15 d’abr. 2013

La muerte en este jardín



Jordi, el hermano mayor de mi madre, murió a finales de los noventa.

Jordi era un hombre de silencios y de medias palabras, de costumbres fijas, más bien triste. Recuerdo una sonrisa ladeada y breve en los labios, un levísimo brillo en los ojos. Y aquel bigotito que impuso la moda a finales de los cuarenta. Fue un hombre de orden y yo diría que abrazó el orden por el temor que vivía en sus entrañas. Estoy convencido de que el bigote y el amor al orden fueron su salvoconducto, su bote salvavidas. Como para tantos otros niños de Barcelona que crecieron entre las bombas italianas.

Su adolescencia transcurrió durante los bombardeos fascistas. Aunque con el paso de los años hizo dinero -compró un piso en Barcelona y otro en Castelldefels para veranear- y viajó, jamás viajó a Italia: recordaba que los aviones bombarderos de sus quince años provenían de aquel país. Por esta y otras cosas pienso yo que nunca se pudo arrancar el miedo de las entrañas. Así que se casó, trabajó hasta la jubilación en la Caja de Ahorros y murió en silencio, sin ruidos, triste. La imagen que guardo de él es la de un hombre perennemente asustado.

Este sábado estuve pensando en Jordi toda la mañana. Había salido a pasear para tomar este sol repentino y abrupto, este verano en primavera que estamos viviendo. Me metí por un camino que, des de la riera de Las Arenas de Terrassa se mete en un bosquecillo de pinos. Andando por allí me encontré con unas vallas que me impedían el paso.

Se trata del viejo Sanatorio de Torrebonica (sí, Torrebonita). Aquí estuvo ingresado Jordi al poco de terminar la guerra, afectado de tuberculosis. Su madre siempre me dijo que, de joven, Jordi había estado enfermo del pecho. Y creo recordar que alguna vez pronunció la palabra tisis en voz baja. Jamás la escuché nombrar a la tuberculosis.

Al final de mi paseo me senté a fumar, mirando hacia la avenida de tilos que llevan al antiguo hospital. Murmuré una oración por Jordi y por todos los hombres que viven asustados. Por mi también. Luego descubrí la terrible inscripción en pintura negra: aquí murió mi hijo.

Pasaron dos palomas y luego un cuervo graznando. Pensé que el cuervo perseguía a las palomas pero luego me di cuenta de que el cuervo llamaba a su cuerva para retozar en la rama de un pino calentado por el sol, rezumando resina.

18 comentaris:

  1. "Aquí murió mi hijo" té una càrrega emocional brutal, corprenedora perquè podríem haver estat nosaltres els morts o els de la pintada.

    Perfecte retrat d'una majoria silenciosa a través del teu oncle.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La inscripció és terrible i no respòn a les pintades de to gamberro ni decoratiu. Sona terriblement verossímil.

      Elimina
  2. m'agraden molt estes passejades teues. m'encantaria anar algun dia amb tu a un d'estos racons "deshabitats".

    i m'agrada com mo'ls ensenyes i els expliques.

    espero que el jordi trobés una mica de pau en este hospital, a pesar de la tubercolosi i del soroll dels avions que l'acompanyava sempre i que encara es pot sentir.

    "yo diría que abrazó el orden por el temor que vivía en sus entrañas. Estoy convencido que el bigote y el amor al orden fueron su salvoconducto, su bote salvavidas". quina merda, viure atemorit.

    i que bonic aquell "cuervo" que "llamaba a su cuerva", i imaginar-los als dos calentets en una rama de pi, "rezumando resina".

    bona nit, lluís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades passen coses meravelloses mentre passejo i gravo. En aquest cas, el so dels avions.

      Elimina
  3. Vaya, en ese hospital debieron pasar historias muy duras; de las que ahora habla por sí solo mientras el tiempo pasa sobre él.
    Sobrecogedora historia la de Jordi, y vídeo muy bien hecho; me ha gustado el final con el tren marchando. Además de los abandonos, también me gusta el ferrocarril, aunque aquí en Lanzarote no tenemos de eso.

    ¡¡Saludos!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parece que ahora el hospital se convertirá en facultad de enfermería, pero con el asunto de la crisis y demás me atrevo a imaginar las obras paralizadas dentro de poco. Aparte de eso, me quedé con las ganas de entrar pero no lo descarto...

      Elimina
  4. Fins ben entrats els anys seixanta la tuberculosi no s'anomenava, era un mal lleig, com després ho va ser el càncer i fins i tot relacionat injustament per part de determinada gent amb 'males vides' dels malalts o de la família.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que hi havia un component social en la tuberculosi, perquè com altres malalties era pròpia de la classe baixa. En tot cas, vaig pensar en una de les millors novel·les que he llegit: "El mar", del Blai Bonet.

      Elimina
  5. PER AQUI HI PASSO SOVINT AMB LA BICI. a banda d'aquest Sanatori, n'hi havia un a Sant Quirza de Safaja que es on ara té l'estudi de gravació el Chaval de la peca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs em vaig creuar amb molts ciclistes... el què passa és que anaven molt difressats i no et vaig reconèixer pas...

      Elimina
  6. Alegolu: es que si Lanzarote tuviera tren seria un lugar perfecto, que ya casi lo es.

    ResponElimina
  7. molt bon video, digne de "llocs abandonats". Aquests sanatoris de tuberculosos abans n'hi havia per tot arreu, era una malaltia maleïda com seria avui el Sida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I per això imagino que no es deia el nom de la malaltia, i la meva àvia feia servir el "malalt del pit".

      Elimina
  8. Amb la tuberculosi passa una cosa estranya, sembla una malaltia del passat i no obstant hi ha una revifalla.Fa cosa d'uns sis o set anys a un lloc tan poc pobre com al pija ciutat de Sant Cugat hi ha haver casos de tuberculosi a una llar d'infants. Mira, he trobat un enllaç a la notícia .
    Em pregunto si ara, amb la crisi hi haurà nous casos. Simultàniament a aquest post sortia aquesta notícia. Em resulten sempre sorprenents aquestes connexions invisibles.

    Crec que molts dels que eren nens durant la guerra han viscut amb aquesta por. En fer-se grans han dit: "no et signifiquis, no diguis res, que la mà dreta no sàpiga que fa l'esquerra, no saps qui et podrà trair més endavant". Durant la guerra i la repressió de la postguerra es van viure traïcions dels veïns, dels cosins, dels germans, aprofitar el moment per resoldre conflictes vells.

    M'agrada molt l'escena del tren.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curióc com són de "resultones" les filmacions dels trens: sembla que la primera vegada que es va filmar una pel·lícula va ser un tren en marxa. I tants anys després encara ens agrada.

      Elimina
  9. perdoni, jo vaig amb la bici de paisano, amb la corresponent gafa al pantaló, i coca-cola al bidó. off course

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdoni vostè, Francesc, no volia pas ferir susceptibilitats... la veritat és que em fa molta gràcia el ciclista vestit integrament al Decathlon, però què carai, que cadascú pedalegi com li vingui més de gust!

      Elimina
  10. Estas historias estremecen. Porque cada vivencia personal es única, terriblemente única, y por muchas que se lean o escuchen, cada una se prende de los sentimientos del receptor.

    Y todo lo puebla el silencio.

    ResponElimina