Quan em queixo dels comentaris poc substanciosos o dels massa ensucrats que responen als apunts del blog, mai no sé ben bé què faig. No sabem què volem: tenim una vague noció d'allò que no volem i prou, i la resta és l'univers estrany que separa els altres de la nostra idea dels altres. Perquè també tinc una idea de mi que no se m'assembla. No m'agrada el món tal com està fet, però pobre de mi si la providència m'encarregués d'acabar-lo bé. De tota manera, algú ha escoltat els meus précs, i m'envia un comentari sense sucre, ben carregat.
En Jordi (un lector del Maresme) em diu, lacònic: en Pau Riba coneix el teu blog, i no li interessa gaire. Com que sóc procliu a la fantasia, la primera cosa que em passa pel cap és: i si "Jordi" fos un àlies d'en Pau? Però després m'adono que en Jordi m'ajuda a respondre la segona pregunta que et fas quan escrius: per a qui escrius?
Escrius per a agradar algú? Perquè li agradi a algú el teu text? Perquè al lector li agradi l'escriptor? Escriure és la forma grafomaníaca de buscar amor entre els homes i les dones?
Llavors em faig una llista de preguntes que no responc, perquè si les sabés respondre ara mateix volaria cap a Harvard per donar classes de literatura als alumnes i les alumnes de doctorat:
a) Si jo fos Pau Riba, m'agradaria el blog Mil dimonis?
b) Si en Pau fos jo, i jo en Pau, m'agradaria la Noia de porcelana?
c) Si jo fos ell i ell jo, em preocuparia a qui li agraden els meus textos o cançons?
e) Si jo fos Pau Riba escriuria cançons perquè li agradin a algú? Les escriuria si sabés que només m'agraden a mi? Em preocuparia saber quina opinió de les meves cançons té un tal Lluís Bosch?
f) Si jo fos Pau Riba, escriuria un comentari a Mil dimonis sota el pseudònim "Jordi"?
g) Si jo fos tu, me n'aniria a escoltar Dioptria un cop més, mentre dibuixes o bades.
Les fotografies són de l'autor del text, i corresponen a l'actuació de Pau Riba al Figarock 2010.
Jo diria que no a tot i passaria directe a la g, però la vida es mou per camins misteriosos...
ResponEliminaJo pensava que tu eres Pau Riba, i Lluís Bosch un heterònim de l'home que fa molt de temps va fer un disc interessant i aquí es va acabar la seva història.
ResponEliminafa molt temps (en una galaxia molt llunyana) teniem un fanzine i feiem entrevistes. D'una llista teniem al Sisa i al Pau Riba. Un amic que em podia aconseguir entrevistar als dos, em va aconsellar que només li fes al Sisa. "Amb el PAu no hi haura entreevista, hi haura monòleg, si a última hora no et deixa penjat". Finalment li varem fer al Sisa. Amb els anys però m'agrada Pastora.
ResponEliminaEn Pau coneix el teu blog i li interesa. Fem business?
ResponEliminaNo he dit quin Pau es...
ResponEliminaUn bloc quan no interessa no es llegeix. Sigui en Pau qui no llegeix o el Mariano de la cantonada. El que és curiós és que algú deixi un comentari dient que en Pau no et llegeix com aquell qui diu que fulanito no és el teu amic... En fi, espero també aquest comentari exòtic de part del Jordi del Maresme!
ResponEliminaAnant bé, el millor és escriure per a un. Així t'estalvies haver d'agradar a en Pau, per exemple. Perquè si agradar-se un mateix ja costa, apa que no ha de ser complicat agradar a en pau, en josep i l'ase.
ResponEliminaSi escrius per a tu mateix, doncs tens un altre avantatge, que al final ja no et calen lectors, ni comentaristes, ni re. I al final, ni publicar, no et cal; blogs inclosos. I així fins a arribar a la màxima expressió de la grafomania, el silenci, que es com dir la pàgina en blanc.
Hi ha una altre opció. Vegi's el següent comentari.
ResponEliminaMolt bo, Lluís, l'has clavat!!
ResponEliminaEns llegim.
Una altra opció, MU, és la que acabes de posar en pràctica a casa teva: tancar els comentaris. Que potser es pot afegir res a les opinions del Satie?
ResponEliminaVols dir que no et trenques massa la closca amb foteses? No, si ja m'ho semblava ...
ResponEliminaNecessitat expressiva en tenim tots els que rondem per aquí, d'altra manera no hi seríem, ni escrivint ni comentant. i en Pau que faci el que pugui, com tots.
Lluís,
ResponEliminaJo també trio l'opció g mentre em faig el dinar.
