2 d’abr. 2013

Escrache


Aprovechando que Jesús había resucitado, me presenté en la urbanización del Dios para acusarle de nuestros males y desgracias. Nos prometió grandes maravillas pero llevamos la vida de los perros callejeros.

En la urbanización había un silencio de tristeza y polvo, una pena de humedad y basura y meados de gato. Estaba vacío: la calle, las casas. En los rincones recónditos descubrí señales de vida, pero era una vida remota, pequeña y lejana. Voy a ser sincero: me asusté, sentí angustia en el pecho.

¿A quién acusar cuando no hay nadie? Entonces me di la vuelta y me senté a fumar bajo el sol. Por el suelo encontré las aceitunas de un enorme olivo que plantaron allí para decorar la urbanización con un toque de mediterránea elegancia.

Este árbol, sin duda, pretendía añadir valor a las casas. Los flamantes propietarios idolatraron al olivo casi tanto como al dinero que les convirtió en señores vecinos de la urbanización del Dios. Sin embargo, hoy las aceitunas estaban secas y negras. Eran cuerpecitos cadavéricos, oscuros insectos de un viejo cuadro barroco.

23 comentaris:

  1. me han hablado de una urbanización abandonada alli en Terrassa, no se si sera esta, aunque hay montones por toda España, hasta la de Madrid que tiene estación de metro...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esta urbanización se encuentra en la entrada de Matadepera, pero no daré muchos detalles porqué salté una verja con un claro "Prohibido el paso" y no quiero verme entre rejas por un video... parece que se trata de casas de lujo, con tres plantas y ascensor.

      Elimina
  2. parece el trailer de una peli de ciencia ficción, de estas en que toda vida ha sido destruida, y en cierto modo es así.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, si, es una peli de terror vista mil veces, estilo "El planeta de los simios".

      Elimina
  3. Gran vídeo d'aquesta urbanització, com tantes d'Espanya, abandonada en caure la bombolla immobiliària. Pren més sentit quan sabem que Matadepera és una de les poblacions de renda per càpita més alta d'Espanya.

    I m'agrada que no hagis parlat d'escrache perquè el text i les imatges són prou eloqüents de la violència econòmica que hem patit... i patim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matadepera també té un dels creixements demogràfics més espectaculars dels darrers deu anys, i va actuar com un ghetto ric al defora de la pobra Terrassa, on podien accedir-hi els enriquits per a mostrar-ho. Tota una metàfora.
      El títol d'"escrache" està posat amb voluntat de qüestionar. Sentint-ho molt, no puc deixar de qüestionar la gent que va voler accedir a la supercategoria de "propietari" i que ara s'adona del seu error mentre oblida el principi de responsabilitat. Són les persones que em van dir que jo era tonto per viure de lloguer.

      Elimina
  4. La realitat avui ens retorna, un cop i un altre, un terror gòtic. Tan sols cal captar-ne l'essència, i després saber-la plasmar, com saps fer tu. O l'Hernan Rivera Letelier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs em temo que entre jo i Rivera Letelier encara hi ha un abisme. Si algú vol llegir literatura que tanqui aquest blog i busqui els seus llibres.

      Elimina
  5. Per cert, a propòsit de l'escrache fa uns dies em va agradar molt el post de Javier Gallego "crudo":
    Escrache.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic una mica d'acord amb el previsible Javier Gallego, però de fet jo volia aportar un altre punt de vista.

      Elimina
  6. En linea recta a menos de 600 metros hay el esqueleto de una urbanizacion de 1500 viviendas, casi doscientas acabadas.Por obra y arte de Fadesa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahi se ve que la Naturaleza siempre se abre camino...

      Elimina
    2. Creo que eso es lo que intentaba mostrar en el video, la imparable fuerza de la vegetación. Y la vegetación no entiende de burbujas, economías y hormigón.

      Elimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. Temps enrera vaig deixar un comentari aquí, on deia que la "Mare de totes les Guerres" estava per venir, i no pas per l'Orient.

    Les teves imatges capten molt bé aquesta guerra, talment sembla un paisatge de l'antic Sarajevo al principi dels 90, només hi falten els estralls que hi deixaren els mísils, perquè de sang ja se n'ha vessat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hem viscut una guerra sense míssils... i l'hem perduda els de sempre, és clar.

      Elimina
  9. La propera vegada que vagis a cercar a Deu , m´avises .Si el trobam t´ajut amb léstorsió i si no em fascina la descoberta de llocs abandonats ( si vens per aqui ten guard un parell ).
    L´importància dels insectes és tremenda però açò pertany a un altre capitòl.

    Salut i bon sol .( ah , " los lunes al sol " , que gran pel.licula )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, ja saps que a Déu cal buscar-lo tot sol, no val anar-hi acompanyat. Ara bé, anar a buscar llocs abandonats de Menorca m'agradaria molt!!!

      Elimina
  10. Collons, ja em diràs on coi has filmat aquestes imatges. Més que una metàfora dels temps actuals, m'ha fet pensar que la realitat està construïda de fracàs i d'alteritat (la que estàs visquen aquests dies a la feina, per exemple). El fracàs és quan a la casa de Déu no hi viuen ni les rates. L'alteritat, quan la vida habita llocs com aquest. La resta de la realitat la conformen les nostres inquietuds socials i polítiques, que es resumeixen en no voler habitar els suburbis de la ciutat de Déu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta civitas dei és a Matadepera, però no sé si faig bé de dir-ho perquè em temo que entrar-hi podria estar penalitzat. La vida, però, s'hi manifesta en la vegetació invasiva i en una gata que acabava de parir poques hores abans sota unes lones i que no vaig voler filmar per respecte a la seva intimitat. La impressió, prò, és que realment passejava per una frontera de la realitat, i és cert que vaig sofrir una inesperada acceleració cardíaca.

      Elimina
  11. Impresionante que todo eso esté abandonado! me ha gustado bastante el vídeo; es un reportaje genial. ¡A saber la cantidad de recuerdos que habrán quedado olvidados dentro de las casas!! jajaja!
    Buen toque final también, fumando al solecito mientras disfrutabas del silencio y calma que rodeaba a la ciudad.
    Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por el comentario, Alegolu. Debería contarte que en una de las casas encontré a una gata con tres cachorritos recién nacidos. De alguna forma, también encontré la casa de los gatos como tu hiciste.

      Elimina
    2. Qué coincidencia :D Seguro que fue una escena muy bonita, sí, otra casa de los gatos jejeeje

      Elimina