Perucho i Lovecraft al Balneari de Vallfogona

No sabem quan es van conèixer, i alguns crítics o pessimistes ho neguen: amb posat greu diuen que l'oncle Howard no va sortir mai de la seva llar, a Providence. Que tenia agorafòbia i de cap manera hauria fet el viatge transatlàntic. Els erudits -i aquells que han investigat amb delit la vida privada d'en Howie- saben del cert que la seva mare no l'hauria deixat anar a la perillosa Europa, ni parlar-ne.

Però jo tampoc no gosaria contradir el cavaller Perucho: no el sé imaginar tan mentider. Sí en canvi amant de les veritats estranyes o mitges, embolicat d'ombres. Per a dir això penso en Les històries naturals, on explica els viatges d'Antoni de Montpalau, noble barceloní, racionalista i científic, el seu alter ego ideal. Montpalau es lliura a la cacera del vampir i pel camí troba fantasmes i bubotes, i monstres de tota mena. I no obstant, mai no perd la confiança en la ciència. Un savi afirma que no hi ha veritats ni tan sols en la ciència, només fantasies que s'hi apropen.

Tot això passa durant la guerra carlina, i mentre el Llarg de Copons actua com un bandoler cruel i sanguinari. La mort i la sang van cobrint l'aventura, tal com aquesta passeja pel plànol. Al capítol sisè (El Phalus impudicus), el dip ha fet sis morts en una sola nit. Una de les quals és Josepet Aulés, de professió enterramorts. El vampir és una ànima desgraciada i en pena, però mostra un brillant sentit de l'humor tràgic en l'acte de mossegar un enterramorts.

Les històries naturals narra finalment la victòria de la llum, però tant l'autor com el lector saben, en acabar-se el text, que és una victòria provisional. La victòria pírrica.

No hem dit res encara del passeig d'aquells dos cavallers per la vall del Corb. Però si la donem per bona, podem prosseguir: sembla que es van hostatjar una -o dues- nits al Balneari de Vallfogona. El cavaller Perucho es dolia d'alguns mals a les articulacions, de manera que va lliurar-se a les aiguës beneficioses del balneari.

Tot i així, apenes si va aclucar l'ull. Durant la vetlla va aprofitar les hores menudes per a escriure un conte breu: El fantasma de Vallfogona de Riucorb. És inevitable sentir una esgarrifança profunda quan el llegim: imaginem Joan Perucho turmentat pels dolors mentre descriu aquell infant, el nen Jeremíes, un escolanet que s'apareix flotant a un pam de les aigües del Corb. Descalç, pàl·lid.

Resulta més corprenedor encara quan sabem que, a la cambra del costat, el cavaller Howard Philips dormia plàcid (i roncant lleugerament, segons diu Perucho: tenia un somni intranquil que el removia inquiet, i la seva respiració era de vegades com un xiulet pregon, un murmuri de bombolles al fons d'un pou d'aigua fosca [...] en algun instant, em recordava aquell panteix de les balenes varades, l'esbufec líquid...).

No hauríem de dubtar de la paraula de Perucho, i més encara si sabem que fou un jurista recte, d'immaculada carrera, i més aviat benèvol i humanitari. Cal necessàriament refiar-se dels juristes que de matinada fan versos o escriuen contes d'apareguts. Fou l'endemà, durant la passejada pel Riu Corb quan Perucho li mostrà a Lovecraft els apunts d'un conte que no tenia ni títol ni final, per saber l'opinió de l'americà. Sembla que en Howard li va prestar molta atenció, meravellat que algú de la remota Catalunya hagués sabut beure d'una inspiració tan allunyada.

Després de suggerir-li unes quantes millores d'estil i de tècnica narrativa, Perucho va poder escriure la cloenda del relat. Però va deixar l'elecció del títol per a una altra ocasió.
Més tard, quan el cavaller Joan Perucho va descobrir que Howard Phillips Lovecraft havia mort molt anys enrere, no va tardar ni un minut en trobar aquell títol: Amb la tècnica de Lovecraft.

Perucho no li fa un homenatge convencional, ni el títol cal llegir-lo com "a la manera de Lovecraft": allò que vol dir ho expressa clarament. D'altra banda, Prucho té sentit de l'humor i Lovecraft no sap què vol dir humor.

Res d'això: Howard Philips va posar-hi la seva pròpia tècnica, de pròpia mà. Això va passar una nit al Balneari, mentre escoltaven el fluir de l'aigua del riu. Un conte escrit a queatre mans. I mentre -indubtablement- l'espectre del nen Jeremíes flotava, esblaïmat, enmig de la nit i una mica fosforescent.

Nota final: l'exemplar de Les històries naturals que guardo a casa du l'inesperat segell, en tinta roja, de la  biblioteca de Santa Coloma de Queralt, Vall del Riu Corb. No m'ho acabo d'explicar: no tinc cap consciència d'haver-me endut el llibre de forma il·lícita, no he robat mai d'una biblioteca pública. Suposo que el deurien descatalogar.

__________
La primera versió d'aquest text va ser penjada al blog Riell Bulevard el 2009.