La pubertat del vampir

El pobre Abraham Stoker es va cremar les celles construint una novel·la a base d'epístoles (vés a saber per quin motiu va triar la fórmula) per a crear el comte Dràcula. S'havia documentat de valent, recollint llegendes i relats de vampirs primigenis d'aquí i d'allà (Calmet, Goethe, Tolstoi, Sheridan Le Fanu, Polidori...), i havia estudiat la figura sanguinària de Vlad Tepes, l'heroi romanès que havia aturat l'exèrcit turc. Cal reconèixer que li va sortir un vampir rodó, tot i que el comte sigui un tipus esprimatxat i pàl·lid. Com també cal reconèixer que Stoker no té ni el més mínim sentit de l'humor. Potser perquè era un irlandès instal·lat a Anglaterra.

El seu Dràcula va assolir una divulgació ràpida i enorme (avui en dirien èxit comercial), però allò que de veritat impressiona és la maleabilitat: com el seu vampir reneix, es reinventa, s'adapta, trascendeix, muta. Estic segur que Zygmunt Bauman diria de Dràcula que és un vampir líquid, perquè s'ha fet global i transversal.

Z. Bauman en una imatge lleugerament vampírica, però del vampir madur a l'estil de Nosferatu

El vampir ha anat abandonant la seva condició d'aristòcrata per a sobreviure millor, i ha adquirit l'aristrocràcia del nostre temps: s'ha fet jove. Jove, insolentment jove. Vet aquí el noble del segle XXI. Jove i guapo, i amb una clara tendència a ser encara més recessiu, a virar a poc a poc vers l'adolescència primera i la pubertat.

No sé si és significatiu que aquesta deriva hagi recaigut bàsicament en dues escriptores: Anne Rice i Stephanie Meyer. Per què han estat escriptores i no escriptors les qui han construït el vampir adolescent? Instint maternal? Javier Elzo, doctor en sociologia de la Universitat de Deusto, té un resposta: la societat ha avançat l'arribada de l'adolescència i alhora n'ha retardat la sortida. Ara és més llarga i més extensa. Quan n'explica les causes en té dues: l'interès del propi adolescent per a començar a ser-ho i no sortir-ne mai, i alhora l'interès dels seus progenitors (i de la societat adulta): no volen que l'adolescent deixi de ser-ho, el volen conservar en aquest present infinit. La seva mare no el vol perdre per no quedar-se sola. Sense saber-ho, el doctor Elzo descriu l'essència del vampir. Eternament fixat en una edat, lliurat a un present de coses immediates i a l'hedonisme rabiós.

El doctor Javier Elzo, que també mostra un perfil lleugerament inspirat en Nosferatu

El procés d'adolescentització del vampir (perdoneu la paraula, però la diu un doctor en sociologia abans que jo, i per tant la santifica) paga el preu de la banalització i l'empobriment. El vampir ha esdevingut més guapo i de més bon veure, però també és més ximplet, superficial i pobre de llenguatge.

Ja no és aquella mescla de filòsof torturat, esotèric malvat i seductor madur que formava un còctel dens, dels que enterboleixen la ment al pimer glop. Ara ja és un refresc carbònic, dolcet, d'oferta al súper: paga'n dos i emporta-te'n dotze. Ja no és la metàfora de l'home que es nega a morir, ni d'una classe social que no volia desaparèixer davant la burgesia, ni del món antic resistent a les transformacions. És l'adolescent del teu veí, que vol seguir de festa perpètua perquè li fa mandra el món adult.




 

Aquest text que acabo d'escriure delata la meva edat i la poca cintura que tenim després dels quaranta. El senyor Aristòtil va dir que no s'escoltava mai ningú que tingués menys de quaranta anys, perquè no tenen res a dir: no han viscut prou, no han entès encara el significat de les coses. Aristòtil tenia una facilitat per a la sentència que fins i tot fa riure, i que el fa entranyable. Deu ser això: potser avui Aristòtil escoltaria les meves paraules sobre el vampir. Però no s'adonaria ja pensem com dos vells rondinaires. Allò que diem no és sociologia: és pura enveja: Merda! Ja no sóc jove!