12 de gen. 2011

Avui pots deixar-me comentaris

Fa uns dies vaig penjar aquest apunt

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.
Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?
Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.
No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.
De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

...etc. 


Avui han passat quatre dies, i en aquest temps he pogut treure algunes conclusions de la provatura. La primera de les quals és justament que això queda aquí així, com una provatura.
  • L'apunt va rebre set comentaris. Es fa difícil dir si són molts o pocs, perquè en aquest blog la quantitat de respostes varia enormement en funció del tema. Això vol dir que no interessa l'autor sinó allò que diu, i això és una bona notícia. També cal tenir en compte que era diumenge i ressaca de festetes.
  • Les respostes, això sí, sonen molt més honestes del que és habitual, i estableixen una mena de complicitat diferent. És evident que adreçar-se a una persona no és igual que adreçar-se a deu persones alhora.
  • Les respostes són força més extenses de l'habitual. Podem dir que són comentaristes habituals, però ara en un to més relaxat i reflexiu.
  • Les respostes contenen crítiques i retrets, elements que no se solen donar en els comentaris oberts. Les crítiques coincideixen en dir que els agrada veure el seu propi comentari, i que és lleig haver eliminat els seguidors del blog amb un sol clic. En aquest mateix sentit, més d'un vaticina una caiguda de l'interès del blog si no se'l pot comentar de forma pública.
  • L'apunt va crear un efecte col·lateral: tres blogs hi van fer referència. Cap repercussió fora de la blogosfera -com és natural.
  • L'endemà vaig penjar un apunt més provocador, obrint de nou els comentaris públics. La resposta va ser bona, però no puc dir si hi ha cap relació de causa-efecte. 
En definitiva, seguiré com fins abans de l'experiment. Tot i això, tinc una proposta per als companys/es que fan blogs. Que ho provin un dia, a veure què tal. I si els ve de gust, que ho expliquin. O en tot cas, que juguin una mica.

23 comentaris:

  1. M'agrada aquesta darrera proposta. Potser me la plantejo per a aquí uns quants apunts.

    ResponElimina
  2. Galderich: jo diria que qui ho provi s'endurà alguna (bona) sorpresa, i espero veure alguna crònica del fet, si es dóna.

    ResponElimina
  3. Algunes notes a propòsit del teu estudi sobre el metallenguatge blocaire.
    1.1 - Aquells que, tot i mantenir l'opció de fer comentaris, per sistema no responen mai.
    1.2 - Aquells que es reserven l'aprovació dels comentaris i que, ocasionalment, et censuren sense que puguis endevinar-ne el motiu.
    1.3 - Aquells que, com els anteriors, es reserven l'aprovació dels comentaris i que desisteixes de fer-ne davant la seva constant censura (aquests són els blocs clànics).
    2.1 - Aquells que, per norma i de fa temps, no admeten comentaris (un amic que en té un d'aquests -i d'una màxima estilització- m'assegurava que era la manera d'aconseguir la llibertat que buscava).

    ResponElimina
  4. Girbén: de moment jo vaig deixant això dels comentaris obert, sense cap mena d'identificació ni aprovació.
    Entenc molt bé aquest amic teu que, evitant els comentaris, aconsegueix llibertat. Els comentaris no coarten, però condicionen sempre la creació.

    ResponElimina
  5. tampoc se'n deixen tants de comentaris. És curiós, a Absurdidades poden pasar set o vuit-centes persones i només n0hi ha una que en deixa, i a Collonades, en Galdericj de tant en tant, na Júlia i pocs més. Va com va. De fet si fas un post molt mastegat dona poc de joc a l'hora de rebre molts comentaris, s'ha d'incentivar al personal, posar-hi la pastanaga (en el bon sentit) com vares fer tu l'altre dia.

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: els motius pels quals algú deixo o no un comentari són difícils de saber. És obvi que hi ha la mandra (a mi també em passa). Després hi ha blogs amb un alt nombre de comentaris que de fet només pretenen dir "ei, sóc jo i t'he llegit". A mi no em sembla malament que només ens responguin quan els sembla que cal dir alguna cosa, iniciar un debat. Jo saludo cada dia un grapat de gent (al carrer, a la feina) només per educació, però no crec que aquest funcionament calgui als blogs. En fi... en tot aquest món som tot just al principi, i jo crec que no tardarem en veure algú que li sàpiga donar el tomb.

