2 de nov. 2010

Perucho estima Lovecraft

Als tres fragments del capdavall, Joan Perucho (i Rafael Llopis) expliquen amb certes repeticions la trobada del català i el ianqui. Sembla que això va passar a París, el 1954.

http://4.bp.blogspot.com/_D4YgvjiWZMg/RxuCddDVFrI/AAAAAAAAAHE/f7wHJxdoCks/s320/lovecraft.jpg

De tot plegat no en sabia res quan estava matriculat a primer curs de Filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, als meu divuit anyets. Només puc dir que no anava massa a classe: un any més tard ja havia canviat de carrera, després d'obtenir un elegant no presentat a totes les assignatures. Com sol passar,  m'estava al bar de la Facultat de Lletres. Allà em passaven les setmanes llegint Cortázar (Rayuela, en especial) i totes aquelles novel·les gòtiques i obscures que es cobrien de pols a la biblioteca del Rectorat -sempre desèrtica. En aquell curs perdut, vaig fer gairebé un doctorat en literatura americana i anglesa, però exclusivament de gènere. Ara em commou recordar aquell jovenet que feia poca cosa més que empassar-se relats i novel·les d'apareguts, vampirs, bubotes, morts vivents, espiritistes, enterrats vius, morts desenterrats.

Per anar de la meva facultat al Rectorat, als anys vuitanta calia trescar per pedregosos i hostils solars erms, i fangars impracticables -si havia plogut. Era habitual que de tant en tant arribés a la biblioteca buida aquell adolescent amb els peus bruts de fang.

 http://leelibros.com/biblioteca/files/images/mitos_chlulu.jpg

No vaig tardar en topar-me el volum petit i rabassut de Los mitos de Chtulhu, i la primera cosa que se'm va passar pel cap va ser furtar-lo. (Avui també tinc aquesta mena de pensaments a les biblioteques públiques, tot i que encara no he actualitzat la meva fantasia).

Los mitos de Chtulhu és una mena de compendi i homenatge alhora a l'enigmàtic Howard Philips Lovecraft, conegut pels seus fans com a oncle Howard. Conté una selecció dels seus relats, i sobretot allò que han escrit d'altres, a partir del model de Lovecraft. El darrer text del recull és el de Joan Perucho: Con la técnica de Lovecraft. Escrit originàriament en castellà, Perucho hi materialitza la seva admiració per l'escriptor de Nova Anglaterra i assenyala -teòricament- l'inici d'una nova dimensió de la seva obra. Si hem de fer cas de la bibliografia, Perucho escriu el seu primer text en prosa de ficció i comença a distanciar-se de la poesia.

M'extendré un dia d'aquests en veure si Amb la tècnica de Lovecraft (permeteu-me la traducció) és un relat a la manera de Lovecraft o no (i ja anticipo que diré que no). En tot cas, és el conte de Los mitos de Chtulhu que més lluny cau de l'òrbita dels seus companys de llibre. També és, potser, el més conceptual. Una hipèrbole sobre Lovecraft?


