7 jul. 2014

L'independentisme vist per un educador


Abans de res he d'explicar que em va caldre passar uns quants anys per comprendre que, per a un educador, fer la feina amb compromís i responsabilitat és una forma d'acció política. Treballar en una escola no és tan sols una feina més, una feina com una altra: per copsar-ne tots els significats cal tenir present que és, abans de res, un compromís ètic amb les persones i amb la societat del present i del futur.

És justament aquest compromís ètic el que ens permet (a una majoria dels professionals) seguir creient, lluitant i treballant cada dia per millorar fins i tot (o justament per això) en un context de retallades pressupostàries i d'agressions brutals contra l'educació pública perpetrades pel ministre i la consellera que ens haurien de defensar.

L'educador no es pot reduir al qui treballa de nou a cinc fent classes de matemàtiques i de llengua, malgrat que això és el que espera de nosaltres el poder (i per això avalua constantment, obsessivament, els resultats acadèmics dels alumnes). Tan sols donant un cop d'ull al Decret de Competències bàsiques del 2007, hom s'adonaria que parlem d'una educació integral de la persona, i que la finalitat principal de l'educació no és aprendre a sumar i restar, ni a col·locar correctament els accents i les dièresis:
La finalitat de l'educació és aconseguir que els nois i les noies adquireixin les eines necessàries per entendre el món en què estan creixent i que els guiïn en el seu actuar; posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d'intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa, i en continu canvi, que els ha tocat viure. A més de desenvolupar els coneixements, capacitats, habilitats i actituds (el saber, saber fer, saber ser i saber estar) necessaris, els nois i les noies han d'aprendre a mobilitzar tots aquests recursos personals (saber actuar) per assolir la realització personal i esdevenir així persones responsables, autònomes i integrades socialment, per exercir la ciutadania
activa, incorporar-se a la vida adulta de manera satisfactòria i ser capaços d'adaptar-se a noves situacions i de desenvolupar un aprenentatge permanent al llarg de la vida. (Decret 142/2007, primer paràgraf de les Competències bàsiques)
No dic res de nou si apunto que, en conseqüència, les mestres i els mestres hem de ser persones que amb l'exemple de la nostra vida -com vivim i com actuem-, cal que transmetem aquests valors i que en siguem un referent. L'amor per la lectura el transmet qui estima la lectura, qui la practica. El valor de la cultura el transmet qui estima la música, la pintura, l'escultura, la filosofia. (De la mateixa manera que, qui estima el futbol o Tele 5, transmet l'amor pel futbol o per Tele 5 entre la classe de resta portant-ne i la de l'accentuació de les paraules esdrúixoles). Perquè si no fos així cometriem un error o cauríem en una estranya paradoxa. Aquesta feina té més a veure amb l'ètica democràtica i l'acció ciutadana que no pas amb els algoritmes i l'ortografia.

La forma com ens situem en el món (en la societat) és allò més important que transmetem, malgrat que aquest aspecte no s'avalua des de cap paràmetre oficial, malgrat que tingui una incidència molt petita en la realitat dels nostres alumnes: la familia, el carrer i la televisió sempre tindran molt més pes. Però malgrat tot cal creure en la importància de les coses petites, en el dia a dia i en la potencialitat de la pluja fina.

Un mestre pot dedicar-se a la militància en una organització ciutadana o política a partir de les cinc de la tarda, però mai no farà una acció política tan radical com la que fa de nou a cinc i de dilluns a divendres. Preciso que entenc per fer política ser conscient que allò que compro i on ho compro, allò que menjo, la roba que duc i el mitjà de transport que uso (com a exemples) són accions estrictament polítiques perquè fan referència a l'espai públic i al lloc que decidim ocupar en ell. Com els programes de TV que miro, els llibres que llegeixo, els models d'oci que trio, etc. És més política el tipus de vida que duc que no pas el partit que voto cada quatre anys. Hi ha més política en les meves opcions ètiques quotidianes que en cent sessions del Parlament, que en mil discursos dels candidats i que en deu mil eslògans electorals.