    ResponElimina
  7. Crec que si hi hagués poca oferta quan a blogs, els comentaristes seríen més reflexius en les seves respostes (sempre i quan el tema del post requerís una certa reflexió). Però no és així, l'oferta és inmensa, i això fa que es dispersi la nostra atenció fins al punt de no poder dedicar el temps necessari per aprofundir en els temes que se'ns proposa. I no crec que això sigui bo, i probablement sí que seria molt bo que tots li comencessim a donar la volta.
    Petons felins.

    ResponElimina
  8. Pantera: doncs sí senyora, jo crec que toca pensar-ho bé i començar a pensar possibles canvis. Fusions de blogs (com les putes caixes i bancs), cooperació, coordinació, etc. Ja ho veurem.

    ResponElimina
  9. (Un nou missatge desviat pel blogger que reenvio al blog:)

    iruna ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Avui pots deixar-me comentaris":

    també hi ha qui té el correu electrònic disponible, per si algú vol escriure-li alguna cosa sense fer-ho en públic. jo al començament no el tenia disponible, però ara ja fa temps que sí, perquè algunes vegades m'he trobat que he volgut escriure a algú i he agraït poder fer-ho sense haver d'escriure-li en un comentari.

    mai he rebut un correu d'algú que no m'hagués comentat abans al blog, me sembla. això em fa dubtar fins a quin punt condiciona o no a l'hora de dirigir-se a algú la possibilitat de fer-ho en públic o en privat. però el fet és que a mi sí que m'ha agradat poder utilitzar este recurs, potser perquè no acostumo a fer molts comentaris i sóc més aviat poc-sociable.

    moltes vegades m'ha passat que m'he sentit incòmoda rebent comentaris, per la sensació d'haver de respondre'ls, o de voler fer-ho i no tenir paraules a dir. a vegades m'he sentit realment bloquejada i senzillament no he pogut. en este sentit, m'agrada confiar en la llibertat que realment tenim de contestar o no, saber que qui comenta respecta que pugues contestar-li o no, no sentir-me obligada a fer-ho quan no em surten les paraules o penso que no és necessari. m'alleuja pensar que aquí ningú t'espera (encara que jo mateixa sé que a vegades sí que estem esperant una resposta d'algú, però també per això m'alleuja, perquè penso que ajuda a no esperar tampoc res de ningú, i alegrar-te si respon, però acceptar i comprendre-ho quan no pot, no vol, o no li ve de gust).

    també penso que realment hi ha tants blogs, i, encara mirant-ne solaments uns pocs, amb actualitzacions tan sovint, que és mentalment i emocionalment impossible poder pair-los. ja no dic comentar-los (que a més de llegir-los requerix pair la lectura i "reaccionar" d'alguna manera). solament llegir-los penso que ja implica una "sobredosi" d'estímuls que, sumada a la resta de vida quotidiana que vivim (a la feina, a la família, al carrer, a casa, als llibres, a la ràdio, a la tele, a la música... als pensaments i sentiments interiors que tenim, als que rebem o percebem dels altres, etc.), se fa difícil de pair.

    una cosa que també penso que mos afecta és que els posts que llegim i els comentaris moltes vegades desencadenen pensaments o sensacions que se mos emporten d'allí, i sovint desemboquen en altres lligams d'idees o posts, perquè anem saltant d'una cosa a una altra, i una altra... és com, en lloc de llegir un llibre, o dos, amb tot el que pot evocar-te, llegir-ne molts a la vegada, i poder anar estirant fils sense moure't del lloc però sentint-te arrossegada per tants fils alhora...

    i, pluf!, potser de tantes madeixes juntes a tu et surt un post "mínim", on sembla que només hi ha "x", i resulta que a dins hi ha infinits trossets d'estímuls que has rebut passejant per aquí. i si haguesses de dir-li a cadascú, "això m'ho has suggerit tu", seria interminable, i a més, per a què?... tampoc és necessari, i ja m'agrada que no calgue fer-ho.

    m'estic allargant massa, lluís.

    només dir-te que penso que ja m'agrada que almenys "aquí" no haguéssem de plantejar-mos res en concret (fer-ho aixà? fer-ho així?), i anar fent tal com a cadascú mos surt.

    (ah, i dir-te que em va agradar molt este post de no-comentaris. per com estava escrit lo començament i per la foto d'aquella porta d'església tapiada. quan comença a liar-se la troca amb tertulians i "fer amics", la sensació ja va ser de no tan a gust).

    bona nit, experimentador (te dic que ja m'agrada no haver de plantejar res en concret, però alhora em fan gràcia els teus experiments i provatures blogueros)



    Enviat per iruna a MIL DIMONIS el 12 de gener de 2011 22:02

    ResponElimina
  10. Iruna: ja veus que acaben de passar dues coses:
    a) una de les meves fantasies blogaires preferides es materialitza de nou: veure comentaris més llargs que el post i
    b) el blogger i el seu sistema de filtrar missatges està creant un comentari en sí mateix, ja que d'alguna manera la màquina ha intervingut al debat. És una mica com les escenes de 2001 en què l'ordinador pren decisions terribles.