Joan Perucho i Howard P. Lovecraft: parella d'asos o ful? 
Amb Álvaro Cunqueiro i José María Castroviejo vaig parlar extensament de literatura fantàstica, i els vaig fer conèixer el món de Lovecraft. En l’aspecte d’anticipació del gust i informacions, no crec que sigui immodest dir que vaig ésser el primer a Espanya, com així ho reconeix Rafael Llopis, a parlar de H. P. Lovecraft, autor que vaig descobrir a París el 1954 en la col·lecció “Presence du Futur” d’Éditions Denoél, que dirigia Claude Mauriac. El llibre es titulava La couleur tombée du ciel, i em produí una impressió enorme. Poc temps després, l’any 1956, vaig publicar en “Els Quaderns d’Atzavara”, la meva narració Amb la tècnica de Lovecraft, que sortí en forma de plaquette. Després, José M. Caballero Bonald la traduí al castellà i es publicà a “Los Papeles de Son Armadans”, de Camilo José Cela, l’any 1958. “Amb la tècnica de Lovecraft” és la narració que tanca Los mitos de Cthulhu, de Rafael Llopis.
Els jardins de la malenconia, memòries de Joan Perucho, 1992.
——
-Ah, Lovecraft! M’agrada molt! La veritat és que fa algun temps, aquí no el coneixia ningú. El meu primer contacte amb la seva obra va ser cap als anys 50, quan jo treballava al setmanari Destino. En aquella època jo feia sovint viatges a França amb en Nèstor Luján, amb la finalitat de comprar llibres. Era allò que se’n diu viatges de recerca, no només literària sinó també gastronòmica…fèiem uns àpats increïbles i ens ho passàvem d’allò més bé!
En una de les llibreries que visitàvem vaig trobar, dins una col·lecció que es deia “Present et Futur” i que dirigia en Claude Mauriac (fill del famós François Mauriac), una obra que es deia La couleur tombée du ciel. Aquell títol, el color que va caure del cel, era molt enigmàtic, però també era molt enigmàtic l’autor, que de cognom es deia LOVE-CRAFT, així és que decidí comprar-lo, però sense donar-li massa valor… fins que el vaig llegir, i em vaig quedar atònit, absolutament impressionat. Vaig descobrir que no solament era un bon llibre de contes fantàstics, sinó que també et catapultava cap a un món absolutament inèdit, un món amb una mena de presències estranyes, que no eren fantasmes… uns éssers que, d’una manera discreta, eren els amos del món.
La lectura d’aquell llibre em va afectar molt. Es tractava d’un descobriment que jo havia fet, sense cap mena de referència literària, de manera que em vaig interessar per aquell individu i vaig començar a investigar… i vaig saber que era un home molt alt, molt imaginatiu, molt ingenu, molt virginal, que no sabia el preu d’un bitllet d’autobús ni quasi res del món concret… la seva dona li ho comprava tot, i ell no en sabia res de res de les coses quotidianes, però en canvi tenia la capacitat de crear altres mons, mons que ell s’havia muntat i on habitaven aquests éssers gelatinosos…
Vaig començar a comprar més llibres d’aquest home, fins que vaig tenir tots els que s’havien traduït al francès, i aleshores vaig escriure Amb la tècnica de Lovecraft, que va ser el primer text literari que va sortir a Espanya referit a aquest escriptor.
A mi m’agrada Lovecraft, i suposo que això es deu de notar en les meves obres. Fins a l’extrem que el col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs em va dedicar la seva obra Lovecraft, Lovecraft.
“El que hi ha darrere el mirall”, entrevista amb Joan Perucho, Dinamo núm. 3/4, 1997.

——
Mención aparte merece nuestro Joan Perucho, con quien los Mitos de Cthulhu han alcanzado el penúltimo escalón de su destino. Todos los mitos -y los de Cthulhu no iban a ser excepción- pasan por cinco estadios: horror numinoso - leyenda folklórica - arte fantástico o terrorífico - humorismo - bufonada. Perucho, en plena decadencia de los Mitos como arte terrorífico, ha sabido transmutarlos en poesía y humor, elevándolos, pues, a un nivel inédito hasta ahora. Su relato Con la técnica de Lovecraft constituye una transposición de los Mitos en dicho plano. Pero, entre bromas y veras, les añade un nuevo ser abominable -el thoulú-, un nuevo árabe loco -Al-Buruyu- y un nuevo libro profético -Els que vigilen.
Rafael Llopis, Los Mitos de Cthulhu, 1969.

17 comentaris:

  1. Mentiria si digués que en sé gaire dels paisatges lovecraftians; allà segur que m'hi perdria... Tanmateix, ara mateix estic escoltant una raresa ben pertinent: Vile drums and accursed flutes A first approach to unknown Kadath's folklore; el CD que recull l'obscur recital folklòric que els bons dels Victor Nubla i Nacho Lois van perpetrar a l'Heliogàbal al juny del 2006.
    Ja te'n fregiré una còpia.

    ResponElimina
  2. Ah! Em temo que acabo de fer una descoberta... crec que un dels perpetradors de l'entrevista a Joan Perucho que enllaces al blog de Carles Bellver és un habitual escritor i lector dels nostres blogs. Casualitats? Sincronicitats? En tot cas, un enllaç subtil entre realitat i ficció bastant peruchiana, si em permets l'atreviment.

    ResponElimina
  3. Girbén: doncs no res, veig que ja comencen a produir-se les estranyes coincidències al voltant de Perucho i Lovecraft, tal com esperàvem. Ja tinc ganes d'escoltar com sona el folklore de la remota, freda i misteriosa Kadath.

