poden entendre, però no compartir.

-M'ha sorprès l'enllaç. L'espelma virtual em sembla una continuació dels teus apunts. Tremolosos i d'aspecte fràgil, però resistents al vent.

-Aquesta persecució del temps m'ha recordat una mica L'illa del dia d'abans de l'Eco.

-Els records poden semblar fràgils però aquest post transmet fortalesa i emoció.

-És curiós, el meu sogre quan ja feia sis mesos que havia traspassat va rebre una carta de l'hospital per operar-se de la próstata. Com obviament no varem contestar ni es va presentar van acabar trovant el telèfon de casa seva i van trucar preguntant per ell. La meva sogra de que l'espitxa de l'ensurt que es va endur.

-Ja sé que no t'agraden els comentaris ensucrats. Jo no sóc conscient de fer-n'hi, perquè els coses que dic les dic tal com les penso, i ara penso que aquest es un dels post que més m'han agradat de tots els que t'he llegit. M'ha semblat ple de melangia. I si ho trobes ensucrat ho sento molt.
Petons de pantera.

-És molt colpidor, com rebre una trucada del més enllà. Les noves tecnologies ens vampiritzen, prenent el nostre lloc i parlen per nossaltres. Borgo.

-Es muy aterrador eso de recibir noticias del más allá. Yo estuve recibiendo multas a un coche que fue mío hasta cuatro meses después de haberlo entregado en un concesionario para el plan RENOVE.



1 d’ag. 2011

Camines tota sola

Em vaig reclinar a la butaca del psiquiatra i li vaig explicar el darrer somni, que és un somni que se'm repeteix sovint. No deuen passar tres nits sense que retorni. Espera un moment, em va dir. Va pitjar play i va esperar-se uns segons. Després vaig començar: En el somni, la meva mare camina sola i desorientada per un carrer ample i buit. Jo la veig de lluny, des de l'altra vorera. La crido i no em sent. Mira a totes bandes, desconcertada. Però no em veu.

 
Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.


De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?


Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons. 


Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare. 
I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet. 


Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges. 


Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant. 
Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.