8 juny 2011

No hay ficción más grande que la realidad

NOTA: Aquest apunt ha estat seleccionat a El Cor del Bloc com el millor apunt de la setmana (passada). Em cal dir dues coses:
  • Agrair als qui l'heu votat, sincerament, la vostra opció per un text que no és gaire optimista.
  • Explicar la petita història de l'apunt: es va penjar originalment en un altre blog (La segona versió), on també hi ha un clip de video que el complementa -com en tots els apunts d'allà. Un dels lectors assidus, en Galderich, va suggerir que l'apunt s'inclogués també a Mil dimonis, sota l'etiqueta Roser Albert

___________________________________

No hay ficción más grande que la realidad
Jorge Semprún



Juny 2011. Moments d'una tempesta a Esterri d'Àneu

A les carreteres secundàries hi ha poc trànsit, escassa vigilància, silenci de vent als arbres. M'aturo en un revolt des d'on, pujant cap a València d'Àneu, es veu Esterri als peus com si fos un petit plànol. Els núvols, com cada tarda, baixen des del port de la Bonaigua i van enterbolint el blau. Acabo de saber que en Jorge Semprún és mort. És com si tot aquest curs hagués estat tenyit de morts. Pèrdues. Ha estat un curs de restar. Potser per això he estat mestre sobretot a segon de cicle inicial, que és on cal aprendre la resta portant-ne.

Però al mateix temps, aquest curs ha estat inesperadament viu i ha sumat. Els canvis al departament han dut a què la majoria de mestres interins haguem esdevingut suplents. Tenint en compte les dimensions territorials de la delegació de Lleida, podria dir que mai no havia recorregut tantes carreteres petites. Així he descobert desenes de llocs menuts o d'amplis paisatges.

Durant els mesos d'hivern, he vist sortir el sol vora Àger i a les portes d'Organyà. He travessat esferes de boira densa a la plana, he pres el sol als patis d'escoles de La Cerdanya, del Segrià, del Pallars, de les Garrigues. A la Vall d'Àneu m'he costipat per sortir a caminar a les tardes, on la pluja no avisa. Al camí que mena a Isavarre pel costat del Noguera vaig compartir el sopluig d'un avet amb en Ramon, un home que passa dels vuitanta i que cada tarda fa un carajillo a cal Costa abans de ficar-se pels corriols per anar guardant els paisatges d'una vida llarga.

He viscut en un pis compartit, en un pis buit, en una fonda i en un aparthotel. També em caldria reconèixer que he viscut dins d'un cotxe. No queda bé dir-ho, però he programat activitats escolars assegut al volant.

He estat el tutor temporal de vora dos-cents nenes i nens. Si alguna cosa em dol ara és no recordar els noms de tots ells. Però vet aquí, he trobat els límits de la meva memòria a mig termini. Em sap greu no recordar el nom d'aquell nen de Balaguer que em va regalar un llibre fet a mà el dia que me n'anava de la seva escola. Conservo el dibuix i el collage que em va fer en Sergi, de Bellver. La seva maneta estampada en pintura i la inscripció et trobarem a faltar, que et vagi molt bé.

Mentre era a Balaguer es va morir la mare, i vaig baixar a Barcelona per enterrar-la. La setmana passada ho vaig fer des d'Esterri per tancar el pis de la mare morta. Malgrat això, no em puc esborrar la imatge del seu cos abandonat i fred. Li vaig treure les ulleres del nas, perquè no li calien més. On miraven els seus ulls? No és una imatge del repòs allò que em vaig trobar. La vaig abraçar i vaig seure a esperar que arribessin els homes de l'ambulància que la van ficar dins una bossa de plàstic. Com no podia ser altrament, durant l'espera Jazztel va trucar per explicar una bona oferta. És la forma que va trobar el flux de la vida per a dir que el món era allà, bategant encara.

Mentre tot això passava, jo anava trobant hores per a seure a escriure una novel·la que no sé dir si mai acabaré. Però així com abans les hores d'escriure eren un temps manllevat i fora del temps, aquest curs han estat hores ficades dins les venes de la vida. Dins del riu. És com escriure nu i amb els peus ficats dins de l'aigua que baixa. Pàgines escrites en pensions i en restaurants, en habitacions d'hotels tristos. Sota el sol rosat de les tardes cerdanes. La vida s'ha ficat a la tinta del bolígraf i s'ha escolat sota les tecles de l'ordinador. Segurament per això m'he trobat escrivint sobre l'home que escriu, que deu ser el tema de qualsevol novel·la. No crec que oblidi aquell viatge a Barcelona amb els ulls entelats, i tot just llavors es posa a ploure a Molins de Rei. On s'han amagat els déus?

