29 jul. 2011

Segon àlbum fotogràfic de vacances



Vaig compartir dos anys d'aules universitàries amb en João Martins, que era nascut a la ciutat portuguesa d'Idanha-a-Nova i vivia al barri de Collblanc mentre feia d'estudiant. Potser no vam ser gaire amics, però quan va acabar els estudis i va tornar a Portugal ens vam intercanviar les adreces. Inesperadament, ens vam escriure a través dels anys. No ens explicàvem coses massa importants: els torts i els cops de la vida, les lectures que ens agradaven (gràcies a ell vaig conèixer Jorge Amado), alguns comentaris vagues sobre política internacional.

Així vaig saber que la fortuna el va enviar a treballar a Castelo Branco el noranta-nou, on va aconseguir una plaça de mestre de primària i on poc després es va casar amb una noia de nom Rita, que era de Faro i treballava al museu del Paço Episcopal. La Rita tenia cura de l'inquietant Jardim annex.

Quan va arribar l'era d'internet la correspondència va guanyar assiduïtat i rapidesa, però vaig perdre aquella cal·ligrafia elegant, quasi femenina.




A finals de l'any passat i principis d'aquest, durant uns mesos que no podria situar amb precisió (sempre esborro els correus un cop llegits i respostos), en João va estar-se en silenci. Vaig ser jo qui va reprendre la comunicació per explicar-li, breu i lacònic, que la meva mare havia mort a final de gener. Una setmana més tard rebia el seu condol en un text llarg, laberíntic. Em va sorprendre la redacció confusa d'un home planer i senzill, perquè no era gens habitual. Podia ser que la notícia luctuosa l'hagués afectat més de l'esperable?


L'intercanvi es va intensificar i finalment, al capdavall del juny, em va convidar a visitar-lo a Castelo Branco. Apenas mil milhas da tua cidade, deia. Vaig acceptar. Vindré a finals de juliol, li vaig anticipar.

Els mil kilòmetres són llargs de fer en un cotxe petit de deu anys, i em vaig aturar, exhaust, a fer nit a la ciutat extremenya de Plasencia. Entrepà de formatge de cabra amb canya de cervesa a la Rúa de la Zapatería (tocant a la Plaza Mayor) i després de pet al llit.


Duia l'adreça de Castelo Branco: una planta baixa a la Praça da Palha, aprop de la Praça Camões (en totes les ciutats de Portugal hi ha una Praça Camões, com si a Catalunya totes les ciutats tinguessin una central Plaça Joan Maragall). Però en João no hi era, ni a casa ni al telèfon. Vaig fer temps voltant pels carrers i vaig visitar el Jardim do Paço, i allà vaig saber que la Rita feia anys que havia canviat de feina: ningú no em va saber dir si vivia o no a Castelo Branco, ni si havia tornat a Faro. Em vaig entretenir per les terrasses bevent unes quantes Sagres: a trenta-set graus de temperatura, els cinc coma dos graus d'alcohol de la cervesa poden estovar el pas de les hores de qualsevol mortal.


Al vespre i quan el sol s'amagava rere el castell, va aparèixer la dona. L'havia vista passar un parell de cops carrers amunt i avall, i m'hi havia fixat per força: una velleta menuda, cofada amb un barret i el cabell dins la reixeta, arrossegant una bossa de color morat. Tota sola, trescava els carrerons costeruts de la vila vella. Jo acabava de trucar per desena vegada el timbre i ella va venir amb un somriure trist, fatigada.
-Você deve ser Luis, o amigo de João.


Va furgar pel moneder, en va treure un joc de claus i va obrir la porta. El vestíbul era fosc i fresc, decorat amb austeritat: un mirall antic, una imatge pietosa. Hi havia un silenci dens i les olors eren d'humitat i resclosit: la cuina duia mesos sense funcionar. Allà no hi vivia ningú des de feia temps. Quan una cuina no fa olor de ceba ni d'all, fa olor de mort. I aquesta olor sense ceba ni all era la olor de la casa d'en João.


João Martins, el meu amic de la universitat i les cartes i els correus electrònics va morir el desembre del dos mil deu en un accident de trànsit, mentre anava a Idanha-a-Nova. No se sap perquè hi anava un dijous a les onze de la nit. Prò les inevitables males llengües diuen que hi tenia una amant. La doneta i jo vam seure en unes butaques florejades. Flors d'un roig sangonós sobre blanc impol·lut. Potser d'Ikea.
-Você perdeu sua mãe e eu perdi meu filho. Você não tem mais mães e eu não tenho mais filhos. Quer um café?

Dic que sí, és clar. I aprofito aquests quatre minuts en què ella se'n va fer el cafè per tancar els ulls i pensar. Hauria de pensar, em dic. Però no sé què coi hauria de pensar. Em sembla com si em caigués al damunt un cel de quaranta tones de blau puríssim. La cafetera retorna un aire habitat entre les parets. Què hi faig, aquí? Com se'm va acudir anar a Portugal? De què hi podria viure, a Castelo Branco? Puc provar de saber si la plaça que va deixar la Rita al museu del Paço Episcopal segueix vacant. Vés a saber si ser català serà un mèrit.

