15 jul. 2016

Vols dir que és bona idea, un referèndum?

[Velázquez avui: l'esquerra li regala a la dreta nacionalista -catalana i espanyola- el debat del referèndum]

Al mercat hi ha diversos tipus de raspalls: els uns són per a les dents, els altres per espolsar les sabates i encara n'hi ha uns tercers, que serveixen per pentinar-se la melena. A ningú no se li acudiria raspatllar-se les dents amb el raspall d'enllustrar sabates. Això és el que penso dels referèndums: que serveixen per enllustrar sabates, però no per rentar-se les dents abans d'anar al llit.

Alguna cosa així (però sense la metàfora dels raspalls) diu una persona a qui m'escolto. En Francesc Trillas donava la seva opinió al respecte dels referèndums a l'article La victòria del "procés" britànic. Diu que cal mesurar què se sotmet a referèndum, a propòsit d'això que anomenem "Brexit". En Trillas diu que un referèndum assenyat seria el que demana, per exemple, si es vol legalitzar la marihuana. Però el cas del Brexit ens diu que fou un referèndum profundament insensat. L'anàlisi del vot al referèndum del Brexit diu que tan sols ha aconseguit fracturar la societat a la qual se li demanava l'opinió.

Cohesionar és molt difícil, i dividir és molt fàcil. Això ho sap tothom que toca de peus a terra. El referèndum és una eina (com un raspall) que cal saber quan i perquè s'usa. A mi em sembla que els promotors del referèndum són gent que viuen en despatxos i barris bonics, funcionaris buròcrates, professionals liberals i en general el segment social al qual la crisi els ha passat de llarg. Entenc que pensin en la nació i aquestes coses, ja que les trifulques i les penúries dels llocs lletjos no les han vistes mai d'aprop.

La paradoxa és que el segment social que defensa el "no al referèndum" és el mateix. El nom de la nació preocupa als qui viuen per damunt de la Diagonal (per parlar de Barcelona amb un tòpic senzillet). Als de sota, la cosa nacional no ens interessa gaire. O gens. Si fos ara, jo m'abstindria i em quedaria tan ample. Ja us ho fareu i ja m'ho explicareu, diria.

Jo treballo a l'ensenyament i allà ens passem el dia lluitant per la cohesió perquè sabem que d'ella en depèn el futur. Quan dic "futur" vull dir el futur: 10, 20 anys endavant. No pas els 4 anyets que falten fins a les properes eleccions per revalidar càrrecs i seients i salaris daurats.

Al Regne Unit s'esgarrifen ara en veure la conseqüència del seu acudit britànic: el referèndum ha obert una fissura fonda entre segments d'edat, de nivells de formació, de població urbana o rural, d'estrat socioeconòmic. No era una bona idea cedir als plantejaments pretesament ultrademocràtics (però efectivament populistes) de la dreta xenòfoba.

La proposta del referèndum anglès ha fet mal a la societat i alhora al partit laborista, que ja ha començat a pagar-ne les conseqüències. Els laboristes van fer una campanya dèbil a favor de romandre a la Unió Europea perquè no els agrada la Unió Europea actual i els agradaria reformar-la, que seria -òbviament-, el millor per a tots.

A Catalunya, el repte del referèndum per romandre o marxar de l'Estat Espanyol ja ha tingut els mateixos efectes àdhuc sense saber si existirà: els partits de l'esquerra (fins i tot la Cup, tot i que es mou en una altra dimensió) han sofert una divisió profunda. Que beneficia, curiosament, els partits de la dreta rància: Convergència -o com se vulguin dir- el Partit Popular i Ciudadanos. El cas d'ERC es manté en un estrany llimb, perquè a hores d'ara ens és impossible decidir si és un partit de la dreta catalanista o una mena de socialdemocràcia lànguida, de to més aviat liberal. M'indigna veure com ens agenollem i cedim arguments a Ciudadanos, a Convergència i al PP, com Justí de Nassau davant Spinola a la pintura de Velázquez.