Oi tant, Girbén. Estava fent un experiment. Ara t'obro els comentaris. Endavant, digues!
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaQuan has escrit tot aquest temps sobre Pau Riba, era amb "la intenció" d'agradar-li?
Jo crec que diràs que no. Per tant, creu-me, no t'hi amoïnis gaire de si li han agradat o no els teus posts (en el cas que es demostri que els hagi llegit).
I pel que fa a la f, si en Jordi fos en Pau o en Pau en Jordi (cosa que poso en dubte),quedaria demostrat que el teu blog li agrada força sinó.....Per què hi fa tants comentaris?
Sigui com sigui, segueix escrivint "del que vulguis" que els que som els qui diem ser;) et continuarem gratament llegint.
"S'inflava i girava, els braços en creu
ResponEliminaTocava la sorra amb les puntes dels peus
I veia la lluna al bell mig de la nit
Nosaltres miràvem sense fer brogit
Era com un somni d'una nit d'estiu..."
Mentre escolto "Dioptria" em pregunto si el Jordi és el Pau. Potser és en Lluís, o potser es diu Pere, o potser Kithou, o potser sí que es diu Jordi... Tan se val, sigui com sigui, permet ser qui vulguis ser i com vulguis ser en aquest món virtual, i escriure i reflexionar sobre el que et vingui de gust. ja ho veus, he triat l'opció g) i continuo dansant amb els braços en creu, i sóc feliç. Salut!
Mira LLUIS,
ResponEliminaal meu entendre, l'única cosa important de la persona que escriu en un blog o on sigui que ho faci, és que gaudeixi fent-ho sense importar-li gens ni mica, qui ho llegeix o que va a opinar de l'escrit.
Cadascun reflecteix en el que escriu una mica el que porta dins, la qual cosa és i el que rep els comentaris a part d'agrair el detall que algú s'hagi pres el temps de llegir el fet per l'escriptor, gens pot demanar, ni exigir, excepte respecte.
De vegades agraden més, de vegades menys. De vegades van més o menys carregats de substància i sucre, de vegades són insípids del tot... almenys al meu amb un hola !! m'arriba...
T'ha escrit Pau? doncs enhorabona Lluis!!
I... per cert... feliç 2.011 i si has escrit la teva carta que els reis *atiborren de regals el teu arbre aquesta nit.
Un petó LLUIS.
PD
Ho sento molt, jo sóc de les quals tendeixo a la *diabetis ( és el que hi ha:-)
Salvador: jo estic força decidit a passar al punt g, també.
ResponEliminaPuigcarbó: en veure el teu comentari he recordat que la teva opinió del Pau Riba ja la coneixia. Aquí es demostra que en Pau no agrada a en Francesc, i que això no impedeix que en Pau segueixi fent cançons.
ResponEliminaAris: doncs mira, estaria bé tornar a aquella cosa dels fanzines. El dia que em plantegi eliminar aquest blog, tinc pensat fer un fanzine virtual. Com que necessitaré ajuda, ja farem bussiness
ResponEliminaGalderich: potser hi ha algú que confón el blog amb una entrada del Facebook, cosa que m'empipa una mica. El que és segur és que no escric per fer amics. Tal com va tot, més aviat em serveix per perdre'n.
ResponEliminaMatilde: de fet, el dia que allò que escric m'agradi a mi de veritat hauré acabat d'escriure. Quan ja has aconseguit una cosa no cal repetir-la. Quan en Joan Perucho va acabar d'escriure "Les històries naturals" li va posar punt final, no la va repetir tres vegades més.
ResponEliminaPau: gràcies, maco. Ja sabia jo que t'agradava tot això. Dóna-li records a la Matilde!
ResponEliminaGirbén: l'opció de no obrir els comentaris l'he pensada més d'un cop. Si la deixo oberta és perquè poden permetre una mena d'interacció, però no sempre passa.
ResponEliminaJoan: ho creguis o no, no em trenco gaire el cap en aquests temes. Sí que ho faig amb d'altres coses, però.
ResponEliminaMaite: a mi ja em semblava que la g) era la millor, i espero que sigui l'opció preferida per la majoria. Perquè Dioptria segueix sent un dels millors discos fets en català dels segle XX.
ResponEliminaMontse: és evident que el blog no està pensat per agradar a en Pau ni a en Pere. A ningú, de fet. No deixa de ser una llibreta d'apunts que algun dia em podrà servir per saber qui era jo.
ResponEliminaLila: qualsevol cançó d'aquest disc és una petita joia. La Kithou és fantàstica i et fa bellugar els peus (o els braços) de seguida. Vivim en un país estrany que tolera malament els qui se surten de la norma, encara que hagin creat genialitats. Si en Pau llegeix el blog i li agrada o no, no li interessa a ningú, i de el millor és això: posar-se el disc i ballar. Si aquest apunt ha servit per a això, ho trobo perfecte. El millor que podria passar.