És per tots aquests motius que em demano com em situo en el debat independentista català. M'ho demano, per exemple, quan llegeixo aquest altre fragment del decret de competències:
Si volem una major cohesió social, i una actitud responsable i participativa de les noies i els nois envers la comunitat escolar i l'àmbit local cal, entre d'altres, la conscienciació per la pertinença social i comunitària, el coneixement dels valors en què es fonamenta la societat democràtica i el dels drets humans, el respecte per la diversitat, el desenvolupament d'habilitats socials, el funcionament participatiu de la institució escolar, el treball en equip, l'ús del diàleg en la resolució de conflictes, el plantejament crític dels hàbits de consum dels estils de vida i el desenvolupament de projectes en comú[...] (Competències específiques centrades en conviure i habitar el món).
Podríem explicar l'independentisme o fer-lo encaixar en aquests paràmetres? Jo diria que (per resumir) la idea de la independència surt de la suma de diversos principis:
  • l'identitari: hi ha una realitat anomenada els catalans i una realitat oposada, anomenada els espanyols, que estan en conflicte permanent.
  • l'econòmic: els problemes dels catalans són de caire econòmic, i es resoldran quan els catalans siguin propietaris absoluts dels seus diners, tant dels ingressos com de les despeses.
  • l'històric: la realitat anomenada Espanya (o els espanyols) du segles expoliant, colonitzant i sotmetent Catalunya (o els catalans).
A priori, diria que aquests principis (molt sintetitzats) sorgeixen d'una visió reductora i simplificadora de la realitat, una visió que és incompatible amb la certesa científica que el món i els fenòmens -especialment els socials- només s'expliquen i es comprenen a partir de la complexitat. (Com és que la lluita de classes no apareix per enlloc? Com és que Catalunya i Espanya apareixen com realitats immanents? Com és que mai no es parla de la guerra civil i del franquisme (dels molts catalans que hi van participar o prosperar i que ara són a les files independentistes)?

En aquestes formulacions hi trobem una base de pensament acrític que usa termes anacrònics a partir dels quals construeix un discurs confús: Catalunya, Espanya, nació, estat, etc. Un discurs que no és exportable ni unívoc: els ciutadans dels Estats Units diuen que viuen en un State (Rhode Island, per exemple) que pertany a una Nation (els Estats Units d'Amèrica).

Respondre què som els catalans? hauria de ser previ a formular les frases que tan alegrement es pronuncien: el poble de Catalunya vol, els catalans volen decidir, etc. Respondre què som els catalans només es deu poder fer després de contemplar la sociologia, la història, la socio-lingüística, la psicologia social i l'epistemologia (potser entre d'altres qüestions). I és probable que si hom admet la complexitat ja no gosi dir mai més els catalans som o els espanyols són.

Si l'independentisme proposa una solució local a unes qüestions globals, es fa difícil encaixar aquest discurs en els principis de la solidaritat, la cooperació i la col·laboració, el diàleg, etc. Que són els valors que els educadors intentem fer prevaldre cada dia a les aules i als patis de les escoles. Sembla força obvi que ens enfrontem a una crisi que no és sols de caixa, si no sobretot d'ètica democràtica i per tant de valors cívics, de definició de la cosa pública, de model macroeconòmic i redistributiu, de justícia social, etc.

És molt difícil creure que la proposta de la independència és una proposta constructiva i que té en compte la cohesió social, la pertinença comunitària, el respecte per la diversitat, el funcionament participatiu i el plantejament crític dels projectes en comú. (Al país veï d'Itàlia, la proposta independentista de la Padània ha mort allà on havia nascut: en el discurs protofeixista de les forces de la ultra-dreta reaccionària). En aquest sentit, semblaria més coherent treballar i lluitar per les propostes de solució comunes i com més globals millor, i aprofitar com més sinergies millor: tant en l'àmbit espanyol (o diguem-ne ibèric per a evitar les susceptiblilitats previsibles) com en l'europeu s'estan construint alternatives i projectes en els quals una ciutadania compromesa i activa hi guanyaria més sent-hi que no pas retirant-se'n.

Sembla molt més coherent amb els principis i les finalitats de l'educació construir una narrativa del possible (sense ella els mestres no podríem treballar en la nostra feina) que no pas sumar-se a la narrativa de l'impossible que fonamenta el discurs de l'independentisme: Espanya ens roba, nosaltres sols, el diàleg és impossible, és inútil negociar, etc.

