També ho són All about Eve, The big sleep, Rashomon. A la pantalla hi ha apareguts que durant un temps es mouen i parlen i simulen emocions humanes com si fossin entre nosaltres, però no hi són. Són a l'altra banda del món, del mirall, del temps.
Tant la fotografia com el cinema semblen una enorme sessió d'espiritisme eficaç i reeixida. Són arts destinades a capturar la bellesa efímera de la natura per a dur-la fins a la dimensió paral·lela.
Avui he trobat fotografies meves a la carpeta groga i polsegosa del Windows.
Me n'adono que l'acció de penjar-les al blog possibilita (però no certifica) que un dia jo també sigui un fantasma. Perquè mirant la meva estampa d'uns anys enrera i en paisatges que no sempre sé identificar bé, ja descobreixo una tendència a la transparència, un auguri d'invisibilitat.
Estic llegint Invisible del Paul Auster, aquests salts temporals. Em veig allà, fotografiat en un hivern fred i allunyat.
Un mica més amunt del sobri penyassegat que s'inicia a la dreta de la foto, un voltor girava per l'aire. El meu cos abocat al buit conté una certa mala estrugança. Per què no dir-ho?
A Perpinyà la meva figura s'allunya i s'empetiteix. M'havia deixat créixer els cabells escassos i la barba despoblada.
Els arbres tenen una solemnitat que em fa ridícul, vestit amb samarreta i calçat amb wambes Victoria. Fent una posa estranya i forçada, aparec com un element desubicat. Com si digués: i jo què hi faig, aquí? Poques hores més tard, un amable cuiner algerià ens va fer un shawarma (a qui feia la fotografia i a mi), regat amb una llauna de cervesa del Lidl. Això va ser als carrerons del centre de la vila, on abans hi havia aquells afamats cinemes on els espanyolets anaven a veure Le dernier tango à Paris, per saber què feia Brando amb la mantega sobre el cos de la Maria Schneider.
La sensació d'estranyesa és com una droga: tot és començar, i ja no la pots deixar.
Els peixos de la fotografia sembla que saben per on neden molt millor del què jo ho sabia.
Pel darrera s'atansa un home vell, a poc a poc però a punt d'avançar-me. Sembla forçat o massa fàcil, però per aquelles dates una mort s'apropava a la família. Tampoc no sembla una dada menyspreable.
A tocar del Balneari de Vallfogona de Riucorb (Vall del Corb) hi ha les ruïnes de sinistres edificis, antics annexos del balneari. La vegetació creix entre les pedres i devora l'arquitectura humana per a crear-ne una de nova, ara se síntesi però que anuncia el triomf del món vegetal sobre qualsevol intent humà. En aquesta mateixa fotografia, ja tan sols una ombra al sol de mitja tarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada