El guia (stalker)

Camino per un camí amb els ulls closos. Duc una bena nuada al clatell. Pujo dalt d'un tren, sempre amb els ulls tancats. El ritme de les rodes de ferro quan passa de riell en riell m'explica una lleu noció del temps que duc avançant i de la distància transcorreguda. De vegades l'aire fa olor d'humit i de fusta podrida. De vegades és de greixos industrials, lubrificants per a motors de combustió lenta. De vegades pólvora cremada.

Trac-a-trac, tric-a-trac.

Recordo el somriure de la mare una tarda, quan li vaig dur una bossa de te de gingebre que havia comprat en una botiga d'un poble, molt lluny d'aquí.
-No m'agrada gaire, quin gust tan estrany, diu ella, ho va dir però ho segueix dient de nits, quan dormo i no la sento. Llavors s'alça de la taula lentament, pren la crossa i la sento com avança pel corredor a les fosques. Em preocupa perquè no deu veure per on camina però sento el tac-a-tac de la crossa i el xic-xac de les sabatilles corredor avall, vers la gola del llop.

A la ràdio criden, xerren, criden. Gol d'Alexis, gol de Messi. Avui, definitivament, l'aire ha decidit ser un aire de tardor i traïdor. Al bloc de pisos del davant les banderes es dilueixen sota una lluna de sofre. Les píndoles de liti s'escampen per les rajoles puntejades, a veure qui és el guapo que sap distingir pindoletes grises sobre rajoles de taquetes grises, blanques i negres. Estaven de moda als anys vuitanta. Crec que Lithium era una cançó de Nirvana, aquell grup del paio ros que durant un temps es va omplir el cap de cavall i al final de plom.

Les rodes xerriquen i s'aturen. És hora de baixar del tren. Tothom es mira i busca els ulls del guia. Potser és l'home que xarrupa l'ampolla d'aiguardent.

Aire brut (Lectura 2)

Fotografia d'Ana Portnoy, vora la llibreria Negra y Criminal, Barceloneta de Barcelona

Lectura de les 3 primeres pàgines d'Aire brut.

Jo llegiré i vostè m'escoltarà; i d'aquesta manera passarem junts la terrible nit.

E.A. Poe

La caiguda de la casa Usher

Prefaci

Ben mirat, potser no costa gaire de comprendre que aquell policia, mentre investigava l'assassinat del ciutadà alemany Franz Hellermann, acceptés la hipòtesi que a Hellermann l'havia mort Fructuós Canonge. Ho va defensar a l'informe i davant dels superiors de la Prefectura, malgrat que en Fructuós duia cinquanta anys mort. Al policia Luis Perezagua, la possibilitat que un difunt pogués tornar i actuar entre els vius li semblava una bona notícia...  

Cos de Buenaventura Durruti

On ets, Buenaventura?

On són els teus ossos?

El misteri del teu cos es perllonga enllà dellà dels anys. El cos és la cosa més estranya que la naturalesa va idear per a acollir la cosa de la consciència. La cosificació. Els funcionaris del Memorial Democràtic, ara sense pressupost ni esma, no ens podran respondre. Ni jo amb la meva ouija.

Espiritistes, anarquistes, prostitutes redimides, pàries, pobres (i pobres pàries), rodolins amargats, bohemis maltractats, nostàlgics i quatre gats. Hi ha ombres que busquen l'ombra del teu cos. Després del cos? Que collons hi ha després del cos que no sigui una ombra?

És ben estrany, em diuen, que després de tants anys ningú no tingui cap notícia del lloc on tens els ossos que van suportar els texits que van armar aquella consciència. Jo ho veus, Buenaventura: aquests ciutadans tan catalans i tan valents encara et temen.

Ego: el nou joc de Lego

Hi haurà musclos al vapor i vi negre. Tot negre, diguéssim.

Sagrario Cabañero (Albacete)

Fotografia de la família

El brigadista britànic Andrew Flanagan va escriure diverses cartes a la seva esposa Sagrario Cabañero Valverde, a Albacete. Aquesta va ser enviada des de Falset el dia 6 de juliol de 1938:

[Extracte]

"La meva estimada esposa, me n'alegro molt que et trobis bé en companyia de la nostra família. Estic bé, a la present, a l'Escola Salut. Sagrario, això és per dir-te que avui he rebut dues cartes teves amb data del 24 i el 25, les he rebut amn molta alegria també pel que tu deies que havies rebut el gir del mes passat i el llibre [XV International Brigade], estic content, jo pensava que el llibre no arribaria."

Andrew Flanagan va néixer a Birmingham. El desembre de 1936 es va allistar a les Brigades Internacionals i va arribar a Espanya amb 19 anys. A principis del 37 va ser destinat a Madrigueras (Albacete), on va conèixer la Sagrario i s'hi va casar el 22 d'abril. Segons explica ella, el dia del casament els brigadistes els van fer un arc amb els fusells a la sortida de l'església.

El 26 de juliol del 38, Andrew va ser ferit per la metralla prop de Gandesa, durant l'ofensiva republicana. Va assaltar les línies feixistes amb el British Battalion. Al desembre del 38 va ser repatriat.

Sagrario Cabañero no ha sabut mai més res d'Andrew, però tan ells com els seus descendents l'han recordat sempre.

*

Ara és de nit, i si miro el calendari diu que visc al dia 30 de setembre de 2013. He sentit l'impuls de buscar Sagrario i escriure-li. Però me n'adono que no sabria com explicar-li el transcurs dels fets, per què ens hem oblidat d'ella i de l'Andrew tal com ell va oblidar-la un cop, fa tants anys. No podria explicar-li perquè el meu país oblida tan malament.

Com li podria explicar a la Sagrario --que es va enamorar de les llibertats dels ciutadans d'Espanya i del món--, que hem oblidat el deute, la nostra història? Que ens hem oblidat de nosaltres mateixos?

Perdona'ns, Sagrario.