18 jul. 2014

Per què no sóc independentista?


El calendari, sempre tenaç, ens apropa a la data del nou de novembre i és probable que assisitim a una escalada de declaracions, actes, manifestos i esbroncades (i de molta activitat agressiva, que desitjo limitada al twiter i al facebook). Després d'un parell d'anys de debat, jo diria que tothom ha pres partit i que ningú no canviarà de parer. Els manifestos i les tertúlies als mitjans ja no serveixen per convèncer ningú. Potser seria hora d'aprofitar l'estiu i declarar-lo periode de reflexió.

Per tot això, i per què em sento esgotat, penso que el millor que puc fer (amb mi mateix) és exposar les raons i els motius que tinc, amb l'esperança que m'ajudin a endreçar allò que penso.

Les motivacions racionals
  1. El model sòcio-econòmic de l'estat-nació (sobretot en els estats petits) és una fórmula poc viable en el món globalitzat, des de la perspectiva social. La globalització dels mercats ha dut algun avantatge a les nostres vides, però per a la classe treballadora i mitjana té un cost enorme i continua sent una amenaça seriosa i molt perillosa. La classe treballadora es pot defensar amb diverses estratègies, però una de les més efectives és fer-ho a través de polítiques supra-nacionals i en el marc de federacions amb més capacitat protectora. Dit d'una altra manera, el risc de quedar fora de la UE és difícil d'assumir. O com deia una antiga boutade, només els rics es poden permetre ser nacionalistes.
  2. Així com els estats moderns i democràtics s'han fonamentat en la divisió dels poders, les organitzacions federals o confederals ofereixen més garanties de transparència en la gestió pública, en tant que hi ha una supervisió dels uns sobre els altres. Els petits estats tendeixen a l'opacitat: Andorra, Mònaco, Liechtenstein...
  3. L'independentisme postposa o deixa en suspens els conflictes més aguts que vivim: respecte de les retallades en sanitat, educació i serveis socials no fa cap pronunciament. No opina sobre la política privatitzadora del govern català ni participa en cap protesta. Aquesta actitud quasi autista deu respondre a l'estratègia ambígua d'ERC, el partit que pretén liderar la futura Catalunya independent arrepenjant-se en CiU temporalment i que controla l'ANC i Òmnium Cultural. Però alhora planteja dubtes molt seriosos sobre la posició que prendria en un escenari futur. En aquest sentit, tot fa témer que l'única estratègia d'ERC és suplantar CiU en el seu paper de partit de centre-dreta. [L'elecció d'Alfred Bosch com a alcaldable per Barcelona abona aquesta tesi, ja que Oriol Amorós representava l'ala esquerra del partit i Bosch la dretana: només cal llegir els seus projectes per la ciutat].
  4. Catalunya (exactament igual que el conjunt de l'estat espanyol) té un substrat caciquil que aflora molt sovint, i sociològicament som una societat amb molt poca cultura democràtica. El dèficit no és visible tan sols en les xifres de l'abstenció si no en les dinàmiques polítiques quotidianes i en la història recent els darrers trenta anys. El federalisme, així com el republicanisme, són per sí mateixes formes d'organitzar-se que parteixen d'un ciutadà actiu i participatiu, i que exerceixen una pedagogia que ha estat absent en la política des del final de la segona República.
  5. El partit que lidera o vol liderar el procés de la independència és un partit d'ideologia neoliberal i de la dreta desacomplexada, que ha abandonat la pàtina demòcrata-cristiana que li va permetre accedir al poder fa trenta anys. Les al·lusions reiterades d'Artur Mas i els dirigents de CiU a la democràcia (el dret a decidir, la importància de les urnes) i a la sobirania del poble no són creïbles. En primer lloc, perquè costa creure'ls: ens podem refiar d'aquest discurs quan Convergència és una organització piramidal i autoritària, que escull els candidats a dit? Em creuria el meu veí si em diu que he de separar els residus de casa i repartir-los pels diferents contenidors quan ell ho aboca tot junt al primer contenidor que troba? I d'altra banda: a quina sobirania del poble al·ludeix quan el govern es ven i privatitza serveis, entitats i edificis públics, o quan negocia rebaixes fiscals amb organitzacions que munten casinos pel planeta?