Podria continuar, però possiblement aquest text ja és massa llarg. Per tancar-lo vull relatar un espot televisiu del diari La Vanguardia que es va estar emetent fis fa molt poc: hi ha tres persones assegudes en una marquesina del carrer, esperant l'autobús. Ha plogut i el carrer és ple de tolls. Una d'elles (l'únic amb traje blau marí i corbata) està llegint La Vanguardia, i de sobte s'alça i es retira. Pocs segons més tard passa un cotxe que trepitja un toll i esquitxa els dos desprevinguts de cap a peus. La veu en off ens diu la conclusió moral: el qui està ben informat té avantatges. No puc evitar sentir una gran decepció envers l'acció de la persona informada, perquè enlloc d'advertir els altres i resguardar-se tots tres, opta per salvar-se tot sol. Aquesta és la impressió que (entre d'altres) em desvetlla l'independentisme. I alhora penso que, com a educador, procuraria fer-li entendre a l'egoïsta que tenia més opcions, possiblement millors per a tots.

(L'anunci es pot veure en aquest enllaç)

Amb tot això i com d'altres vegades m'agradaria contribuir a la reflexió i el debat, perquè en aquest món complex no ens queda altre remei que aportar punts de vista des del pensament crític i divergent (si pot ser), que són les estratègies que ens salven del pensament per frases fetes, eslògans i màximes al qual ens volen sotmetre els poders establerts.


13 comentaris:

  1. Tot el que dius està molt be, i és molt defensable. La part de l'educador no la puc discutir, malgrat crec que els escolars haurien de practicar més la crítica social a les aules i potser no ens governarien els manguis que ens governen en aquesta península (dic península per no ferir susceptibilitats). Tal i com veig ara mateix el món, pots tenir per segur que no serà mai independent Catalunya d'Espanya, però també pot passar que el repartiment polític de la península no sigui així abans de cinquanta anys. Ens estem discutint per una fotesa del moment i ningú s'adona que el que demanem molts catalans és respecte, que ja el tenim de part de moltes persones, però passa allò que deia l'àvia, que era republicana i tenia un negoci que en aquells temps era gairebé una cooperativa: "molta i poques persones". Mireu, si es vota el 9N, que hauríem de fer-ho i crec que serà així, no passarà res, no encara, però a més d'un se li obriran les parpelles com gots. Quan escolti un sol argument pacífic i raonat que m'impedeixi seguir desitjant i creient la independència, l'escoltaré. Però ara com ara sols escolto soroll de fons, soroll estel·lar, estrelles i forats de cuc, forats carregats de males raons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agradaria que les meves raons contra la independència et semblessin raons i no forats o sorolls, però entenc que el clima està molt viciat (i això que no miro mai TV3).
      La meva impressió és que, malgrat tot, l'impuls independentista servirà per a coses positives, encara que sigui a llarg termini: la redefinició de l'estat i la reforma constitucional urgent, objectius que compartim amb totes les persones d'esquerres en aquesta pobra península.

      Elimina
  2. Molta gent i poques persones, deia l'àvia, que m'he menjat a la gent! disculpa. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla fantàstic que els independentistes d'esquerres seguiu pressionant, i si aquesta pressió pot ser sinèrgica amb els federalistes (dèsquerres abans de res) arribarem més lluny en els nostres objectius comuns, que deuen ser el progrés democràtic i social. Això sí, lluny de frases fetes i dogmatismes (i anacronismes identitaris). A mi em sembla que ara per ara tots hi guanyem si sumem amb les forces de l'esquerra renovadora i revolucionària que s'està obrint pas. Perquè segurament en l'independentisme hi ha dos grans grups molt diferenciats: els qui no volen "Espanya" i els qui no volen "aquesta Espanya". I el segon grup (jo diria que majoritari) entén que cal unir-se amb tots els espanyols que no volem "aquesta Espanya".

      Suposo que per aquest motiu l'independentisme de centre-dreta es mira amb horror la perspectiva dels "Podemos" o de "Guanyem Barcelona", les opcions reals que retornen el debat a l'eix dreta-esquerra i dilueixen el fantasmal eix nacionalista.

