10 d’ag. 2011

Vacances espanyoles


Diu la premsa que aquest estiu es dóna més el turisme interior, perquè a les butxaques els euros són escadussers, i ben mirat sortir a l'estranger sempre acaba per sortir més car. En el meu cas ha estat el plaer i les ganes que m'han dut a creuar la Meseta fins a Extremadura. Tot i que finalment, també he creuat a Raya per ficar-me a Portugal. I mira que estic a l'atur des del dia 4, o sigui no sé pas si he fet bé.


En l'instant d'eixir de Catalunya per la Franja em vaig sentir especialment bé. Vaig imaginar una adaptació de l'antic rètol berlinès: You are leaving the Catalan Zone. Amb aquell imbècil smiling convergent estampat a sota.
Ja em perdonaran, prò segueixo sense comprendre què em fa diferent d'un castellà o d'un extremeny. En tot cas, respecte d'un extremeny treballador i esclau de la nòmina, no veig que res me'n separi. O dit d'una altra manera: em separen mil factors de l'Artur Mas i els seus xicots sobiranistes, i em sento molt proper de l'Alberto, la Carmen, l'Elisa, etc. Per dir alguns noms extremenys que m'han arribat així, sense pensar.

És probable que algú esgrimeixi l'argument de la llengua per argumentar el contrari, però cap idioma no està pensat per a incomunicar-se i d'altra banda encara sóc feliçment bilingüe, o com a mínim un bilingüe funcional i competent. De manera que un dels sentiments viscuts aquests dies ha estat de nou allò del federalisme dels pobles ibèrics, que sembla tan senzill com evident. O potser només m'ho sembla a mi. Potser podríem discutir entre el federalisme simètric o assimètric, però ho veig molt retòric.


[De tornada, a la ràdio del cotxe vaig sentir anomenar Rubalcaba i Rajoy (i, incomprensiblement, allò que el polític més ben valorat d'Espanya és aquesta bubota feixistota del Duran i Lleida). I bé, crec que votaré Rubalcaba, és clar. Potser no amb alegria, prò amb la convicció justa de les coses pràctiques. Cada matí quan em llevo, allò que desitjo més profundament no és respatllar-me les dents, però ho faig perquè sé que cal fer-ho, per higiene i per bon gust. El votaré perquè només ens faltaria tenir la dreta rància a la Plaça de sant Jaume i a la Moncloa. Només ens faltaria això. El votaré perquè el veig més capaç de cantar-li la canya a aquest mediocre Mas (Artur: si no pots gestionar la Sanitat i l'Ensenyament perquè no en retornes les competències? Jo em sentiré més tranquil si no ho gestiones tu. En definitiva: votaré expressament contra els de casa.]


Però és evident: allò que he viscut a Extremadura i a La Raya no eren pas somnis ni ideals polítics d'una Espanya quasi impossible. Sota el sol extenuador, m'he sentit un llangardaix ibèric, feliç de jaure a les vores dels rius, de fer la migdiada en un meandre del Jerte, de seure en una discreta taverna de la Vera. En alguna cosa allà ens han guanyat i jo diria que són més feliços.


Potser perquè sempre han sabut que eren pobres. Tinc alguna cosa extremenya a la sang, que és aquesta cosa tan subtil: sé que sóc pobre. Que vaig néixer pobre. Que no destinaré mai res del meu temps escàs a fer-me ric. Hereti o no la terra, em sento molt bé entre els pobres de la terra.










10 comentaris:

  1. jo tampoc he entés mai aquestes diferencies entre el personal espanyol y català. Un pringadillu ho és igual a Barcelona que a Albacete, i d'aquests n'hi ha molts a Barcelona i a Albacete. Quan a la Sanitat, jo per si de cas estic fent un curset a CCC de metge per correspondencia i he retornar al bosc a buscar herbes remeieres. Ai que patirem!

    ResponElimina
  2. Hi ha la mateixa diferència entre un extremeny i un català que entre un català i un francès o croata. És una qüestió administrativa.

    Sobre el federalisme em penso que som tu i jo qui hi creiem, però que ni a Extremadura ni a Catalunya hi estan gaire interessats.

    I la condició econòmica no és igual en un lloc o en un altre. Depèn del govern que et toca pots tenir més coixí d'ajuda o no. Per això és important saber a qui es vota i es deixa de votar.