  6. Mentre el partit d'Artur Mas lideri (o simuli que lidera, amb l'estranya aquiescència d'ERC) el procés obert, és evident que ens presentarà una narrativa de l'impossible, perquè és l'escenari que convé al Partido Popular i a Convergència i Unió: un paisatge de destrobades i dilacions que els permet pactar i executar les polítiques privatitzadores i neoliberals compartides pels dos partits i que formen el seu programa ocult. La tensió nacionalista irresolta és el seu territori ideal, però aquest escenari no pot ser validat per la resta de les organitzacions que li donen suport (ICV i la CUP). Ni Catalunya és Convergència, ni l'estat espanyol és el Partido Popular: perquè no es busquen altres interlocutors i altres vies per al diàleg?
  7. Les dificultats objectives del mal encaix de Catalunya a Espanya caldria afrontar-les des d'una perspectiva constructiva i constructivista, que generés un debat ampli i tranquil, i un diàleg cooperatiu que pot resoldre vells conflictes. Un diàleg on les dues parts admetin els seus errors des de l'autocrítica. Catalunya no s'ha desfet mai de la imatge de país ric i antipàtic que ara es tradueix en la indiferència dels països d'Europa, i que explica el fracàs aclaparador dels intents de trobar aliats del procés en el context de la UE. Possiblement les Illes Canàries, les Balears i d'altres punts de la perifèria comparteixen qüestions amb Catalunya que es podrien millorar en els termes del constructivisme. L'opció com que no m'agrada me'n vaig obre la porta la futures segregacions conduïdes per l'irracionalisme nacionalista. De fet, a la Vall d'Aran ja s'ha obert el debat respecte de la segregació d'una Catalunya independent.
  8. L'independentisme genera una mena d'il·lusió (en anglès delusion) que pot dur a la depressió col·lectiva: la idea repetida com un mantra que la independència és capaç de resoldre les qüestions socio-econòmiques de forma senzilla i per un encadenament lògic d'esdeveniments és un dels principals defectes formals que presenta: l'inexistència d'un full de ruta públic i compartit per l'endemà de la independència és un dèficit molt greu. Estic segur que jo, igual com moltes altres persones, trobem en aquest buit un motiu d'inquietud suficient que ens inclina a votar NO. Al segle XXI es fa molt difícil donar xecs en blanc als polítics que ja coneixem.
Les motivacions emocionals 
  1. El pensament nacionalista i les seves expressions em resulten temibles. El moviment de banderes, desfilades i proclames patriòtiques em resulta inquietant, i em remet a imatges espantoses. El discurs identitari em fa mala espina perquè temo que s'adreci a unes emocions i uns sentiments que se situen en el nostre cervell reptilià, el primitiu. Tal com jo ho veig, la humanitat ha avançat cada cop que ha cooperat i ha buscat aliances, col·laboracions i associacions. Dit de forma simple: hem anat endavant quan hem suprimit fronteres, hem retrocedit quan les hem reivindicat.
  2. El discurs nacionalista-independentista català ha excitat el seu bessó espanyol, i això ens situa en un escenari on la raó es fuga i se substiueix per un llenguatge medieval: finalment, ens ha dut a tots a la caverna. Un escenari temible, de remiscències gòtiques: per les xarxes socials corren expressions i amenaces pròpies d'un pensament monstruós que crèiem superat. Tv3 abdica del seu caràcter públic (se sosté amb els impostos dels independenstistes i dels no-independentistes) i opta per l'estil propagandístic que va conduir la televisió autonòmica valenciana al desastre. Tv3 no entén que s'ha ficat a la ruta calamitosa del Canal 9: com es pot estar tan cec? 
  3. Vinc d'una família que va participar activament a la segona República i que ho va pagar molt car. En aquest sentit, duc incorporat l'ideari internacionalista de les esquerres i em segueixen emocionant totes les iniciatives internacionalistes, ja sigui en els llibres com en les pel·lícules. Braveheart em sembla una pel·li de terror i Novecento un referent (entre d'altres motius, perquè conté l'autocrítica i l'humor que són absents en tots els patriotismes).
Ara que portem dos anys immersos en el debat (monotemàtic i abusiu) de l'independentisme, també me n'adono que la irrupció d'aquesta qüestió ha dut conseqüències positives i d'altres de negatives:

Les aportacions interessants de l'independentisme
  1. Qualsevol debat que plantegi reptes i que qüestioni l'status quo és bo per principi, especialment en una societat de tarannà tan conservador i immobilista com és la nostra. El debat ens recorda que som els subjectes de la democràcia i ens qüestiona el concepte de ciutadania: el ciutadà no és ni un súbdit ni un actor secundari que va a les urnes quan l'hi criden. Els ciutadans, tal com s'ha vist a Madrid en el cas de la defensa de la sanitat pública o a Catalunya amb a PAH i la dimissió de Manel Prat, podem alterar els plans dels governs i podem forçar-los a canviar.
  2. Hem viscut molt de temps atrapats en una col·lecció de paranys ideològics que ara es replantegen i es redefineixen. Se solia acceptar que independentisme i esquerra eren conceptes antagònics, i alhora que l'acatament al catalanisme regionalista de CiU era el millor blindatge de la llengua i la cultura catalanes. Tot i que sempre hi ha hagut un independentisme d'esquerres (tothom recorda el FNC, el PSAN, l'MDT i d'altres), ha estat tradicionalment molt minoritari -i encara ho és però potser menys-, però ha revitaltzat el discurs de l'esquerra alliberadora, que uneix l'alliberament dels pobles amb el de la classe treballadora, tal com defensava Lenin.
  3. El qüestionament del model d'estat ha conduït al qüestionament del model sòcio-econòmic, i ha afavorit (en un escenari de sinergies) l'aparició d'organitzacions que (per fi!) responen al neoliberalisme i als seus dogmes: plataformes com Guanyem Barcelona, la resposta popular als excessos de l'alcalde Trias amb el cas de Can Vies o fins i tot el partit Podemos s'inscriuen en un paradigma de noves respostes ciutadanes amb un potencial enorme.
  4. L'independentisme podria fracassar en la seva intenció explícita (assolir la independència administrativa respecte de l'estat espanyol) però podria forçar el conjunt de l'estat a una renovació global: constitucional, democràtica, de valors. Aquest és el valor més important que li trobo.
Les aportacions negatives de l'independentisme
  1. El discurs identitari que, agradi o no, és visible en molts sectors de l'independentisme -afortunadament no en tots- és un discurs que no afavoreix la cohesió social de Catalunya, ni permet un debat o una negociació racionals amb l'estat espanyol. A Catalunya hi ha diverses qüestions pendents i alguns mites difícils d'empassar: la Catalunya terra d'acollida és el primer. Se sol passar de puntetes per aquest conflicte latent, i tan sols en els pocs anys del govern tripartit es van fer polítiques dirigides a millorar la cohesió. El sol fet que en el bàndol independentista hi hagi una formació com Súmate expressa que ens trobem davant d'una situació no resolta i demostra precisament el contrari del què voldria demostrar. És molt simptomàtic que, en la literatura produïda a Catalunya, la qüestió només hagi estat tractada pels escriptors d'expressió castellana (Juan Marsé i Javier Cercas com a exemples) i mai pels d'expressió catalana, que ha obviat realitats tan flagrants com el bilingüisme. Com també és simptomàtic que la crítica i l'assaig no ho hagin abordat.
  2. L'amenaça de la fractura social ha estat abundosament esgrimida pels sectors no-independentistes i menyspreada pels independentistes. Totes dues posicions són força irresponsables. Possiblement ningú no ha avaluat la qüestió. En aquest sentit, m'alarma la temptació on cau sovint l'independentisme i que li fa elaborar llistes i censos de catalans adeptes o decàlegs de bones praxis.
  3. L'independentisme ha desvetllat un sector en declivi que ara es revifa: el nacionalisme ultradretà. Tot i que és més minoritari que l'independentisme d'esquerra transformadora, cal recordar que té una tradició llarga que va cristal·litzar al voltant de l'Estat Català de Miquel Badia i Josep Dencàs, dos homes que confraternitzaren amb el nazisme alemany i el feixisme italià.
He escrit aquest text amb la intenció de tenir unes línies escrites que em serveixin com a eina de reflexió, i que puguin ser emprades quan -impulsivament- em fico en un debat (que sol ser virtual, perquè a la vida real defujo la qüestió). Alhora, m'agradaria haver escrit un text discutible que permeti altres reflexions i que pugui generar debats sobre les idees. Sóc conscient que el text pot contenir contradiccions i errors, però em sembla bé exposar-me així. Si algú pretengués tenir una raó absoluta i un raonament sense fissures ni tan sols no el tindria en compte.

El títol remet a un text de Bertrand Russell que va ser molt important en la meva formació personal: òbviament, el Per què no sóc cristià?. No sóc Russell ni ho pretenc, és clar, però analitzar els pros i els contres, adoptar una actitud racional que no oblidi les emocions i ser autocrític em semblen les millors opcions.

26 comentaris:

  1. Interesantísima entrada., digna de una seria reflexión. Para leer y releer.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Miquel. Ojalá sirva de algo exponer(se).