Tot l'embolic del referèndum sorgeix, de fet, per un malentès. Diuen que el cristianisme sorgeix d'una mala traducció del Nou Testament que ja explicaré un altre dia (fa molta gràcia). El humans som així. Algú es va empescar el "dret a decidir" perquè sabia que el "dret a l'autodeterminació" no tindria acollida a cap instància europea ni mundial ja que, segons el dret internacional, no és aplicable al cas català. El dret a decidir és quelcom pueril: un nen de tres anys té dret a decidir que no vol menjar verdura, per la mateixa raó que jo tinc dret a decidir que vull viure 300 anys. Convertir el "dret a decidir" en un debat... té sentit?

Ho diré clar: no sóc partidari del referèndum català. I m'agradaria veure que els partits que considero a l'esquerra (o més o menys) ho diuen clar: el PSC, En Comú Podem. A mi em sembla molt irresponsable demanar un referèndum que, al marge del resultat que doni, només serà capaç d'obrir una nova fractura social. En una societat que ja tremola prou i que sosté la cohesió pels pèls. És important tenir en compte la fragilitat de la cohesió en la societat tan complexa en què vivim. Quins grups polítics sortirien beneficiats de la fractura? La resposta és ben senzilla: cap grup de l'esquerra.

Torno a l'argumentari d'en Francesc Trillas (ja em perdonarà) sobre el referèndum i la marihuana. Si a la població se li demana si vol legalitzar la marihuana i el resultat digués que sí, la part de la gent que no vol fer ús de la marihuana no sentiria que se l'obliga a res ni que se li vulnera cap dret. Però en el cas de la secessió de l'estat, això ja no és així. Hi hauria una part (molt propera al 50%) que sentiria que l'altre 50% l'obliga a viure d'una manera que no vol viure. I això no pinta bé ni afavoreix cap mena de convivència saludable. Fos quin fos el resultat, ens du a un conflicte obert de conseqüències imprevisibles. I segur que ens du a una situació de provisionalitat eternitzable: els perdedors voldran repetir el referèndum tantes vegades com calgui.

Aquesta provisionalitat no tan sols arrisca massa la delicada cohesió social si no que postposa, indefinidament, les qüestions més greus i més urgents de les persones: sanitat, pensions, educació, assistència social. Això ja ens ho han explicat els profetes independentistes amb to de xantatge: "fins que no siguem independents no arreglarem els vostres problemes". Deixar aquestes qüestions en suspèns afavoreix els populismes més lamentables i encén una metxa que no sabem a quin explosiu condueix.

A mi em sembla que l'esquerra ha de ser valenta i ha de dir que aquest referèndum no s'ha de fer. Em sembla que la racionalitat i la responsabilitat van del revés del què ens vol vendre el discurs del règim sobiranista: cal treballar per les reformes i les millores socials, i si de cas calgués plantejar la cosa de l'estat-nació ho deixem per més tard si és que algun dia s'ha de resoldre. Però arribats en aquest punt segur que la proposta federalista hi té coses a dir. Els pobles han prosperat només quan han col·laborat. Com els veïns d'una escala, els mestres d'un claustre o els alumnes d'una aula. Com és que a l'esquerra li costa tant de dir allò que és obvi?

[I que consti que a mi la Cup em cau molt bé, i que per això els he votat de vegades: si em pugués creure que són capaços de fer un país veritablement nou m'hi afiliaria. Però duc molts anys vivint a Catalunya i sé com les gasten els catalans que van passar de carlins a franquistes i després a convergents. I un home que prové del carlisme-franquisme-convergentisme és el president. No me'n refio gens].

3 comentaris:

  1. El problema de tot plegat és que és un debat viciat i massa complexe on el concepte de Unitat d'Espanya pesa massa sense cap mena de justifiació. La Unitat per la Unitat com la Independència per la Independència no m'atrauen.