    ResponElimina
  4. Eulàlia: doncs tal com li ho dic al Girbén, només porto tres dies amb Perucho i ja es comencen a donar estranyes sincronies i casualitats. Tot és anomenar-lo i posar les seves imatges en funcionament, que ja es remou l'atzar.

    ResponElimina
  5. Eulàlia, un no, dos: darrera l'altre pesudònim (Pep Bobina) s'amaga un servidor. Suposo que ja era hora d'anar sortint de l'armari... És un fragment de l'entrevista que li vam fer el Leblanc i jo al Perucho a casa seva pel Dinamo. Va ser impressionant parlar amb ell, quin gran home. Perucho és un dels introductors de Lovecraft a la península, això és indiscutible.

    El Carles és un Lovecraftià de pro, mireu al seu web els llibres que ha escrit. Valen la pena.

    ResponElimina
  6. SM: Efectivament, en Carles Bellver ha creat un ampli repertori de visions de Lovecraft, i és un deixeble avançat del mestre. El vaig conèixer a través de "Lovecraft i Cia". Suposo que a partir del seu model, jo m'he plantejat més d'un cop fer el mateix, però amb Perucho, i provant de rescatar el Perucho més proper a Lovecraft.
    I per cert: gràcies per fer sortir de l'armari en Pep Bobina.

    ResponElimina
  7. SM: m'ho temia! Però sense tenir-ne proves no gosava. Per cert, crec que teniu moltes més anècdotes arran d'aquella entrevista que estaria bé que també féssiu sortir de l'armari.

    ResponElimina
  8. Jo també estimo Lovecraft. M'encanta el seu món obscur d'essers llefiscosos i plens de tentacles. Però Perucho és una assignatura pendent per mi. Hi hauré de posar remei.
    Petons felins.

    ResponElimina
  9. Panterablanca: Perucho no és Lovecraft, i de fet jo crec que és una referència més. En alguns contes és molt evident, i en la novel·la especilment a Les aventures del cavaller Kosmas.
    A mi Lovecraft em va fascinar de molt jove, però després hi he tornat per les lectures psicoanalitiques i sexuals, i per la interpretació psicològica que fa Houellebecq.

    ResponElimina
  10. Ostres, el meu germà va il·lustrar El Necronomicon que van avançar en exclusiva els Bobina, Leblansky i Cia en aquell especial!
    ¡Y yo con estos pelos!

    ResponElimina
  11. Galderich: ja veus que avui aquí i sense premeditar-ho, uns quants han trobat rastres del seu passat...!

    ResponElimina
  12. El mundu és un panyuelu, que és el que se sol dir en aquests casos. Jo tinc una esbojarrada teoria que he batejat com "els paral·lelismes perpendiculars". Em surt millor explicar-la amb dibuixets, però intentaré fer-ho sense: una gran minoria d'individus recorrem camins paral·lels, i tenim vivències comunes però desconegudes entre si. Quan, per una inesperada maniobra del destí, se'ns creua una esdeveniment que talla el nostre rumb paral·lel, una colla bastant nombrosa de persones entrem en contacte.

    ResponElimina
  13. Lluís,

    Entenc que notis presències, que se't creïn sincronies, que trobis llibres rars en les teves prestatgeries, que et creuis amb persones que et buscaven... un conegut meu (el Lluïsot) va il·lustrar el Necronomicon i explicava que li van passar coses molt rares i inexplicables mentre ho feia. Ja ens tindràs al corrent de les teves experidències amb el més enllà de la mà del Perucho.

    ResponElimina
  14. Leblansky: aquesta teoria està molt bé, i el nom que li has trobat fa pressentir que li espera un futur esplèndid. Jo me l'apunto a la llibreta de paper, més fiable que la virtual.
    Sona molt jungiana, i amb això en tinc prou per començar a donar-li voltes. A veure si l'anem desenvolupant amb exemples i postil·les...

    ResponElimina
  15. Maite: en el temps que queda fins al dia 30, espero poder anar explicant de forma més o menys comprensible i enraonada totes les coses que van passant. De fet, i mirant els comentaris, és evident que ja comencem a recollir detalls i fenòmens.

    ResponElimina
  16. Fa temps que tinc en ment crear "Els Que Vigilen" però no se com encarar-lo-ho perquè no sembli una copia descafeïnada del "Necronomicó".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim, si vols en parlem. Qualsevol projecte a partir de l'obra de Lovecraft m'interessa molt. Pots escriure al correu: lluisba95@gmail.com

      Elimina