ResponEliminaMaria: de fet, els comentaris porten més o menys sucre i provoquen més o menys diabetis segons el qui escriu el propi apunt. Hi ha blogaires que vol agradar, i això és molt evident en molts blogs: s'escriuen opinions pensades per a trobar elogis i consensos. Em fa gràcia tot això, perquè jo diria que els Mil dimonis no busquen agradar a tothom, ni fer molts amics.
ResponEliminaSí, Kithou és fantàstica... transmet unes ganes boges de viure, de ballar i de cantar. Et recomano sentir aquesta versió que en fa Sidonie, m'agrada molt:
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=v5dIHSrjNac&feature=related
Lila: no coneixia la versió Sidonie, tot i que potser forma part de l'homenatge que van fer al Riba fa un parell o tres d'anys. Crec que només vaig retenir l'aportació de l'Albert Pla. I crec que en Pla, després de Riba, és el millor que li ha passat a la música del país. En tot cas, crec que són les dues aportacions més influents.
ResponEliminaAra la vaig a escoltar, gràcies.
Noo puc dir que el Pla sigui el "millor" de la nostra darrera música, i tinc prou dades per demostrar que ni de lluny és així (atenent a la magnitud de la música), i tanmateix m'obliga sempre a treure'm el barret: por qué el negro es mejor que tu, el negro es mas vacilón,.... Coi d'històries, les que s'inventa el paio!
ResponEliminaGirbén: amb aquest "millor" aplicat a Pla no vull dir que sigui el millor compositor, però sí en el sentit de bona aportació al panorama musical de la cançó, que sempre s'ha mogut dins dels estrets límits de la correcció. Necessitem gent que trenqui normes i esquemes, i que gosi dir "polla" en català. Per a mi "Sexi" és una de les grans cançons mai escrites en català.
ResponEliminaBé Lluís... t'has kdt en PAU?????
ResponEliminaUn BON AnY a ToTs i sort amb els REis !!!!
A10 AX
deixeu en PAU al PAU
ResponEliminaAstrum: Gràcies. Em temo que els reis no em duran ni carbó. Quan van saber que no era catòlic, em van esborrar de la llista.
ResponEliminaRoser: no et preocupis, que no ens fiquem amb ell. D'una banda, és el pretext per a escriure sobre mi mateix i de l'altra crec que si ho mires veuràs com en general, som admiradors de la seva obra.
ResponElimina(Un error del blogger no pas nou ha enviat el comentari al meu correu i no al blog. L'enganxo aquí)
ResponEliminaHem deixes mes tranquil·la si dius que no us posen en ell perque jo admiro el que fa i crec que Jordi de tiana no es pas en Pau pero aqui una pot escriure lliurament i posar que es el mateix Zapatero si vol!I es perillos perque si escriu en nom de Jordi i no és ell vol dir que quedem en entredit els altres que no tenim fotografia enganxada.Pero es que jo soc qui dic ser el que pasa que no tinc blogger. Hi hauria manera de fer te saber que som qui escrivim?
Gracies.
Jo lamento no tenir foto pero es que no tinc blogger pero soc qui dic esser.
Enviat per Roser a MIL DIMONIS el 6 de gener de 2011 23:07
Roser; si veus aquest missatge suposo que entendràs que l'hagi reenviat al blog. Tal com dius, aquí podem escriure i fer-nos dir el nom que vulguem. El fet de tenir una fotografia quina garantia és? El que importa és que puguem debatre i discutir del què volem.
ResponEliminaI suposo que hauràs vist com la majoria dels textos són de gent qu admira o valora l'obra d'en Riba, com jo.
Jo també valoro al Pau Riba i em vagi comprar el Dioptria, però m'enrecordo que fins sortir aquesta fornada dels Sau, Sopa de Cabra i Els Pets, molts grups odiaven al Pau perquè les discogràfiques només volien publicar copies del Pau, com el Pla, encara que després Pla ha evolucionat.
ResponEliminasi et va arribar en el teu correu llavors tens el meu mail ¿veritat? doncs si vols res ja ho saps
ResponEliminaRoser: els missatges al meu correu arriben a través del blogger, és un missatge "noreply", al qual no puc respondre.
ResponEliminaAl bona nit i tapa't he trobat una possible explicació als comentaris desapareguts...
ResponEliminaEulàlia: quina deuria ser la paraula clau que va motivar el blogger a impedir el comentari? "Zapatero"?
ResponElimina