    Jo crec en la democràcia directe i crec amb les llistes obertes i que cada any s'hauria de realitzar un referèndum amb diverses qüestions a la manera de Suïssa -que no és cap exemple de país- però que en això ho tenen ben organitzat. Tenir por als referèndums com a tals crec que no és justificat.

    Dir que un referèndum divideix em recorda massa els qui deien en la Transició que els partits polítics dividien les famílies i insinuaven -mai deien perquè eren demòcrates de tota la vida!- que abans s'està bé perquè sinó et posaves en política no tenies problemes.

    Per altra part si surt que hem de sortir hi haurà un 50% que això no ho voldrien però ara pot haver un 50% que no volen continuar amb un statu quo que fa massa anys que consideren que dura.

    Si hi ha gent que considera que val la pena secessionar-se endavant les atxes perquè hauria de ser purament un canvi administratiu. Hi ha gent del s XX que al llarg de la seva vida ha passat per 3 o 4 canvis administratius -malauradament mai pacífics- al llarg de la seva vida i s'han adaptat vulguessin o no. Si el canvi administratiu es fa de manera pacífica no hi veig cap problema. Si diquéssim que Espanya és un país de solvència contrastada i una meravella administrativa no hi veuria cap problema en quedar-m'hi però no és el cas. Catalunya tampoc n'és una meravella -de fet peca del mateix que Espanya- però un terratrèmol polític i administratiu crec que ens aniria molt bé per començar un Estat de nou i intentar capgirar una situació que no m'agrada.

    Quedant-nos a Espanya tinc clar que aquest canvi mai serà possible. Quan parles d'ERC estic d'acord amb tu que és un partit de centre -dreta- amb certs remordiments de consciència social però on no estic d'acord amb tu és quan parles del PSOE com a partit d'esquerres. Són fins i tot més de dreta que ERC -només cal veure el mafiós de Felipe González movent els fils- i més propers a l'IBEX que C's. Llavors si fas números veuràs que l'esquerra es troba en franca minoria... Per això trencar l'Estat és una bona idea per a crear alguna cosa nova amb l'esquerra i un cert centre-dreta amb remordiments de consciència i tenir unes bases més profitoses del que tenim.

    Reconec que cert nacionalisme català em remou l'estòmeg però el nacionalisme espanyol aconsegueix els mateixos efectes o fins i tot encara més perquè va massa vegades vehiculat al feixisme. Retreus molt el tema dels carlins però voldria recordar-te que van entrar amb Franco per la Diagonal, cosa que mai comentes quan parles de les arrels carlines del catalanisme obviant també les arrels d'esquerres del catalanisme. Fas un joc estrany de destacar uns aspectes i no uns altres caient amb la gran trampa de Lerroux de vincular catalanisme amb burgesia. Si que la burgesia ho ha aprofitat però és que ara els terratinents, l'IBEX, l'Església, l'exèrcit, La Caixa, Freinxenet... no fan el mateix?

    La ingenuïtat crec que està en creure que amb els vots d'esquerres que hi ha Espanya es transformarà. Només un terratrèmol pot canviar unes estructures enquilosades que permeten que un individuo com en Fernández Díaz continuï com a ministre i que la por "al coletas" faci que el país voti en un 70% a la dreta (C's+PP+PSOE).

    Foc Nou i endavant en la creació d'un nou Estat que el que hi ha -i per molts anys- no es transformarà mai!

    ResponElimina
  2. si fossin intel·ligents els del Pp ja l'haurien deixat fer fa temps, guanyaria el NO i hauriem acabat amb l'incertesa i la pèrdua de temps, oh! i amb el sacrifici de l'Artur Mas i la performance de la CUP. És més, si es fes ara, també guanyaria el NO. M'hi jugo un pèsol.

    ResponElimina
  3. CAL?...N'HO SER,PERO ESTAR COM ARA CAL?...

    ResponElimina