      Elimina
  3. quan dius que "per a un educador, fer la feina amb compromís i responsabilitat és una forma d'acció política" (cosa que pot ser aplicable a qualsevol professional i en tot el que fem, més enllà de l'àmbit laboral), penso en tants casos en què sembla que no està prou clar quines són les responsabilitats de cadascú ni el compromís que requereixen; tantes situacions en què sembla que "tothom tira pilotes fora, no volent assumir responsabilitats", i com tendim a considerar desitjable tenir "el màxim compromís" i moltes responsabilitats, quan potser a vegades n'hi hauria prou -i potser aniria tot millor- amb que cadascú hagués d'assumir "un mínim compromís" i unes "mínimes responsabilitats".

    (no sé si m'explico... a veure si lligant-ho amb el següent aspecte...)

    quan dius que "treballar en una escola (...) és, abans de res, un compromís ètic amb les persones i amb la societat del present i del futur", i que "els mestres hem de ser persones que amb l'exemple de la nostra vida -com vivim i com actuem-, cal que transmetem aquests valors i que en siguem un referent", o que "la finalitat principal de l'educació no és aprendre a sumar i restar, ni a col•locar correctament els accents i les dièresis"......... no sé fins a quin punt estic d'acord amb això, lluís. d'entrada, quan ho he llegit primer, de seguida m'ha semblat genial, "ideal"... però, recordant els mestres que he tingut de qui guardo més bons records, amb qui penso que més he après, amb qui m'he sentit més a gust, de seguida m'he trobat amb "la complexitat" de què parles més avall... aquella mestra tan despistada, a qui li costava parlar clar i que tant s'enredava a vegades, en canvi va ser la millor mestra de ciències que recordo; aquell mestre autoritari i malallet, tan cruel a vegades, va ser en canvi el millor mestre que he tingut d'anglès, penso; etc. no et poso més exemples per no fer-ho massa llarg, però ho dic pel què t'estava dient, que no sé fins a quin punt "cal" que un mestre sigue "un referent" tal com tu el planteges, gairebé "un referent total" que amb la seua vida completa hagi de ser "un exemple".

    estic d'acord que l'educació va més enllà de l'ortografia i de sumes i restes... entenc què vols dir... però penso que a vegades, agafant-se a esta idea, hi ha qui ha oblidat o no ha donat prou valor a la mateixa ortografia i a les sumes i les restes. una cosa no és incompatible amb l'altra, i encara que estic d'acord amb tu que aprendre "la vida en societat" és molt important, també sento que a vegades "l'ortografia" serveix també per "la vida en no societat", cosa que també em sembla necessària. (torno a no saber si m'explico...).

    fins aquí no havies tocat el tema de l'independentisme. i al punt i a part ja hi arribes: (...)

    ResponElimina
  4. "la idea de la independència surt de la suma de diversos principis". saps de sobres que tampoc a mi m'agraden estos principis en els que sovint se fonamenta la voluntat independentista. però penso que també en altres ideologies apareixen "principis" molt similars que acostumen a contraposar "uns ideals" amb "realitats" viscudes com que hi van en contra. los principis de què tu parles en positiu, per exemple, de solidaritat, justícia, etc., tat que els contraposem amb situacions reals que els vulneren?

    los conflictes per raó d'identitat, les desigualtats econòmiques que et semblen injustes, les expoliacions, colonitzacions i submissions diverses que tu identifiques i reconeixes, no et sembla que poden ser d'alguna manera "germanes" d'estos principis sobre els quals se fonamenta l'independentisme catalanista? un catalanista viu estos principis des del seu punt de vista, des d'allò que considera "les seues experiències", com tu pots viure'ls també pensant en altres situacions, col•lectius, contextos... i quan algú t'ho qüestiona, quan titlla el que a tu et sembla "injust" de bajanada, de tergiversació, etc., la reacció no sol ser de dir "a veure per què m'ho diu això... pot tenir raó?", sinó que tendim a reaccionar a la defensiva, aferrant-mos encara més a allò que pensàvem.

    te dic això perquè, malgrat los teus esforços d'intentar plantejar el debat en altres termes, continuo dubtant fins a quin punt algú independentista voldrà fer l'esforç d'entendre els teus plantejaments... de la mateixa manera que per qui no som independentistes, "acceptar" o com a mínim comprendre aquells plantejaments mos resulta gairebé impossible... perquè topen amb los principis que tenim... potser perquè tots plegats hem après més a restar que a sumar...


