L'estiu i les fantasies blogaires del senyor Kurtz

Encara està per fer la sociologia del blogaire i de la blogaire. L'arribada de l'estiu dóna dades i informacions. Si ens limitem a mirar-ho estadísticament, tothom diria que el blogaire plega a partir de cert moment del mes de juliol. No tan sols perquè està de vacances -tan sols això voldria dir que té més temps per a escriure- sinó perquè es pot permetre un viatge llarg: només l'absència explica l'abandonament del seu blog.

La primera conclusió, doncs, ens parla d'un blogaire amb un nivell econòmic que podem situar a la franja mitja-alta. El blogaire seria un sinònim de privilegiat, d'afortunat. Poc afectat per la crisi, segueix comportant-se com sempre ha fet: si és estiu té vacances, i si té vacances fa un viatge, carretera i manta (o avió i hotel). A priori, per tant, el perfil del blogaire podria ser una persona d'edat mitjana, amb una feina blindada pel funcionariat públic o per un sòlid contracte indefinit, o bé un professional autònom, ja tan sols imaginable en determinats sectors de l'economia -que tenen una espantosa tendència a la reducció.

Diuen les xifres oficials que al nostre país l'accés a internet se circumscriu al 50% de la població. Sona estrany, perquè algú ens vol fer creure que tots formem part de la xarxa, i que la xarxa és feliçment universal. Doncs no: cal descomptar-ne la gent amb rendes massa baixes per a plantejar-se la quota ADSL, els pobladors de països en vies de desenvolupament, els objectors a internet, els qui consten com a analfabets digitals -per voluntat expressa o per causa de força major.

El blog és per tant una mena d'il·lusió fàtua, i un territori cedit a l'egocentrisme guay. Si algú pensava que era un instrument de comunicació, només cal que analitzi les actualitzacions estivals. Ho sento però estic de vacances, diuen, i em temo que en unes setmanes tocarà veure fotografies de fabulosos viatges transoceànics, transnacionals o senzillament envejables.

Potser estic enfadat perquè la meva realitat econòmica -i tangencialment personal- em deixa a casa. I tot i així no em puc queixar, que tinc el cotxe al pàrquing. I amb benzina al dipòsit, coses que em permeten anar avui a la platja i demà a banyar-me en un embassament. També puc anar al cinema, o llogar pelis en DVD i posar-les al portàtil.


Però vulguis que no, em sento lleugerament proper al senyor Kurtz: perdut en un indret remot del riu i desconnectat.



Tampoc no vull ser especialment underground: jo també marxaré uns dies, més aviat pocs.