Figa Rock 2010: que en Pau sigui amb vosaltres

Ha passat un altre cop, i ja en van nou. Aquesta matinada ha sonat la darrera nota del festival de La Figuerosa. Els anys passen, i el pas dels estius assenyala aquest trànsit. A la primera edició, el 2002, jo encara no lluïa cap pèl blanc, ni a la closca ni a la barba.

Malgrat les voltes que li fem plegats al Sol, enfilats en la bola de confusions anomenada Terra, hi ha estranyes metàfores de la permanència. Alguna cosa inclassificable és sempre igual i no obstant diferent a cada Figa Rock. Nosaltres no som els mateixos i en Pau Riba -alma mater del Festival-, tampoc. Però ahir al vespre, cap a les vuit i quan la calor començava a minvar sobre els rostolls de l'Urgell, va repassar un disc del 1971: Jo, la Donya i el Gripau. Un disc que fa molts anys l'autor resumia així:

Dedicat al naixement del meu primer fill Pau —o griPau (Gran Riba Pau)—, que va néixer de part natural a Formentera sense altra ajuda que les meves dues mans. Molt influït per la cançó popular catalana d’arrel tradicional i per la Incredible String Band i enregistrat a l’illa amb un equip portàtil alimentat per bateries (un Nagra, que és el que s’usava i s’usa encara pel so directe en el cinema), aprofitant la ressonància natural del pou, el murmuri de les abelles, etc

El sol s'aclofava rere les branques. La placeta s'anava omplint: un dels fenòmens que defineix el Figa Rock és aquesta màgia poc habitual en què les generacions saben compartir un espai petit. De nadons a padrins, hi ha el retrat transversal de les edats humanes. A cada nou Figa Rock, sento com jo mateix avanço pel riu de la vida: és el premi a la fidelitat, diguem-ne. Tot i que no hi hagi anat cada any, alguna cosa m'hi lliga. Si no hi sóc em dol no ser-hi, i l'estiu passat ens va fer fora la pluja justament durant l'actuació d'en Riba.

Per bé que caldria dir dels Riba: a l'escenari hi puja també el seu darrer fill, de vuit anys. Ho recordo bé: el 2002, els assistents al primer Figa vam veure actuar en Pau acompanyat de la seva dona, embarassada i amb un panxa esplèndida, llustrosa i rodona com un planeta. Dins aquell claustre orgànic i rosat, aquest nen escoltava la música, amortida a través de l'aigua on flotava.

El país té moltes històries. Hi ha la oficial i la no-oficial, les històries divergents de la premsa nostra de cada dia. Hi ha la suma de les històries de les vides de cadascun, que atomitzen la idea de les pàtries i les nacions. Hi ha aquestes històries menudes, de les quals la música de Pau Riba podria ser una banda sonora.

Riba diu que el Figa Rock li recorda el Canet Rock, i jo no sé què dir: encara no m'afaitava per aquelles dates. Vet aquí una forma senzilla de dir que passen els anys, però no ho arrosseguen tot. Hi ha un país que no té diputats ni presidents, però té places al sol, estius i músiques.

____________________
Més tard, i ja entrada la nit, vam marxar de la placeta fins al tros on ens esperaven els escenaris per a veure transitar la nit sencera. Vam començar amb un breu espectacle de clown, on en Pau seia entre el públic, amb el seu fill. Ja no sol ser freqüent aquesta actitud, però encara existeix.

Després, els estels van seguir girant. Quan vora les dues el grup electrògen va fallar i ens vam quedar a les fosques, vaig poder mirar la nitidesa de la Via Làctea sobre la plana de l'Urgell. Durant un minut.

Nota: Totes les fotografies són de l'autor del text.