18 de gen. 2011

Retorn a Ngú (5/6)


Ngú és un poble buit, abandonat al fred mineral, al vent i a les tardes blaves. Però en una d'aquestes tardes m'hi vaig trobar el Marià fill, fill del taverner. S'hi atansa de tant en tant, puja de Puigcerdà amb la clau enorme i negra, i fa grinyolar les frontisses del vell cafè. Un cop és dins tanca els ulls i ensuma ben fort, i fa sonar l'aire que li entra pels narius. Llavors recorda aquella olor de resclosit i vi ranci que li va embolcallar la infantesa.

Els qui han estat nens criats en una taverna tenen sempre una rara habilitat per a parlar amb desconeguts, per sortir-se'n de tot, per desempallegar-se dels ploms. Per a somriure't, quedar bé i aviar-te amb quatre mitges veritats, tres mentides completes. És per aquestes raons que transcric la seva versió del misteri de Ngú, tot advertint que potser és menys fiable que d'altres.

4. La versió del fill del taverner, Marià Pons

-Pocs dies abans que la gent es fongués a l'aire, va arribar un home. Capaltard, va empènyer la porta i es va plantar enmig de la taverna. Recordo el seu nom perfectament: Melquíades Arnal, i era un home que no tenia accent d'enlloc. Duia una maleta amb titelles i marionetes, i va fer-nos una funció a canvi d'una ampolla de vi. Deia que voltava per la comarca amb els seus ninots, i que vivia d'ells. Prestidigitador, mag, titellaire... si te l'escoltaves, sabia fer de tot.


Quan el pare volia tancar, en Melquíades anava begut i armava xivarri, i el vam deixar dormir a la rerebotiga. Fins que no va aclucar l'ull va explicar bocins de la seva vida atzarosa, complicada. De jove havia provat fortuna en el camp de la poesia, però tan sols va guanyar un premi en una parròquia. Després va ser transportista, pintor de parets, cobrador de morosos, jo què sé... Jo diria que en tot aquell temps havia anat acumulant una mena d'amargura, com un ressentiment.


Els fets interessants, però, van passar l'endemà. Es va plantar enmig de la plaça, a la porta de l'església. Va començar la seva funció. No sé si esperava que a poc a poc la gent hi acudís, però el cert és que ningú no va anar a veure'l. Enrabiat i pres d'una fúria esgarrifosa va llençar malediccions i renecs en una llengua desconeguda. I podeu creure-ho o no, però dos o tres dies després, Ngú era un desert.

-Podria ser que en Melquíades fos un buscador d'or camuflat de titellaire? -pregunto jo per impuls.

-Seria un estrany camuflatge per a un buscador d'or, no trobeu?

I en Marià marxa avall, cap als llums daurats i l'escalf de Puigcerdà.

_______________
Notes:
1- Un conegut i lector el nom del qual no puc revelar llegeix l'esborrany que acabes de llegir i tot alçant una cella em diu: -No has fet una mena de paràbola del blogaire que no té lectors i comentaris, i que s'enfada i decideix engegar-los a pastar fang? No serà pas teu, el ressentiment?
Més tard, després de dues cerveses, hi torna: -Fixa't que l'altre dia parlaves de si escrius per a algú o per a tu, i ara m'expliques l'enrabiada d'un titellaire sense públic. Trobo que és curiós. Com és que la versió del Marià sembla una resposta a les teves preguntes? No serà que tu et sents com Ngú, sol i trist, i visitat per fantasmes que no t'escolten?
M'estimo més fer una tercera ronda de cerveses. No hauria de tenir amics que han llegit coses de psicologia, perquè li busquen els tres peus al gat. I li troben: perquè el gat en té tres més un, i després una cua i de vegades un penis. O bé no hauria de tenir amics.
Finalment em diu: -Tu volies ser Ken Follett i no l'ets. Però això no és dolent: en Follett és un home senecte i tu ets a la flor de la vida.

2- La meva mare, en canvi, em diu: -Quina traça que tens a dibuixar... Llàstima que dibuixis aquestes poca-soltades.

22 comentaris:

  1. Vote per juntar a ta mare, la meua, i a la de (o era el pare?) MU

    ResponElimina
  2. Àgueda: les mares totes soles són altament perilloses. Crec que ajuntant-les es podria produir alguna mena d'explosió còsmica de resultats nefastos. Ara bé, si et refereixes a ajuntar-les en un Gulag d'aquests glacials que tu coneixes, en podem parlar.

    ResponElimina
  3. Kika: però dona...! Les mares SEMPRE tenen raó, aquest és el problema que tenim els fills que fem el poca-solta.