      Elimina
  2. Jo no sé el que sóc, el que sé és que no es fa un debat seriós sobre el tema, uns t'amenacen i els altres fan volar coloms, no sóc res, la veritat... en això estic molt d'acord amb el que manifestar Raimon a qui no agrada que els amics vulguin que sigui com no és i tot això. Sobre el tripartit i les seves bones intencions tampoc comparteixo l'opinió,per mi va ser nefast, una barrija-barreja que ja se sabia com acabaria. Matisaria moltes de les teves afirmacions però no vull polemitzar amb un tema tan espinós en el qual, ens agradi o no,s'hi barreja emoció, idees personals, tradició familiar i fins i tot experiència vital.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també se m'han acabat les ganes de polèmica... per això opto per exposar el què en penso, però sense cap intenció de debatre.

      Elimina
  3. Caram! poca cosa ens has deixat per escrit, tot un testament en vida sobre un tema que mou més lletres que cap altra cosa. Vaig a fer-te comentari de la primera part, de les teves motivacions racionals.
    Els altres apartats pots discrepar o estar-hi d'acord, però són bàsicament punts de vista i/o fets personals que et duen a una o altra motivació.
    Per la meva part familiar et diré que la meva àvia era republicana i catalanista, tenia una fàbrica familiar de naips que ha mort, l'empresa, ara fa menys d'una dècada. A principis del segle vint, a la fàbrica de naips els treballadors eren un col·lectiu que votaven entre ells com es repartien la feina, els torns, i tots els temes que feien part a la tasca productiva, els senyors amos, la meva àvia i els parents que havien estat amos abans que ella, sols es preocupava de la part comercial, trobar compradors de naips i pagar els sous, el manteniment de les màquines, el local... Et vinc a dir que eren una família tots plegats, treballadors i senyors mirant tots de viure de la millor manera del mateix negoci. No eren rics els meus avantpassats i arribat el moment, trist, varen ser amenaçats per les dretes i per les esquerres, i sempre els treballadors els varen salvar dels pistolers, que solien ser els mateixos fos quin fos el bàndol que pagués per la seva mort. Crec que tenien un sistema força democràtic de comportament, no eren ni millors ni pitjors que molts com ells. Altra cosa seria els trists exemples d'empresaris barroers, que també varen ser comuns.
    Però bé, tot allò ha desaparegut. (Potser algun dia n'escriuré un llibre... no ho crec.)

    Anem doncs a la primera part.

    1 - Els estats petits està demostrat que són més fàcils de governar, econòmicament i social.
    2 - Parles de micro estats, Catalunya és comparable a: Lituània, Letònia, Estònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Àustria, Dinamarca, Holanda, Bèlgica... hi ha més exemples.
    3 - Punt de vista personal que no cal compartir, crec que dins del missatge independentista et dóna esperances a canviar moltes coses. Ara, queda clar que caldrà estar atent i vigilar. Sobre el Bosch i l'Amorós no sé opinar.
    4 - Per això mateix cal trencar alguns lligams.
    5 - Res a dir, estem d'acord, ciu fa por, aquesta gent està per cagar-la, cal estar atent!
    6 - I aquí, ho veus?, tu mateix ho dius, ells són una peça que ens convé tenir a favor per arribar a port... (temes mariners?)
    7 - Mai no varen demanar als catalans de aleshores si volien voluntàriament formar part d'un tot. Fins al Felip aquell, tot anava bé. I no és que ara no agradi, MAI no ha agradat a una majoria, als barroers els estava bé. Fora bo saber de part dels invasors (sí, invasors, aquells que venen amb les armes a dir-te que tu els pertanys, són invasors mal vinguts i per una majoria mai apreciats.), quan han intenta seriosament millorar alguna cosa, el pacte dels Isabel i Ferran ja ens anava bé.
    8 - No el puc criticar ni comentar, és per a i un punt de vista que no puc compartir al cent per cent, però que degut al teu tarannà col·loquial, accepto.

    I quan quedem per fer una pinta... no sé on en serveixen per terrassa, parlarem d'altres temes més poètics.

