13 de des. 2021

Alçar el vel en un poblet de la costa

La realitat està velada. Rere el vel de Maia. Això és un mite antic que verdeja sovint.  L'última mostra? En un poblet de la costa, lleument decadent, tranquil i assossegat. Allà, de sobte, es va alçar el vel i va mostrar-s'hi la gola del llop, les urpes de l'odi. No era l'arcàdia. No era la feliç terra d'acollida.

Un cop finiquitat el procés s'ha reorientat l'identitarisme passiu i agressiu alhora envers la llengua, tal com sostenen diversos articles llegits per aquí i per dellà : un cop abandonada la fantasia (el deliri?) de la independència súbito, es busca un altre camp de batalla. La llengua. Si en alguna banda es pot trobar cert senyal d'identitat catalana, cert "fet diferencial", aquesta és la llengua catalana. I fins i tot això és dubtós. Però dubtar no fa bon patriota. [L'Arcadi Espada, sempre agut, assenyala que el fet diferencial català és Barcelona i la seva cultura urbana, multilingüe i multicultural, més o menys cosmopolita, enfront de la Catalunya interior, la rústica i indiferenciada. L'eterna i tronada.]

Que la llengua catalana sigui el refugi de l'identitarisme és explicable per la llarga nit del romanticisme nacionalista que enterboleix i enverina la història dels últims 200 anys a Catalunya: junt a la invenció de la sardana, del mite de Guifré el Pil·lós o del vampir Estruch, va aparèixer el de la llengua mil·lenària i pròpia. De res no serveixen els estudis que demostren que a Catalunya sempre han coexistit la llengua castellana i la catalana, que durant segles Barcelona fou el centre editorial més important en llengua castellana. De res serveix explicar que parlar de "llengua pròpia" és una aberració en qualsevol part del món: la llengua pròpia de Dakota és la llengua Sioux?  De res no serveix la racionalitat quan allò que compta és l'emoció patriòtica.

La realitat catalanitzada sempre s'ha de mirar a través del vel emocional, que és el vel nacional(ista). En aquest cas, un vel de romanticisme carrincló i, sobretot, d'una catalanitat pura i ficcionada, construïda sobre capes de llegendes. De res no serveix que els historiadors recordin que Guifré el Pil·lós no existí mai, perquè sempre va firmar els documents com a "Wifredo" o "Wifredus". De res no serveix que els historiadors de la llengua expliquin que Bonaventura Carles Aribau va escriure centenars de textos, tots en castellà. Excepte un: l' "Oda a la Pàtria". El procediment és molt senzill: si es posa el focus sobre aquest únic text en català i es deixa en la penombra la seva producció en castellà, el ciutadà acrític pensa que Aribau fou un guerrer defensor de la llengua. La llengua pròpia. La llengua que parlen les pedres dels murs dels cementiris, suposo.

Així doncs, acabat el deliri independentista i un cop evidenciades les seves mentides puerils, ens hem de recollir en el que és indiscutiblement autòcton, i tan cert com cavernari: la llengua pròpia, la qual s'ha de defensar amb ungles i ullals fins i tot quan un infant de 5 anys la qüestiona al reclamar 2 horetes setmanals de llengua castellana a l'escoleta d'educació infantil. Llavors s'alça el vel i apareix la gola, disposada a la dentellada patriòtica. 

Oblideu-vos d'aquella idíl·lica revolta dels somriures, de l'independentisme transversal i per a totes, de la república integradora i feliç, de la Carme Forcadell rere la pancarta "Volem acollir". El nou camp de batalla és la llengua dels avis, i és ara, catalans, que cal desenvainar les espases, esmolar la falç: bon cop de falç, defensors de la terra. Ara és l'hora, segadors, bon cop de falç a l'infant de 5 anys que gosa parlar en castellà a casa nostra.

Rere el vel hi ha odi a la diferència i desig de retorn al fang. Nostalgie de la boue. Un cop alçat el vel, Catalunya mostra la nostàlgia del fang. D'un fang nostrat i patriòtic, això sí.

Si algú encara es cregués la fantasia de què "el món ens mira", em podria respondre: què deu veure el món quan ens mira i veu la desfilada pels carrers de Canet contra un infant de 5 anys en la qual només hi van faltar les torxes enceses? Quin poble europeu va desfilar contra els diferents i els culpables dels seus mals tot just abans de posar-se a pensar en la solució definitiva per salvaguardar les essències del passat medieval i llegendari?

Cap país ni res de bo no es pot edificar sobre les arrels de l'odi, no hi ha cap rastre de democràcia en el nacionalisme.

5 comentaris:

  1. Mai van haver somriures de debó, tot formava part de la coreografia escollida.

    podi-.

    ResponElimina
  2. El final és tal com dius.
    I tot ple de tristesa.
    Salut

    ResponElimina
  3. El somriure de la hiena, just abans de clavar-li els caixals a la seva presa.

    ResponElimina
  4. En es secta de creyentes que están metidos una minoría muy ruidosa, hay mucho "socerdote" de misa y olla, de embajada y VISA. Es ahí donde esta el mal.
    Un saludo

    ResponElimina
  5. Sonrisas hipócritas que ocultaban el odio tribal (a todo el que no sea de nuestra tribu)

    ResponElimina