    ResponElimina
  11. Els resultats de l'experiment em generen un sèrie de preguntes...
    -Vas tenir alguns reacció d'algú que no fos "habitual"?
    - Comptes entre les 8 respostes els 3 blogs que vam parlar-ne?
    - Quin és el "tercer blog"? Els altres dos ja els sé (un és obvi perquè el vaig escriure jo i l'altre en Puigcarbo, i el tercer?. N'has d'afegir un quart, el Salvador amb el seu escollit d'avui.

    I em sembla que em rondava alguna qüestió més, però ara m'ha marxat del cap.

    ResponElimina
  12. Eulàlia:
    1- Cap resposta no va provenir de "desconeguts". Tots d'allò més habitual, però no revelaré qui són.
    2- Només compto les respostes rebudes al correu
    3- Acabo de veure el post del Macip, que se m'havia passat. Sobre el "tercer" blog és com el tercer home de Welles, un enigma que deixo així.

    ResponElimina
  13. Amb aquesta pista encara vaig més venuda...
    el tercer home de Welles?

    bufff, estic espessa.

    ResponElimina
  14. El tercer blog va fer referència a aquest de forma metafòrica i amb una inesperada energia. Però fins d'aquí a un temps no en parlaré. Ara cal que les aigües es calmin.

    ResponElimina
  15. Ara, Lluís, m'ha vingut al cap un cas extrem dins la vida dels blocs: el d'unes dignes acaballes.
    El Muntanya de l'Enric va ser, per a molts i durant anys, un far de saviesa amb les muntanyes de fons. I un dia ens va anunciar que prou, que adéu. No sé de ningú que el conegués que no l'enyori.
    De tant en tant retorno a les seves pàgines magnífiques i sento com m'enlairen alt, com em porten a belles crestes reflexives, allà on ell volia.

    http://www.muntanyanet.blogspot.com

    ResponElimina
  16. Ei, sóc jo i t'he llegit ^^
    Per si de cas, si més no.

    ResponElimina
  17. Girbén: tinc mig preparat un apunt sobre la mort dels blogs (o sobre blogs morts), o sigui que te m'has avançat. El que passa és que no he trobat la metodologia per a parlar del tema: mato el meu blog per a parlar de la mort blogaire?

    ResponElimina
  18. Joan: si ho has llegit bé, el ´titol dóna l'opció de deixar comentaris o no deixar-ne. Si et feia més il·lusió deixar-lo doncs en fi, ja ho has fet. Que sàpigues que no passo llista.

    ResponElimina
  19. Jo et volia enviar un mail però se'm va passar, m'hes més fàcil escriure un comentari...
    Vaig tenir uns quants anys una web on penjava els meus contes i no es podia escriure comentaris però si hi havia el meu mail per si algu voles contactar amb mi:
    només vaig rebre 2 missatges (en 4 anys) una era una noia que tenia una altre web i em va demanar permis per penjar una selecció dels meus contes, i l'altre era un professor de Nicaragua que em demanava permis per imprimir un relat que tinc de ciencia ficció de trenta pàgines per donar-lo als seus alumnes.
    Res més. Ningun "M'agradat" "no m'agradat, ets molt dolent" ni cap editor que em digues et compro un conte...snif.
    Aqui amb el blog per el menys saps si ho fas bé o malament, si agrada o no.

    ResponElimina
  20. Jo si puc (ai, el temps) deixo comentaris, si no puc, no.I evidentment tot i que em va costar, vaig decidir no respondre'ls, senzillament, no e, veia amb cor de passar tanta estona responent un a un...ja sé que no queda prou bé, però el que miro és de passar i dir quelcom a qui m'agrada llegir... quan puc, repeteixo!

    ResponElimina
  21. Aris: trobo molt divertit això del profe de Nicaragua... llàstima que caigui una mica lluny i no hi puguessis anar a veure com funcionava el teu conte en una aula. I una cosa sí que sé: que els editors no miren blogs (de moment).

    ResponElimina
  22. Zel: suposo que darrera de tota aquesta història d'escriure comentaris o no, en realitat hi ha un factor molt senzill, i és el temps que tenim. Als qui tenen molt de temps els costa entendre-ho, però efectivament el blog s'endu hores per davant.

    ResponElimina