    Bones estiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que entraríem en un debat molt llarg, el deixo pel dia que anem a fer la "pinta". En tot cas (i això m'ho vaig deixar en escriure el text) no es poden respondre qüestions complexes amb fórmules simplistes. Quan es vol comparar una Catalunya independent amb algun dels estats existents ens equivoquem tots, perquè no sabem a què ens assemblem. Lituània o Letònia no em semblen gaire bons exemples, entre Txèquia i Eslovàquia hi ha diferencies molt substancials, i pel què fa a Àustri, Holanda, etc, les diferències són abismals pel què fa a teixit industrial, però les distàncies sociològiques i històriques són enormes. Em resisteixo a creure que ens podem comparar amb estats del nord d'Europa (el mite de la "Catalunya europea" és un mite i prou, només cal viatjar per entendre-ho)... Però en fi, ja ho parlarem algun dia...

      Elimina
  4. El teu escrit té dos aspectes molt importants. El primer, que no hi ha res més interessant que exposar sobre la taula tots els elements, a favor o en contra, que intervenen en tot procés (amb minúscula). En aquest sentit, en aquest Procés (el Procés) es troba a faltar, o arribar tard, allò que alguns han volgut anomenar tercera via. És llastimós que els partits d'esquerra o suposadament d'esquerra no hagin fet res fins ara per promoure una constitució i un estat federal; que no hagin fet res per un model cultural que promogui el coneixement del veí; que hagin abandonat el seu ideari republicà i de classe fins que la crisi i la dreta ha començat a desmuntar l'estat del benestar... La llista de despropòsits seria llarga.

    El segon aspecte l'esmentes tu i està relacionat amb l'anterior. La crisi (l'econòmica però també la política) i aquest despertar independentista ho està removent tot, i això està bé. Si arriba a tot l'Estat, podria ser el principi de molts canvis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El paper dels partits d'esquerra és penós en tots els fenòmens dels darrers anys, en efecte. La seva renúncia a fer pedagpgia i a aprofundir en la democràcia els ha acabat atrapant.
      Jo també crec que l'independentisme farà de revulsiu per a tot l'estat, perquè des de Catalunya han sorgit propostes transformadores diverses vegades en els darrers cent anys.

      Elimina
  5. Ja veig una Catalunya independent amb el corralito com els Argentins, bloquejant-nos els comptes bancaris perque no puguem treure diners i els preus pujant cada dia...mentre ells com la Banca Catalana o el Palau de la Música menjant a costa nostra....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una cosa positiva: després del corralito, la gent s'aixecara i potser veurem una revolució...

      Elimina
    2. Aris, així com et veig molt pessimista amb el corralito, et veig massa optimista amb l'aixecament popular. Tal com jo veig Catalunya, aquí la gent només s'aixeca... per anar a treballar puntual (o, si és en festiu, per anar a fer una cadena festiva). Desgraciadament no vivim al temps de García Oliver... i és una pena.

      Elimina
    3. Per cert: has d'anar amb compte, perquè depèn de quins comentaris fas t'acusaran de derrotista, negatiu, apocalíptic o senzillament de mal català.

      Elimina
  6. A mí todo esto me da mucho miedo.Por una parte reconozco el avance del separatismo,mis dos yernos lo son y ya paso de
    hablar del tema con ellos.Por otra parte he estudiado un año en una Academia del Ejercito y sé de las ideas de los milita
    res españoles ante el separatismo,por lo que pienso que esto puede acabar mal.Cataluña es España,no en el sentido de
    deseo,sino en el sentido de que Cataluña se separa y España no es viable,ni política ni económicamente.
    Espero que el entendimiento,sea lo que gane;pero sinceramente escuchando a mis hijos políticos lo veo negro.
    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben, gracias por la opinión. He escrito este texto más o menos "objetivo" o por lo menos donde consten pros y contras con la intención de rebajar el tono del debate (más que debate, griterío o monólogos).
      Creo que somos una mayoría los que creemos en el entendimiento, y los que pensamos que del entendimiento saldrán progresos para todos. En la teoría de la resolución de conflictos se habla de la opción "ganar-ganar", en la que las dos partes obtienen beneficios. Si Cataluña puede mejorar en autogobierno y favorecer la reforma del Estado (que es ineludible por muchas razones y no solo òr los conflictos territoriales ni mucho menos), todos habremos ganado.

      Elimina
  7. No és separatisme, ben, és independentisme: el referent no és Espanya, volem ser independents, perquè tenia una lengua i cultura pròpies, que Espanya no ens respecta, i en son molts. Seguirem sent amics, però cadascú a casa seva i, com diuen, Déu a la de tots- T'ho comento perquè ho entenguis.

