La mirada d'Ulisses

Per dir-ho ras i curt, La mirada d'Ulisses és una de les mirades més lúcides que s'han projectat sobre el nostre món i el nostre temps, en format de cinema. Theo Angelopoulos és un vellet director de cinema, nascut a Grècia. Després de donar-li voltes em fa l'efecte que, sota aquest títol, hi va encabir una obra mestra. En majúscules, i sense dubtes. Sense cap mena de dubte. Brillant i brutal, demolidora i poètica, narrativa i completa.


El viatge de l'escultura de Lenin Danubi avall és real: Angelopoulos només el recrea davant la càmera, però això és un fet històric. Tan sols cal pensar que Harvei Keitel no viatjava en aquella barcassa, però aquesta possibilitat seria magnífica. M'hauria agradat llegir en el Danubi de Claudio Magris alguna cosa al respecte. Potser la diu i no la recordo?

La mirada d'Ulisses és tan extensa com intensa: cinema dins del cinema. Injertada en la història del cinema, La mirada d'Ulisses és una declaració d'amor al cine. Un estranger tan estranger com el de Camus apareix a Grècia per iniciar un viatge a uns països balcànics sotmesos a la barbàrie nacionalista. Algú li ha dit que la primera filmació va ser filmada en aquella terra (Macedònia?), i creu cegament que se'n conserven tres bobines: les primeres tres bobines del cinema humà.

Si no va errat, l'estranger pensa que els germans Manakis van filmar una terra idíl·lica, rural, pura. El locus amoenus del renaixement. Convençut, no li importa viatjar per un país en guerra. O millor encara: necessita viatjar a un país en guerra per salvar sobretot el llegat d'una mirada antiga. La mirada de la innocència.

L'estranger sap que la guerra en aquell país és una guerra d'extermini salvatge, que no s'aturarà davant de res perquè és una guerra definitiva, contra les essències. Les guerres balcàniques són, en definitiva, la darrera pèrdua de la innocència en un món entossudit obsessivament a eliminar la innocència. En aquesta mena de guerres, l'objectiu a abatre no és l'enemic, sinó aquell que cregui en una visió innocent de la humanitat: l'objectiu és la visió fraternal i universalista. Les guerres nacionalistes no volen eliminar el nacionalista contrari, sinó el federalista.


La desaparició de Lenin Danubi avall no indica la fi del règim socialista, sinó la fi de l'equlibri. El comunisme de la realpolitik no deuria ser capaç de generar prou felicitat al poble, no ho sabem. Perquè la mesura de la felicitat del poble encara no té cànons. En tot cas, sí que sabem que a continuació ve la guerra.

Lliurats a la destrucció, finalment només pot vèncer el més poderós: el qui té més armes. Vet aquí en resum una història de la humanitat que -en paraules de Borges- és la història de la infàmia.

Però l'amo de la història no és tan sols el més armat: sempre ens queden escletxes imprevistes. Angelopoulos fa un bellíssim poema sobre el perdedor que encara no es rendeix, tot i que se sap perdedor. L'enemic disposa de tancs, de franctiradors, d'avions, de divisions d'infanteria. La Sarajevo en runes encara té artistes: una companyia de teatre represent Romeu i Julieta (!) entre les runes; el drama més absurd de tots, els més estèril.


L'orquestra municipal toca el Psalm bizantí sota les bombes i finalment apareixen les tres bobines que retraten el món primigeni, on els homes i les dones conviuen en pau. A les catacombes de la biblioteca de Sarajevo, que jeu arruïnada.

Theo Angelopoulos no imagina un món fictici: el món real és aquest. El dels nacionalistes armats. Només ens salva el somni del passat, el present d'un art que trascendeix. No obstant, l'odi i les armes són més poderoses que la cultura: l'escena propera al final és aquesta que segueix sota el paràgraf. Keitel troba el cadàver d'Erland Josephson (actor fetitxe de Bergman). Els qui conservaven el llegat també han mort. Ja no queda res tret de la boira. Punt final. És la supernova dels nacionalistes i dels feixistes.

No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger.