4 de jul. 2011

Àrreu

A la vila d'Àrreu, els nacionalistes no van aconseguir ni un sol vot. Ni un vot per CiU, ni un vot per ERC, ni un vot pel PP. Hi he d'anar, penso de seguida.

I quan hi arribo dic: és clar. Àrreu és el poble més llest de Catalunya, però alhora és un poble deshabitat.

S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets (400 euros a Esterri més els 400 del meu lloguer, de casa meva a la plana). Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:
-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:
-You speak like the Queen.
I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.


Aquestes línies són un fragment del post que penjaré dimecres (o dijous) a l'altre blog, a La segona versió (On també hi haurà un segon video). No em facis precisar més. Aquí li escau un text mensual, per a evitar disgustos. I llestos.

5 comentaris:

  1. que boniques, les gotes de pluja, quan sembla que pugen amunt pel vidre (encara que no pugen). continua agradant-me llegir-te. m'agradaria que no fesses tan protagonistes als nacionalistes, però... cadascú escrivim com mos surt.

    has escrit molt i ben escrit, en estos dies. estos xiquets i xiquetes que te saluden pel carrer també han degut estar molt a gust amb tu. no sé si sobreviurem, ni com, si ho fem, però m'agraden les paraules animoses de la mestra d'anglès.

    bona nit, lluís

    ResponElimina
  2. És curiós com moltes vegades els professors ens fixem més amb els alumnes més trapelles i que te la fan constantment i al contrari del que es pensen te'ls acabes apreciant. I passat un temps, quan te'ls trobes són els que et venen a saludar com dius més contents que un gínjol!

    En fi, bon retorn a Barcelona que et ben asseguro que no t'esperarà amb aquest temps fresquet del Pallars...

    ResponElimina
  3. No saps com m'agrada patir una tempesta rere els vidres. Una sensació d'empetitiment i feblesa. I alhora sentir-se protegit. Els trons, els llamps, enmig del camp són terribles, potser de les coses que em poden fer més por. Però les gotes als vidres ens diuen això: que som rere els vidres... protegits.
    Dius moltes més coses, dels alumnes que recordes, dels aprenentatges de la vida...

    ResponElimina
  4. Un video molt sugerent. Sembla el diari d´en Jonathan Harker quan arriba a la posada de Transilvania amb aquests llamps tan vistossos. Salutacions. Borgo.

    ResponElimina
  5. Un altre apunt de carretera i manta, dels que m'agraden. Gràcies pel video. Estimo la pluja! I sobre els nens, m'han fet pena els nens tímids que ni saluden ni somriuren perquè no saben si els recorden

    ResponElimina