    Amb en Lluís, que es veu que no està assabentat de la catalanofòbia que es cultiva a les xarxes, no hi penso pas discutir. Si tingués dos dits de front, no voldría saber res amb gent que ens menyspreen i insulten només perquè demanem una consulta, i que només ens volen pels diners que de Catalunya marxen, se'n beneficien d'altres i aquí ens falten. I no em vinguis amb la lluita de classes i la globalització: no m'hi vull veure immersa, no vull la seva dictadura, no vull la solidaritat obligada que ens dessagna i alimenta d'altres mentre aquí cada día estem més ofegats. Visca Catalunya LLiure i Independent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El corrector em juga males passades!

      Elimina
    2. Isabel, com que no vols discutir no discutirem. (Per a discutir calen dos com a mínim). En tot cas, com que al text he volgut exposar pros i contres, també trobo oportú explicar que a banda de la catalanofòbia (que hi és) també hi ha l'espanyolofòbia. I encara una altra variant: la fòbia pels ciutadans catalans que no estem a favor de la independència. Totes les fòbies em semblen lamentables i inoportunes, i seria bo que trobéssim el camí que les resol.

      Elimina
    3. No es pot discutir res o et converteixes en un botifler...si aixo es democracia....

      Elimina
    4. La democràcia no la tenim ben incorporada, perquè democràtic no vol dir només anar a votar en un referèndum. Abans d'això vol dir entendre la pluralitat i el diàleg. Però si parlem de votar... mira't la Llei de Consultes No rereferndàries que han aprovat i et quedaràs de pedra: es poden fer "consultes" sobre el que vulguis... sempre que no afecti al pressupost de la Generalitat. O sigui: res de consultar sobre retallades ni privatitzacions.

      Elimina
  8. "Cuantas veces con el semblante de la devoción y la apariencia de acciones piadosas engañamos al diablo mismo.." se decía en Hamlet. Yo no creo que cambiar de nombre al sitio donde vives mejore nada, cuando se habla de territorios en numerosas ocasiones se olvidan a las personas y a mi no me gusta esta forma de ver las cosas. Son las personas las que pagan impuestos y las que reciben servicios y es de esto de lo que deben procurar preocuparse los que los administran. Esto me parece una cortina de humo como la pulsera con la bandera de España de Barcenas y las cuentas ,del hasta hace poco honorable, Pujol. El socialismo es extender derechos a las personas, más que crear focos de riqueza aislados que es lo que vende el nacionalismo, eso pienso yo.

    ResponElimina
  9. El independentismo olvida que son las personas y no los territorios quienes pagan impuestos (y reciben servicios a cambio), y por eso formula frases falsas como "Espanya ens roba". Lo que se debe hacer es luchar para que los impuestos sean justos y los servicios de calidad, pero eso no se hace creando fronteras. Parece obvio, pero por lo visto no lo es. Quizá lo de Pujol ayude a comprender que el conflicto territorial es falso y sólo sirve para ocultar el conflicto real.

    ResponElimina
  10. M'han dit que el Boadella necessita artistes com tu. Hi podries anar a fer de pallasso amb tots els teus arguments que no toquen ni quarts ni hores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que tothom té dret a viure on vulgui i que les idees polítiques o religioses no es poden usar per restar drets a ningú. En tot cas, la idea que els catalans no-independentistes hem de marxar es fa anar amb molta alegria tot i que conté un pensament molt perillós, alhora que no parla massa bé de l'ndependentisme.
      Trobo molt divertit i molt interessant haver escrit un text de tres planes amb pros i contres per obtenir comentaris com aquest.

      Elimina
    2. També aprofito el comentari per puntualitzar sobre Albert Boadella: trobo que va ser un gran autor i escenògraf, una peça important del teatre i que va complir una funció primordial. Les seves opcions personals i polítiques posteriors no les comparteixo -tot i que les entenc perfectament-.Catalunya ha tolerat malament (des de sempre) les veus crítiques i discordants amb el pensament nacional, i aquí hi ha un dèficit que caldria resoldre. En altres països el debat enriqueix. En tot cas, un país petit com Catalunya no s'hauria de permetre el luxe d'expulsar ningú.

      Elimina
    3. Por la cagada se conoce al anónimo pájaro, o estas con ellos o contra ellos, o piensas como "el régimen" o eres un paria, viva la libertad. Menudo futuro con esta tropa.
      Un saludo LLuis y viva la libertad de expresión y de ideas, aunque a algunos les moleste.

      Elimina
    4. Como se puede ver, una víctima del "procés" es el valor de la libertad de expresión. Sólo nos salva pensar por uno mismo.

      Elimina