Elements (3): el foc, sol i foguera

Juan-Eduardo Cirlot explica que hi ha dos focs: el foc de la mística i el foc de les entranyes. Hi ha un foc purificador i un foc animal, el de les passions. Amb una frase senzilla i transparent ho diu molt bé: davant del foc podem fer dues coses: prendre'l (Prometeu) o lliurar-nos-hi (Empèdocles).

El foc místic és el foc transformador, el de l'alquímia i els rituals que parlen de l'esperit. Si parlem de cinema, la primera cita resulta vergonyosament òbvia: A la recerca del foc pretén explicar la importància d'aquest foc transformador: per la seva capacitat de coure els aliments, el foc és l'origen de la civilització. Al voltant de la primera cuina es va començar a organitzar alguna cosa. El barroc i petulant Peter Greenaway retorna a la cuina per a situar-la al centre del món: The cook, the Thief, her Wife and her Lover.


Quan la humanitat ha obtingut el domini del foc apareixen uns quants problemes nous: el foc és assequible, i qualsevol s'hi apunta. El foc no tan sols permet coure el pollastre, sinó que també és el mitjà per a transformar els metalls i fer armes (el crit de foc! serveix justament per a ordenar el tret en un afusellament). La tediosa saga del Senyor dels Anells no deixa de ser una guerra impossible de fogoners i metal·lúrgics contra idíl·lics follets.

En tant que purificador, també qualsevol l'empra per a eliminar les impureses que li dicta la seva moral. Els inquisidors cremen heretges i els nazis cremen llibres (i després persones, novament). L'emperador Neró crema Roma en una primera gran operació de reforma urbanística. L'aviació aliada crema Dresden per donar exemple als alemanys, i els americans cremen Hiroshima per a demostrar qui mana. Els mateixos inventen una arma nova: el napalm. És el foc del sacrifici. Yahvé hi recorre sovint quan el molesta alguna debilitat humana o quan algú se li rebel·la. Umberto Eco usa dues vegades el foc a El nom de la Rosa: a la pira inquisitorial i finalment per a cremar la biblioteca, i dins d'ella el malvat. El Sacrifici de Tarkovski consisteix justament en cremar la pròpia casa per a obtenir el favor de Déu, entre d'altres rituals.


Per fortuna, hi ha un foc sacrificial més inspirat en el bé: el foc també pot cremar el mal. Quants monstres i bèsties infernals no moren consumides pel foc en infinitat de pel·lícules? El mateix Nosferatu cau rostit davant els rajos solars. Sembla que res com el foc no pot garantir la mort definitiva del monstre.

A l'altra banda de la moneda hi ha el foc de la passió humana. No serveix per a usar-lo contra el mal, sinó per a lliurar-se a l'instint, és un foc adreçat a un mateix i que es relaciona amb l'obtenció del plaer. En aquest cas és un foc simbòlic, però no obstant també parla de temperatura elevada. Body heat es va traduir al castellà precisament per Fuego en el cuerpo i és justament una història quasi clàssica i canònica sobre  l'abandonament al foc passional.


Aquesta calor que representa el foc passional és una energia igualment transformadora, de la qual no ens en podem abstreure. Fins i tot sant Antoni cau a a temptació enmig del desert. Possiblement la calor climàtica actua com a metàfora de la passió: les escenes eròtiques es donen preferentment en ambients xafogosos, ja siguin tropicals o simplement al sud.

Per als anglesos el lloc de l'erotisme és Itàlia. Per als ianquis, Mèxic. Per als francesos, el nord d'Àfrica. Tot i que un ianqui com Bowles se'n va al Marroc i això és El cel protector, filmat per Bertolucci. El personatge de Debra Winger experimenta una part nova de la seva sexualitat a través de la trobada amb un desconegut: un tuareg amb qui ni tan sols no pot  parlar-hi.


El sexe en ambients calurosos adquireix una alliberadora opció amoral: abandonar-s'hi, en aquells indrets, sembla inevitable i sobretot lògic. És la pròpia naturalesa desproveïda de tabús allò que es desvetlla. Una cosa així explica L'amant, la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud basada en el text de Marguerite Duras.


Per algun motiu, algunes cultures tropicals no han projectat mai sobre el sexe cap mena de tabú ni ls seves religions en prohibeixen l'ús: sempre són cultures situades en ambients càlids, on la natura és generosa. Això va sorprendre extraordinàriament el pintor Paul Gauguin a la Polinèsia. Segons Mario Vargas-Llosa a El paraíso en la otra esquina, Gauguin fins i tot va tastar el sexe homo un cop endut pel foc imparable. El documental no és especialment brillant, però The Savage Dream és una peça interessant.


Una enorme quantitat de pel·lícules del gènere pornogràfic duen el mot hot al títol. A mig camí entre el foc espiritual i el passional hi ha l'escena de Buñuel a Ensayo de un crimen: Archibaldo crema el cos desitjat en efígie i sintetitza purificació i desig.


La reunió dels diversos focs no se li va escapar a David Lean: a Lawrence d'Aràbia, el protagonista encén un llumí per a fumar al mateix instant que sur el sol damunt les dunes. El gran foc i el petit foc són el mateix foc, tal com diria Julio Cortázar amb amb l'octosíl·lab Todos los fuegos el fuego.

Tot i haver anomenat el foc a Sacrifici, cal tornar al film de Tarkovski per a parlar del foc passional. L'home desesperat ha suplicat a Déu que li concedeixi un favor, i a canvi li promet cremar la casa pròpia. Però també se'n va a casa de la bruixa del poble, i se li fica dins del llit: acompleix així un ritual primitiu. Tan rodó i complex com sempre, Tarkovski ofereix les dues fogueres en una sola peça. 



No puc acabar un apunt que s'ha fet massa llarg sense anomenar una estranya versió del foc: l'autocombustió. Relacionada simbòlicament amb les passions, però també amb la mística del foc purificador. Un director estrany com David Lynch sembla que s'hi refereix a Mulholland drive i també a Lost Highway, a través d'explicar el descontrol de les passions. I ni que sigui ja anecdòtic, estar cremat o en anglès burn out vol dir alguna cosa referida a l'autocombustió.