José Coronado Ladrón de Guevara

Sé que avui és dia de sorrudes o arrauxades valoracions sobre la manifestació. Per això jo també m'he preguntat a mi mateix sobre la cosa d'Espanya i Catalunya, o a la inversa. L'ex-president i ex-honorable Pujol ho comparava fa poc a un matrimoni més o menys de conveniència. Catòlic i conservador com és l'home, no contemplava el divorci en cap cas.

Tots tenim un passat (i un avantpassat) 

No sé què dir, però: jo, pitjor encara que en Pujol. Llavors, ociós i amarat de suor urbana, remeno objectes de casa la mare fins que em topo la vella capsa de galetes Birba que ara conté fotografies de la família. De dins en brolla, tan marcial com sempre, el meu rebesavi.

L'home que surt de dins la capsa de galetes és realment el meu rebesavi: vull dir que aquí no hi ha argúcia ni metàfora, ni joc ni engany. El seu nom i cognoms complets sempre m'han sobtat: José Coronado Ladrón de Guevara. Vet aquí el meu avantpassat. Saber-me'n descendent em crea, des de menut, una mescla d'emocions que van de la perplexitat a l'orgull, del temor al dubte.

Militar destacat a la colònia filipina, José Coronado Ladrón de Guevara era nascut a Cartagena (Múrcia), i va ascendir a poc a poc en l'escala. Com que jo vaig ser objector a la mili i després insubmís a la prestació substitutòria, no sé dir quin rang ostentava. Si em miro les medalles in pectore, imagino que el rebesavi tenia dret a servents i criats.

Alguns racons de la seva vida privada són especialment atractius i curiosos, i em remeten a l'època quasi mítica del XIX (perquè un xicot de casa bona s'allista a l'exèrcit com a soldat? De què fuig? De què l'han desposseït a la llar?). En tot cas, José Coronado Ladrón de Guevara va romandre a les Filipines uns quants anys, fins que va adduir una disenteria per a ser retornat a la pàtria.

Sempre m'he ensumat una excusa -comprensible- rere la disenteria del rebesavi. Poc després de la repatriació, una terrible guerra es va abatre a la colònia, i una gran part dels militars espanyols hi van morir, més o menys abandonats a la sort, la inoperància militar dels oficials, la desídia i un estrany desig de martiri exemplificat per la història dels últims de Filipines.


No sé si el gen del rebesavi perviu encara en mi, ni què puc trobar-ne dins meu. Sóc poc amic de guerres, i amant de les excuses diplomàtiques per a evitar batalles, potser és això. I també tinc tendència al federalisme ibèric, que el trobo més intel·ligent i pràctic i negociador que d'altres fórmules.

Aquell militar cartaginès de Múrcia mai no va fer elogis d'Espanya, sinó més aviat el contrari. Sembla que també sentia una difusa simpatia per l'heroi independentista José Rizal, el filipí maçó. Si les fonts familiars no van errades, José Coronado Ladrón de Guevara, ja vell, no parlava mai del passat militar i colonial. Si li preguntaven per la qüestió, sembla que tan sols mormolava:
-España siempre ha sido una tierra de ladrones.