    ResponElimina
  4. Per bé i per mal, ma mare està enxufada a una loquacitat desbordant; el més mínim reclam li suggereix inexhauribles i precises evocacions del passat. Si mai te la trobessis per Ngú (indret que sens dubte va conèixer en una excursió de cria), t'explicaria pèls i senyals de com anaven vestits, dels noms de tots i cadascú, de les raons del beneït desori que s'hi va congriar...
    Ella entén el món en clau negra, de novel·la negra.

    ResponElimina
  5. La meva mare es la negació constant, en canvi. Tot ho veu malament, que fas perdent el temps amb això dels blogs, encomptes d'estar fent diners o esport? acabaràs grillat com aquell que llegia molts llibres...com es deia...el que va acabar sent cavaller i tenia un ajudant? L'Aguila Roja? No home no, és més antic....

    ResponElimina
  6. Què ho fa que quan surts del guió fas el poca-solta? Quina solta té seguir el mateix guió?
    Pregunta-li a la mare (la teva, que jo amb la meva ja faig).

    ResponElimina
  7. Girbén: ma mare viu en un món més simple, amb pocs elements. Però no obstant, també és presa per llaregs discursos on es barregen els records i es construeix una mena de món paral·lel. Amb alguns indicia de novel·la negra, també. Potser és el destí que espera als nostres cervells.

    ResponElimina
  8. Aris: ma mare ja deu haver renunciat a veure'm fer diners, i de l'esport crec que no me n'ha parlat mai. Això sí, hi ha una sèrie d'ocupacions meves que no pot comprendre i que li semblen indicis que no estic fi. Dibuixar i escriure ficció no li entra al cap. Si escrivís sobre política o economia o història de Catalunya estaria molt més tranquil·la.

    ResponElimina
  9. Joan: ningú no ha fet mai res de rellevant (en cap camp del coneixement) sense sortir-se del guió, portant-se bé i seguint les normes. Pensa en qui vulguis, i sempre trobes que va trencar les regles. Els qui van seguir el camí marcat no apareixen enlloc. Aquesta constatació és terriblement estimulant per a un mestre de primària.

    ResponElimina
  10. El meu germà és il·lustrador i dibuixant. Encara recordem la conversa que va tenir la meva àvia amb una antigaveïnaamiga quan va començar a treballar al Jueves:

    - Carme, t'haig de donar una mig bona notícia: el meu nét ha entrat a treballar a una revista, llàstima que sigui pornogràfica. A mi m'agradava més quan dibuixava pastorets (felicitacions nadalenques)...

    Encara riem ara!

    ResponElimina
  11. Galderich: sembla que el destí dels fills sigui martiritzar les mares. La meva té alguna de les meves publicacions guardades a casa, però mig ocultes. Un cop em va dir que no entenia perquè havia escrit tantes marranades, si realment "calia" fer-ho. S'ho va prendre com si li hagués fet alguna cosa personal, i com si hagués embrutat la llengua de Verdaguer.

    ResponElimina
  12. Lluís,

    Jo, que no sóc la teva mare, admiro els teus dibuixos: són molt expressius i acolorits. Doncs per què no temptes la il·lustració o el còmic. Aquest Ngú porta bona estrugança. El dissabte vaig veure uns acròbates al circ d'hivern de l'ateneu de nou barris. Em fan pensar en el teu titellaire.

    ResponElimina
  13. Maite: em temo que caldria posar més temps i energia en això dels dibuixos. En aquests moments és una activitat residual, i que tan sols dedico a la il·lustració del blog... ja veus. Però me n'alegro de la teva opinió, i sobretot que li trobis enllaços amb el circ.

    ResponElimina
  14. que vols que digui la mare, el nen és el nen.

    ResponElimina
  15. Puigcarbó: aquesta mena d'infantesa eterna a la Peter Pan... quina cosa tan rara, no? La mare de Hitler també deuria tractar de nen el seu nen?

    ResponElimina
  16. Durant un temps vaig tenir un nòvio que no tenia accent d'enlloc. Sobre les mares, amb les amigues algun cop hem dit d'intercanviar-nos-les perquè les mares dels altres sovint són més simpàtiques que la pròpia.

    ResponElimina
  17. Marta: l'intercanvi de mares (que no de nòvios sense accent) és una idea qu jo recordo, de quan era petit. Si algun dia ma mare llegeix aquest comentari espero que s'ho prengui com una broma de nen.

    ResponElimina
  18. Hola, t'acabo de dedica la meva entrada d'avui, espero que t'agradi...

    ResponElimina
  19. Aris: me'n vaig a veure-la i ja te la comentaré des de casa teva mateix. Salut!

    ResponElimina