Sexe, suor, llàgrimes i oblit

(Quantes històries humanes no podrien dur aquest títol...!)

Nagisa Oshima, un cop passada l'onada, potser no fou el cineasta tan interessant que semblava llavors. Tot i això L'imperi dels sentits va sacsejar els cinemes del planeta i va batre un rècord de prohibicions d'exhibició i de classificacions X.


Quan la vaig veure al cinema Maragall de Barcelona, la taquillera va fer la vista grossa. Perquè jo no tenia els divuit, i més aviat era obvi. Però en aquells anys vuitanta hom no patia tant pels escrúpols ni per la salut dels ciutadans: al capdavall, havien sobreviscut a una dictadura.

(Aquest era el meu aspecte adolescent quan Espanya va permetre exhibir L'imperi dels sentits) 

Oshima no és el primer director que es planteja rebentar la frontera del cinema pornogràfic i del convencional, però segur que va obrir una escletxa per on més tard s'hi han anat escolant, amb comptagotes, una colla de pel·lícules (el darrer deu haver estat en Julio Medem). I possiblement va normalitzar la possibilitat d'incloure les escenes de sexe explícit dins del cinema generalista. Però dubto que Oshima vulgués fer res de tot això. Ell volia explicar una història dura i brutal de sexe i de dolor. O com diria un trobador, d'amor i de mort.


Més tard, les arts plàstiques i les escèniques han jugat plenament a la liquiditat, i la creació és sobretot mescla i fusió, trencar les rigideses dels gèneres, i engegar a dida la classificació del pobre Aristòtil. No tan sols s'han fos la comèdia, la tragèdia i el drama, sinó que el cinema d'art i assaig ha fet excursions al món del porno. El paradigma podria ser Romance, de Catherine Breillat, que va contractar l'actor porno Rocco Siffredi per a resoldre les escenes de sexe explícit sense trucatges ni el·lipsis: les ereccions d'en Rocco són segures, i ho fa quan li ho ordenes -afirma Breillat. Breillat ho planteja com una pel·lícula conceptual, renovadora i provocadora. Pot dir el què vulgui, però Romance és una pel·licula molt discreta i el millor que aporta és allò que ja havia aportat L'imperi dels sentits.


La Fura dels Baus també va fer un assalt al gènere pornogràfic: empesos per la necessitat de provocar, de carn i de víscera, van signar un conveni de col·laboració amb la productora porno Private, i van confeccionar XXX, poc abans d'endinsar-se en el món de l'òpera.

No sabem si Nagisa Oshima se sent responsable de les seqüeles, de la profunda sexualització del cinema que arrencava amb el seu Imperi. Potser sí. Perquè anys més tard va rodar el film que més m'agrada de la seva trajectòria: Merry Christmas Mr. Lawrence, una història sobre les presons reals i les metafòriques, i sobre la paradoxa del vigilant-presoner. Merry Christmas és -inesperadament- una el·lipsi gegantina sobre el sexe. Tot i que el seu tarannà segueix proper al sado, al massoquisme i fins i tot a les pràctiques del bondage, ben poca epidermis veuràs a Merry Christmas.


Hi manté l'ambient opressiu i la claustrofòbia, i segueix parlant d'erotisme com a sinònim de suor i de llàgrimes, d'opressió, de desig espès i tèrbol. Qui influeix a qui? Diuen els seguidors que la indústria del porno ha derivat cap a un sexe més agressiu i més brutal, on s'hi inclou de forma normal la dominació i la humiliació (essencialment dels homes envers les dones).

No obstant el flux de la història, tinc la impressió que Oshima va fer un producte estrany i aïllat, que no deu agradar als amants de la pornografia i que incomoda als qui no ho són. Avui em resulta una obra allunyada i desconeguda, reviscuda tan sols per un reduït grup de fans. Potser és el destí i el risc de voler fer peces provocadores: quan la provocació deixa de fer efecte, tot se'n va aigua avall.