    ResponElimina
  3. Sempre em recordo de Galbraith, que deia que si els més desfavorits votessin moltes coses podrien canviar. Malauradament els han convençut, i ells s'ho han cregut, que "tots son iguals", i que ni tant sols serveix per a res anar a votar. Cal admetre, però, que una bona part de culpa la té l'esquerra (o el que passa per esquerra), doncs han governat durant períodes prou llargs com per haver fet pedagogia sobre què és realment ser d'esquerres.

    ResponElimina
  4. Lluís, a mi tampoc no em sobren els diners ... i evidentment que m'hi sento bé quan viatjo per la pell de brau amb els qui, com jo, anem fent... amb les manolis, pepes, lolas o el que sigui, cap problema. Com també m'hi sento a Portugal o a Itàlia, però no "sóc ciutadana del món", no combrego amb aquest eslògan. Sóc d'aquelles que "roda el món i torna al Born", a un "Born" que no vol convergent de cap de les maneres, però a un "Born" que estima. Què hi farem estimo aquesta terra i no em sap greu dir-ho. No em sento espanyola, tot i que m'hi trobo a gust i hi tinc molts amics i família (concretament a Extremadura), una cosa no treu l'altra. Però a mon avi li van pegar una pallissa per parlar en català i es va salvar del camp de concentració de miracle (perquè era catòlic practicant) i la meva família va haver de cremar tots els llibres que eren en català, tot i que en va salavar uns quants que van quedar guardats al fons de l'armari i que encara conservo. Sóc "indepe i d'esquerres" i pobra. I és que ja ho diuen: "El secret de la humanitat està en el vincle entre persones i successos. Les persones ocasionen els successos i els successos formen les persones."

    ResponElimina
  5. Puigcarbó: més val que anem pensant què fem, perquè jo crec que la privatització va en sèrio, a no ser que algú els hi pari els peus. I de moment, no el veig per enlloc.

    ResponElimina
  6. Galderich: el resum seria aquest, que allò que compta són les polítiques socials i la resta és la xocolata del lloro. Efectivament, caldria pensar més abans de votar.

    ResponElimina
  7. Brian: la democràcia pateix de diferents mals, i un d'ells és efectivament la poca convicció democràtica dels polítics i els governants, que semblen més aviat empreses de màrketing. Jo també crec que els governs d'esquerres no han fet prou bé la pedagogia, i aquí tenim els resultats.

    ResponElimina
  8. Lila: jo tampoc sóc un ciutadà del món, i de vegades ho he experimentat clarament, fins i tot aprop de casa i sense creuar fronteres administratives. Som allò que som en funció de l'origen social i geogràfic, i la resta són fantasies. Això no treu que ens puguem sentir aprop dels altres. El discurs nacionalista em molesta perquè posa problemes allà on no hi eren: a la gent li agrada relacionar-se de forma fàcil, sense artefactes estúpids ni divisions territorials. A més a més, tota aquesta història de les pàtries només és el decorat, una cortina que tapa les vergonyes: el veritable programa del govern "nacionalista" que ara tenim només és privatitzar. I la resta se'ls en fot.
    En fi, que és molt sa voltar per la pell de brau. I a la meva família (com a tantes) també hi ha hagut molt de sofriment de la guerra ençà. I tot que (ja ho veus) només escric en català (als blogs), no crec que la llengua hagi de ser una bandera. És senzillament el canal per on millor puc expressar-me.

    ResponElimina
  9. Voltar per aquestes terres ens ensenya que les coses que ens uneixen són moltes més que les que ens separen -que volen fer-nos creure que ens separen-. Les polítiques neoliberals ens han volgut fer creure que les classes socials no existien, que havien desaparegut. Ara amb la crisi ens esclata a la cara la gran mentida.

    El problema de les esquerres és ancestral, no saben explicar-se, sembla que pateixin complexos d'inferioritat. M'esgarrifa el panorama monocolor que sembla que se'ns acosta, amb els qui ostenten el poder que tenen molta por als derosos i se senten prepotents amb els febles i els pobres. Pel que fa a mi posaré el meu gra de sorra -el meu vot- per evitar-lo.

    ResponElimina
  10. Quan tornis a Extremadura, tria altres rutes per conèixer-la una mica més: La Extremadura monumental, la dels pobles blancs...I si tornes a la Vall de Jerte, mira que sigui al març, per veure els cirerers florits.
    Segur que la llengua i la política no són cap impediment per gaudir-ne.

    ResponElimina