    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com has vist, he abordat el tema des d'un plantejament diferent. Però tens raó en què el diàleg entre les parts és nul, i ningú no debat sobre raons en la qüestió de la independència. Suposo que és lògic, perquè per a un independentista hi ha més emoció que raons. De fet, i tal com deia el Popper, no caldria parlar-ne perquè a mi em sembla que en aquestes altures (i per desgràcia) debatre sobre la independència és com debatre sobre l'existència de Déu i els àngels celestials, o la virginitat de la Marededéu.
      Respecte del tema dels mestres, reconec que jo també recordo els mestres "diferents" molt més que no pas els standarts. Possiblement aquests diferents em van obrir més el món que no pas els altres. En alguns països (els de l'Europa "civilitzada" es vetlla perquè els nens tinguin mestres diversos, i a Itàlia, per exemple, hi ha grans exemples d'escoles on la docència no la duen els mestres en exclusiva sino artistes, artesans, etc. Penso que aquest enfocament no es contradiu amb el que jo expresso, si no que seria complementari. En tot cas, qualsevol debat sempre ens enriqueix.
      Una persona com tu, extremadament dotada pel pensament divergent, tindria moltes coses interessants a aportar i me n'alegro d'haver merescut un comentari tan llarg i tan ple de suggeriments: gràcies!

      Elimina
  5. me sembla especialment interessant el que proposes quan dius que "respondre què som els catalans? hauria de ser previ a formular (...) frases (com que) el poble de Catalunya vol, els catalans volen decidir, etc." tinc la impressió que algú pot dir-te que "català" senzillament és "sentir-se català". també a mi m'impressiona veure com de fàcilment se fan generalitzacions "en nom del poble català"...

    un últim tema que em fas rumiar: "Si l'independentisme proposa una solució local a unes qüestions globals, es fa difícil encaixar aquest discurs en els principis de la solidaritat, la cooperació i la col•laboració, el diàleg, etc. semblaria més coherent treballar i lluitar per les propostes de solució comunes i com més globals millor, i aprofitar com més sinergies millor".

    de veritat penses que plantejar solucions locals a qüestions globals és un plantejament erroni? no trobes que, precisament, és potser l'única "narrativa del possible"?

    la comparació que fas de l'independentisme amb los anuncis de la Vanguardia... jo també tinc esta impressió, lluís.
    n'hi ha un en el qual, en lloc d'una parada d'autobús i un toll d'aigua, lo context és un banc on està a punt d'haver-hi un atracament; només la persona que estava llegint lo diari "se salva", anant-se'n.

    ja et dic, també jo sento la mateixa impressió que tu. però potser persones independentistes te dirien que elles sí que han intentat advertir els altres, que fa temps que lligen en veu alta, però que si hi ha qui vol quedar-se allà, "erre que erre"....... "i si quan surts del banc te n'adones que a fora t'hi esperen atracadors amb la mateixa cara que tu però que també pensen només en si mateixos? no t'importa?". el que no entenc és quan te diuen que "pos mira, no m'importaria tant", o "quan siguem al ball, ja ballarem", o et manifesten una confiança i esperança en poder millorar les coses que en canvi sembla esgotada amb lo context on vivim ara. no ho entenem... però de fet, encara que partint de principis que no compartim, potser sí que és comprensible.

    ResponElimina
  6. La teva concepció mística de l'ensenyament té punts de contacte amb les escoles cristianes que expulsen professors i professores si se separen perquè consideren que són un mal exemple per als alumnes. Un mestre ha de ser un cúmul de virtuts -i parlo des de secundària- i ha de ser abstemi perquè els alumnes mai el vegin pel carrer bevent, per exemple? És bo que tot professor infongui ideologia als seus alumnes quan et pots trobar amb un professor del Casal Tramuntana que els caps de setmana recull aliments per als "nens pobres"?

    Per una altra part estic d'acord amb tu que el que hom ha de transmetre a classe són els elements que molt bé cites del desenvolupament curricular que és el que des del meu punt de vista és el que ens fa persones. Estic d'acord que "un mestre pot dedicar-se a la militància en una organització ciutadana o política a partir de les cinc de la tarda, però mai no farà una acció política tan radical com la que fa de nou a cinc i de dilluns a divendres." El comentari del professor, i els que fem socials encara més, pot ajudar a un alumne a replantejar-se el que pensa, el que pensa la família i el que pensa el seu entorn. Si més no ha de tenir prous elements de debat per a plantejar-s'ho tot i ser crític amb ell mateix i el món que l'envolta. Jo a classe, per exemple, exalto els valors de la monarquia front de la República perquè considero que un alumne/a ha de ser republicà no per què l'ambient social indiqui que és la millor opció sinó perquè ha de creure que un càrrec polític no pot ser hereditari... però ha d'arribar a aquesta conclusió ell sol!