Des de la cuina, la mare d'en João alça la veu. Ara que no ens veiem gosa dir que és ella la qui ha escrit els darrers correus, que ha pensat això, que ella és una mare sense fill i jo un fill sense mare, i que potser. Diu que el pis és seu, i que me'l podria quedar. Que també té una caseta a Monfortinho vora el balneari, i que si la vull és per mi, tot i que caldria fer-li quatre apanyos.


Surto a un balconet, embolico una cigarreta i em poso a fumar. La dona em fa senyals com volent dir que puc fumar a dins. Li dic que sí, que d'acord, però que prefereixo fumar a fora. Mentre la sento com va amunt i avall salto la barana i rondo els carrers. No sé com ho hauria fet si no arriba a ser una planta baixa, collons. A Portugal es pot fumar als bars, em dic mentre assajo de convènce'm d'alguna cosa que encara no sé quina és.




 

14 comentaris:

  1. una historia fascinant, té un punt de Cortazar, com sempre amb tu, mai sabré si és real o inventada, o mig real i mig inventada.

    Salut. Puigcarbó

    ResponElimina
  2. Puigcarbó anònim: gràcies per comparar-me al Cortázar. Em demano de vegades fins on em va influir la lectura de Cortázar quan escric contes, però segurament és més del que em penso. Abans ho feia conscientment i ara ja és inconscient...

    ResponElimina
  3. Ostres,

    Més igual si la història és real o no perquè és una història molt bona. Si és real té aquell punt tòpic que el real supera la ficció però això no importa. El cor m'ha saltat en llegir el desenllaç de la notícia i com l'has vertebrat.

    I jo que em pensava que estaves per les extremadures buscant informació de primera mà per a la teva novel·la...

    ResponElimina
  4. Galderich: ja veus que d'Extremadura a Portugal hi ha la mateixa distància que de la realitat a la ficció. Fins i tot m'he permès caminar per la frontera, amb un peu a cada banda.

    ResponElimina
  5. Mentre no et donin una feina fictícia a una escola real portuguesa tot anirà bé, i ens podràs regalar aquestes històries.

    Assegura't que el sou sigui real, això sí.

    ResponElimina
  6. Joan (per cert: has tornat dels EUA? Espero que no se t'hagi contagiat gaire l'esperit neo-con, i que no hagis caigut a la paranoia del self-made-man): A Portugal tens una estranya sensació d'irrealitat, perquè sembla un espai fora del temps. Tot i això, estan tan fotuts com naltros, i això és realitat de la bona.

    ResponElimina
  7. Copio y pego: Lluís, esa Extremadura por la que paseas aquí y en tu otro blog, sea en la realidad o en la ficción, es una Extremadura que conozco poco; no conozco Plasencia y apenas he pisoteado las piedras de Cáceres. Puede que haya tanta diferencia entre Portugal y la Extremadura colindante como la que hay entre Cáceres y Badajoz; cuando estudiaba en Sevilla a veces viajaba a mi pueblino en auto-stop Vía de la Plata arriba; recuerdo que una vez me cogió un portugués en su Mercedes; decía: "En España como en Portugal, la iglesia siempre lo más importante de cada pueblo", o "Si España y Portugal nos uniésemos, con nuestras colonias, seríamos la primera potencia del mundo". Delirios de grandeza? Yo, claro está, asentía a todo, no podía saltar por el balcón.

    ResponElimina
  8. Pepe: la anécdota del portugués me parece muy buena, y ese sentimiento es compartido por otros portugueses, creo. Aunque hoy por hoy ningún español debe querer unirse a un Portugal en quiebra. Sobre el asunto de la iglesia pues nada a objetar. Paserase por EXtremadura siginifica ver inglesias y catedrales más grandes que tres veces el pueblo en donde están ubicadas. Pero bueno, la España de siempre. Nada nuevo. El próxima verano Badajoz, o sea que ya te avisaré.

    ResponElimina
  9. Les vacances és moment de retrobament amb amics, de viure amb més calma i gaudir i passar-ho bé o el millor possible amb els nostres ja que malauradament el dia a dia no ens ho permet tant Per això desitjo que les teves vacances hagin sigut molt millor. I dir-te que m'ha semblat molt bo el relat.

    ResponElimina
  10. Anònim: les vacances potser encara volen dir més coses, tot i que potser aviat se'ns acabaran, en nom dels estalvis pel bé de Catalunya. Igualment, el millor fins ara deu haver estat el relat fictici: la crònica real de les vacances no passa d'un aprovat just. Prò encara en queda un bocí.

    ResponElimina
  11. Ens alimenten de la realitat per poder nodrir la ficció. Les fonts d'inspiració per crear relats són sovint molt reals.

    ResponElimina
  12. Eulàlia: jo diria que la realitat és un 33%, per dir alguna cosa. Tot i que hi ha realitats fictícies, i llavors ja no sabria dir...

    ResponElimina
  13. Molt bona història, i també bon àlbum de fotografies. M'han agradat les de les escenes de carrer.

    ResponElimina
  14. Brian: en fotografia, aquestes escenes de carrer són les més complicades. Enganxar el moment i aconseguir transmetre alguna cosa passa un cop de cada 100 fotos.

    ResponElimina