3 ag. 2014

Un aturat de 50 anys



Les obligacions i les responsabilitats ineludibles que la crisi econòmica imposa als treballadors m'han dut a acceptar aquesta situació i a pensar-la com un fenomen natural. Trobar-nos a la cua de l'Inem ens sembla lògic als qui mai no hem passat unes oposicions i no venim de bona família. I més encara quan els pocs contactes que tenia amb els poderosos els he llençat al wàter de forma conscient i deliberada. Crec que hem incorporat el missatge de què som part del mal, i de què tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. I que per tant ara toca pagar.

D'ença d'uns anys, els treballadors interins de l'ensenyament hem après a passar els estius a l'Inem i confiant -vagament confiats, subtilment desconfiats- en un contracte el proper 15 de setembre que s'acabarà el 30 de juny. I dic hem après perquè hi ha hagut un aprenentatge real. És un procés que comença per la perplexitat, continua per la indignació i la ràbia i tendeix cap a una comprensió resignada, una mena d'ataràxia. El pedagog Vigotsky explica que el procés d'aprenentage es dóna quan es produeix un desequilibri entre allò que pensaves i allò que descobreixes, i hom pot dir he après quan troba un nou equilibri, que serà el pròleg del desequilibri següent.

Però potser a força d'estius a l'atur, de vegades penso que no he après res. O més ben dit, que no he après allò que calia aprendre. Allò essencial, que diria l'Antoine de Saint-Exupéry. Què deu ser allò que calia aprendre? En tot cas, si el cicle de contractes temporals i subsisdis d'atur es repeteix massa vegades deu voler dir que he errat en l'aprenentatge. Més enllà de la resignació i de l'acceptació quasi budista, hi ha un interrogant enorme.

Aquest any en faré cinquanta. Això vol dir que, en termes cosmològics, he donat cinquanta voltes al Sol. I després de tot plegat em trobo bé, llegeixo contes gòtics amb l'ajut d'unes ulleres de tan sols una dioptria, surto a caminar i de tant en tant em publiquen una novel·la. Mantinc dos blocs d'una salut mitjana, la majoria de les plantes del balcó estan vives i fumo moderadament. Sobretot mentre escric.

Entre les opcions que no he contemplat amb prou cura n'hi ha una de ben diàfana: com és que no aprofites els dotze mesos de subsidi per viatjar pel món? Per què no fas aquelles coses que no has fet? Les veus atemorides sempre responen: i què faràs quan s'acabi el subsidi... Però a aquestes veus els hauria de respondre amb serenitat que la vida va per una altra banda, i que aquesta altra banda no la coneixem. Preocupar-me pel què hauré de fer d'aquí a un any voldria dir que disposo d'una veritat arrogant i monstruosa: per quina raó objectiva he de pensar que seré un ésser viu d'aquí a dotze mesos? De quin pla diví en tinc el coneixement?

Aquest homo més o menys sàpiens que som no arribava als cinquanta anys fins fa ben poc, i no obstant això va fer els progressos més grans que mai no s'han fet. Alguns dels meus referents en l'art i el pensament no van ser gaire longeus -diria que els he superat a tots en longevitat i en inoperància- i la història va plena de persones que han declinat en la ignomínia. He vist morir el pare i la mare en l'horror de la malaltia i recordo el pare maleint la decadència. M'estimo massa la vida com per abandonar-la voluntàriament, però no puc pas imaginar que es pugui perdre la dignitat a canvi de romandre. Als cinquanta, la mirada honesta sobre la vida diu que a partir d'ara toca revisar (i escriure?) perquè ja no passaran coses intenses. Observar l'envelliment del cos (per més que ens ho emmascarem amb els beneficis de l'experiència, la serenitat adquirida o els mites del valor de l'edat) no és interessant.

Allò que no he après en la meva condició d'aturat de cinquanta anys a l'Espanya de 2014 potser és molt senzill: cal fer-se una llista de les coses importants per fer. Continuar treballant en condicions lamentables no és a la llista. Però sí escriure contes de terror i publicar-los a Valdemar, caminar per una selva tropical i arriscar-se a la mossegada d'alguna bèstia imprevista, contemplar la dansa nupcial de les balenes davant de les Illes Galápagos, aprendre a viure amb poc amb els descendents dels maies, visitar la tomba de l'Andrei Tarkovsky, navegar amb barca per la desembocadura del Danubi, llegir els anarquistes del dinou, rellegir Frazer i Kazantzaki, crear vincles impensats, procurar escriure com Bulgàkov, gravar un minut de video digne de Buñuel, un segon de Pasolini.

Avui he rebut el document de l'Inem on l'estat em reconeix el dret a la prestació durant els propers dotze mesos. Avui és el dia per pensar. I demà també. He de descobrir si he après res o no-res, si sóc un ignorant, un ingenu, un pragmàtic o un estúpid. O cap d'aquestes coses si no una altra de la qual no en sé el nom.

8 comentaris:

  1. Alguna cosa aprenem: com d'efímer és tot. És evident que en termes socials això vol dir poca cosa; perquè si la gent se n'adonés, ja fa temps que hauríem enviat aquesta mentida de societat a la merda. Serà que la gent té fe en alguna cosa que se m'escapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Té fe o té por, no ho arribem a decidir.