    ResponElimina
  7. I sobre l'independentisme crec que redueixes el fenomen a tres causes bàsiques quan el tema és molt més complexe. El catalanisme polític té més de cent anys de vida com a eix transversal de totes les capes de la societat i no només de la burgesa com s'ha intentat mostrar des de l'esquerra lerrouxista, govern central i des de la burgesia catalana de manera insistent amb interessos particulars. Per aquest motiu sempre s'ha amagat el moviment popular catalanista -minoritzant-lo i acusant-lo fins i tot de ser manipulat- que va ser capaç d'accions tant divergents (per manca d'ideologia) com les bullangues o els voluntaris que van seguir al Gral. Prim a les guerres d'Àfrica!

    El moviment d'esquerres catalanista -amb totes les seves múltiples formes- s'ha de tenir en compte per entendre per què moltíssima gent s'apunta el tema de la independència -després d'haver de cansar-se de ser federalistes sense rebre respostes per part de ningú- i és qui fins i tot sense ser-ne conscient bellugarà els canvis que pot ocasionar. La primera víctima serà en Mas, seguit per en Junqueras i altres polítics perquè el que hom vol és un canvi del model d'Estat perquè el que tenim és immobilista i no dona joc a gairebé res. Ens queixem molt dels convergents -i és molt bo que es faci- però no veig gairebé mai entre els que defensen un status quo com l'actual cagar-se també en la mare que va parir els Gallardons i altres elements com aquest.

    No entendre aquests elements complexos d'una realitat estranya és el que provoca que es formin més independentistes viscerals que fa quatre anys ni s'haguessin plantejat ser-ho!

    A mi m'agrada la imatge marinera de veure en Mas com algú que fa surfing i segueix una onada que no s'esperava fins que cau. És cert que hom pot tenir la sensació que mentre es manté sembla que dirigeixi el cotarro però n'estic convençut que no pot aguantar gaire com ho demostren les enquestes reals que són les diverses eleccions on se li ha anat retallant el suport electoral com a opció política mentre que les forces -diverses i transversals- independentistes mantenien si fa no fa un tant per cent electoral semblant elecció darrera elecció.

    En fi, el debat està obert i crec sincerament que de tot plegat el que aconseguirem és que tant Espanya Unida com Espanya sense Catalunya en sortirà beneficiada perquè haurà de canviar la Constitució i plantejar.se des de la Monarquia al suport a l'Església, el poder judicial, l'estructura d'Estat, els aspectes socials... Continuarà sent una democràcia liberal -d'això encara no en dubtem- però temps al temps que encara fan falta més Processos de canvis radicals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb totes les teves aportacions em fas sentir que ens cal debatre molt i participar molt més en totes les qüestions que afecten les coses importants de la nostra vida com a ciutadans . Fa pocs dies vaig assistir a una jornada sobre pedagogia on hi participaven mestres italians i (sense cap arrogància) van insinuar que a Espanya es discuteix i es debat molt poc, i més aviat ens barallem molt.
      Penso que hi ha una ètica de la cosa pública que no és la mateixa de la cosa privada: la veritat és que desconec força les escoles cristianes -no m'interessen gaire-. Possiblement despedeixen un mestre que es divorcia però no tenen res a dir del mestre que arriba a l'escola amb un Jaguar, que també deu ser poc evangelitzador. Però més val que no parli gaire de l'església, perquè acabaré al jutjat...

      Tal com deia, la realitat només es pot començar a comprendre des de la complexitat, i la complexitat l'abordem, també, des del debat. De manera que moltíssimes gràcies per deixar aquí els teus punts de vista, i per haver dedicat tanta estona (tantes línies de text) en aquests comentaris.

      Elimina
  8. Per cert, l'anunci de La Vanguardia... vomitiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest anunci fa vergonya i pena, sí. No entenc quin sinistre sentit de l'humor tenen els publicistes que el van parir.

      Elimina