Una benvinguda als mil dimonis

Aquest blog, que neix a mitjan juliol i durant la canícula, arrenca amb una operació digna d'arxiver. Després de prop de dos anys al Riell Bulevard, hi recupero aquí coses que van aparèixer allà. No les recupero ni per ordre ni gairebé per res que no sigui la intuïció: una mica de cada, quasi a l'atzar. Una degustació, que diríem en termes gastronòmics. No hi mantinc cap referència cronològica: ser ahistòric m'ajuda a sentir-me lliure. I alhora, veure aparèixer les coses en una nova ordenació em fa pensar en l'atzar, en algunes novel·les de Paul Auster, en les idees de Karl Jung i en la forma com els somnis disposen el món, mentre dormim.

La realitat permet alternatives: tot és posar-s'hi.

Per davall d'aquesta entrada, les anteriors (així com possiblement algunes de posteriors) provenen -rescatades- del blog col·lectiu on uns quants i unes quantes hem après què vol dir escriure en un blog.

A la vida podem demanar-li poques coses, si som honrats i ens oblidem de la cobdícia. Aprendre és segurament la més sensata de totes. No cal ser excessius, i no és necessari aprendre una cosa cada dia. Però sí sovint.

Al Riell Bulevard hi hem après a escriure quasi cada dia. Una curiosa gimnàsia mental i digital que omple de satisfaccions -i de riscos: vols dir que trobaràs una cosa interessant cada dia, i que a més a més la sabràs explicar? Un exercici que pot esdevenir obsessiu, una idea que et pot assaltar mentre camines cap a la feina, mentre tornes a casa. El blog no és el món, ni el món és un blog. I de totes les habilitats creatives que tenim els humans, escriure podria no ser precisament la millor: personalment, prefereixo pintar o compondre música. Per no dir dirigir cinema, és clar. Cosa que deu ser definitiva, i si no ja em diràs perquè en Woody ho fa un cop a l'any.

També allà he conegut persones que viuen més o menys així: que escriuen diàriament, i que malden per tenir una idea nova cada dia. A poc a poc i amb el dies, hom acaba per creure que té una relació amb aquests veïns, que els coneix. I no és cert, però ho sembla. En tot cas, sí que es produeixen sinergies i connexions, intercanvis. Al capdavall, hom acaba per crear una cosa així com ara una família digital.

Com sempre passa a les famílies, però, també arriba el moment de l'emancipació. Coses de la vida (tant li fot real com virtual) al final has de sortir-ne, a no ser que vulguis enterrar-t'hi. Deu ser aquest moment el que m'ha arribat. Fa cosa de dos mesos em vaig posar a mirar què és la literatura digital, el llenguatges de programació en Flash... tot un nou univers que vull explorar. I humà com sóc, ja no tinc tant de temps. Em cal racionalitzar-lo, prioritzar. Escriuré quan pugui, quan trobi una cosa de què parlar. Ni cada dia ni cada dos.

Potser tres en un dia i res en els set dies següents. Sense compassos: els humans tenim una addicció increïble a la repetició, al ritme. No sabem d'on ens ve, però és observable en els nens i les nenes molts petits. Allò que es repeteixx de forma rítmica i periòdica ens entusiasma, ens captiva. Ens sedueix i ens enganxa.

Viure i escriure ja són accions de vegades difícils de compatibilitzar, i mira sinó quanta literatura ha generat el binomi. Enorme, i a la vegada, sense conclusions.

Els mil dimonis responen a un repte obvi: seré capaç d'escriure mil entrades? D'entrada ja faig trampa, i en recupero cinquanta -la mania dels números rodons- que manllevo del Riell. Però mil dimonis també vol dir la llista de temptacions, digressions, traïcions, abandonaments, marrades, mandres, canvis.

Si arribaré a cent o a tres-cents dimonis no ho sap ningú. I si em moro abans?

Una possible solució al dimoni de les ambicions la diu l'Enric Casasses: d'aquí a cent o dos-cents anys et trobaràs molt bé. Ho subscric: estic convençut que llavors no em farà mal res, i que fins i tot hauré perdut el mal humor matinal, les migranyes, la necessitat d'escriure.