      Elimina
  2. Aprofita el temps al màxim, company!, perquè 12 mesos, per experiència, encara que semblin molts, passen volant.

    Em quedo amb la frase del Sr.March: com d'efímer és tot.

    ResponElimina
  3. Els dos primers paràgrafs del teu apunt donen per reflexionar sobre quin carai de condicions laborals (els que no són funcionaris)hi ha en el món de l'ensenyament públic. I després els polítics s'omplen la boca parlant que cal cuidar el sector de l'educació ja que és un dels pilars de la societat. Ja, ja!!
    Després he conegut algunes persones (no funcionàries) que treballen en el món de l'ensenyament que a principis de curs es pregunten: aquest any no sé on em tocarà...pel teu escrit acabo de constatar que també entre els molts destins hi ha el fantàstic món de l'Inem.

    ResponElimina
  4. Vivim en un món que està infectat per determinats valors del capitalisme més deshumanitzador que ha portat a les nostres estimades societats Occidentals allò de..."tant treballes, tan vals". Les persones que passem i hem passat etapes amb condicions precàries i també desocupats, que no necessàriament vol dir feines indignes, tot el contrari!; ens hem trobat amb situacions tant perplexes com la següent:
    Un servidor l'any passat, al poc temps d'estar desocupat, va voler viatjar a Alemanya i Àustria l'any passat. Al tenir la targeta sanitària europea caducada va voler renovar-la per internet però no va ser possible. Va demanar cita prèvia i va anar una oficina de la Seguretat Social i el funcionari de torn li va informar que les persones en situació no activa-atur-desocupades no tenien dret a la targeta sanitària europea. I si em passa quelcom que haig de fer? Fa quatre dies que estava cotitzant i ara ja em tracten com pària!, vaig pensar. El funcionari de torn em va donar un certificat amb la data exacte del dia que marxava i el dia que tornava. I sobretot em va recalcar, gairebé renyar, que sempre que volgués marxar a l'estranger hauria de demana'ls-hi, si volia gaudir d'una cobertura sanitària en determinats països, sempre els hauria de demanar permís. Evidentment se'm va quedar la cara de "giripolles" al comprovar que havia passat de la categoria de ciutadà de primer nivell a un altre "subgrup" de ciutadans, a ser un ciutadà de segona.
    I és que en el fons hi ha moltes situacions que no surten ni sortiran mai a un telenotícies on l'atur només és una dada estadística.

    ResponElimina
  5. Les persones que en algún moment hem viscut períodes de desocupació podríem parlar de com ha canviat tot plegat. En la meva darrera experiència puc parlar de com he copsat una major estigmatizació i criminalització del tema. Crec que des del propi Sistema i Estat s'ha propiciat una determinada manera...que fa que les persones que passen per períodes de desocupació hagin de conviure amb la hipocresia social en molts mitjans i cercles.
    En la millor de les famílies i en el millor dels cercles d'amics, veïns i coneguts et podràs trobar algú que per la seva situació ha tingut la fortuna de mantenir-se intacte a tots els estralls de la crisi.O com que per ells la crisi no els ha tocat d'aprop viuen immersos en el seu matrix personal indiferents a una societat espanyola-catalana que ha baixat 20 o 50 esglaons de cop. Si te'ls trobes et parlaran dels seus èxits i viatges fantàstics a l'estranger i que han anat a sopar a tal lloc tan interessant...Parlar d'això és fantàstic! A mi també em fascinen els viatges i els bons sopars i la bona vida...tot el contrari sóc un amant dels bons viatges i els bons sopars però el que no em fascina tant és quan comencen a parlar de política i de temes socials i tenen la barra de dir-te:...però en el fons a Espanya i Catalunya no estem tan malament,no?
    Quan passa això penses que hi ha molta gent que viu en el seu "matrix" personal i com que la crisi no els ha tocat d'aprop...han preferit fer ulls grossos a la realitat dels darrers anys i de tant en tant es deixen caure en alguna marató solidària perquè no sigui dit. No cal dir que si mires les xarxes socials "el matrix" personal de la gent és multiplica per 1000 i parlar de determinats temes queda poc estètic i no cal...perquè els problemes i les misèries no interessen a ningú.
    Aquest comentari ve a tomb per parlar d'un tema que tu mateix ja has parlat en molts altres apunts que és el de "hipocresia social" i que lamentablement és inevitable tenir possibilitats de viure-la d'una forma més intensa quan passes per un període de desocupació.
    No volia allargar-me tant...ja que molts dels comentaris que vaig deixar en el seu dia en un anterior post són vàlids per aquest:
    http://mildimonis.blogspot.com.es/2014/03/gana-de-patria.html

    ResponElimina
  6. No volia allargar-me tant en els comentaris i simplement el primer que volia escriure't és:
    ànims i sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel, com tantes altres vegades t'agraeixo totes les reflexions oportunes que deixes aquí, perquè no tan sols complementen el meu text si no que l'enriqueixen. Jo diria que malgrat tot no acabem de mirar les coses de cara, no gosem enfrontar-nos a la realitat i li construïm màscares per una mena de necessitat.

      Pel què fa a la meva situació personal, la veritat és que he començat a habituar-me a la dinàmica i cada vegada m'ho prenc amb més calma. Més que parlar de mi, mentre ho escrivia pensava en les persones que es troben en aquesta situació però en un context personal molt més difícil.

      Elimina