Les pàgines escrites són escasses, és clar. Han passat massa coses a la vida. Les pàgines són poques però tenyides de quilòmetres, de dolor, de llum, de llàgrimes, de tardes lluents, el cul mullat de seure damunt l'herba, escoltant la remor del Segre o del Noguera. Com hipnotitzat, m'ajec a l'herba mullada per la pluja del matí. Tot és ple de llum en aquest món abandonat dels déus, sense pietat, sense pausa. El món que em veu escrivint a les tardes.

23 comentaris:

  1. Duplicar un apunt té l'avantatge que puc dir que la mort del Semprún m'ha impressionat. És d'aquelles notícies que et commouen.

    ResponElimina
  2. El metge, el carter, el capellà, el mestre. Ho escric en colors mentre penso en blanc i negre. Penso que ets afortunat al formar part d’aquest món”rural” d’anar descobrint converses noves. Pensaments arrelats. Tot està en saber portar bé absències i solituds temporals, però de segur que de l'observació en treus un "material" valuós.
    Un udol.

    ResponElimina
  3. Déjà-vu. O fent trampes per actualitzar el bloc. No s'hi val, home!

    ResponElimina
  4. Galderich: està bé, trobo divertit que aquí el comentari tracti del Semprún, que a l'altre post sembla que passi desapercebut...

    ResponElimina
  5. Llop: totes les coses de la vida tenen dues cares, i viure en un poblet de muntanya (ni que sigui temporalment és divertit. O com a mínim, cal buscar-li el costat bo, per força.

    ResponElimina
  6. Joan: el déja-vu és una proposta del Galderich a "La segona versió" que vaig acceptar de seguida. Sento que ho vegis com una estratègia... de tota manera i mentre duri l'altre blog, en aquest igualment hi penjaré una cosa cada mes...

    ResponElimina
  7. Amb el teu permis pensava copiar el paràgraf que diu: "Sota el sol rosat..." és que m´ha agradat molt. Salutacions. Borgo.

    ResponElimina
  8. Miquel: tens el meu permís, només et demano que si el cites en alguna banda m'ho facis saber... per curiositat, és clar. Salut!

    ResponElimina
  9. No home, no. Res d'estratègies. Ja havia llegit els comentaris que el justificaven, però sóc una mica trapella. No hi puc fer més. ^^

    ResponElimina
  10. Jo te'l penjo només aquí.

    Mai havia llegit un llibre de comptes, amb les seves altes i baixes fetes de pinzellades de colors, traços de tinta, il·lustracions, relíquies enganxades amb pega, fulles seques entre les pàgines, tinta esborronada per les llàgrimes...

    Ha marxat un curs, ha mort un home. Cursos en vindran més, però homes... Ens hauríem d'esforçar tant!

    ResponElimina
  11. Enric: em penso que copio i enganxo el teu comentari, perquè són frases rodones que algun dia podré reciclar. Gràcies.

    ResponElimina
  12. Déu ni do, quin curs... Però els dies passen, l'un empeny l'altre, i quan te n'adones han passat els anys. No sé si ets dels que creu que el temps no cura res. Potser només posa distància, però tot segueix tan fresc com just després d'haver-ho viscut. Escriu, escriu, que això potser sí que cura.

    ResponElimina
  13. Yáiza (per cert, benvinguda al blog): crec això, que el temps no cura. EL que passa és que passa i ens allunya, i al final qualsevol cosa és una anècdota. O sigui que et faré cas i seguiré escrivint.

    ResponElimina
  14. Me ha gustado mucho, yo también lo voy a recomendar...

    ResponElimina
  15. Pombolita: doncs no res, gràcies i fins aviat de nou.

    ResponElimina
  16. Lluís, has fet un escrit sobre el que és la vida. Em sap greu això de la teva mare. Salutacions!

    ResponElimina
  17. Òscar: sí, la intenció va per aquí, resumir un any de vida en poques línies. I anar fent.

    ResponElimina
  18. És un escrit que toca la fibra, enhorabona!.

    ResponElimina
  19. un es-crit crit, un crit molt humà, ara no sé si donar-te l'enhorabona... per l'escrit sí, et felicito!

    ResponElimina
  20. Lolita: doncs gràcies per la part felicitada. Tot i el to del text, crec que aquest curs ha estat un curs de viure experiències intenses, però en definitiva... és la vida, no?

    ResponElimina
  21. No t'havia llegit abans, em sap greu. Llegint-te és com si veiés les carreteres, les pluges, i com si sentís el sol dels patis i el soroll dels rius. Bona idea la del Galderich. I posats a recordar coses vistes o imaginades, ara recordo els dibuixos de quan érem nens i dibuixar i regalar ho era tot.

    ResponElimina
  22. Marta: no passa res per llegir-ho tard, el text seguirà aquí recollint alguna lectura de tant en tant. Em sembla fantàstic que et dugui a recordar quan érem nens (o nenes).

    ResponElimina