El senyor Kurtz no va ser mai a Haití, sinó que es va perdre per un riu africà. Però les coses que li van passar i les cròniques que n'hem tingut el fan transportable. Fins a Haití, fins a avui.
Quan Joseph Conrad va publicar El cor de les tenebres fa més de cent anys va explicar alguna cosa terrible. Que segueix passant. Alguna cosa que tenia a veure amb la colonització, amb el desastre humà que es genera quan la necessitat del benefici econòmic arrasa pobles i cultures, sotmet persones, capgira la moral.
Avui, pel gener de 2010, el senyor Kurtz podria inspirar una història haitiana i no hauríem de modificar massa el text centenari per a fer-lo contemporani.
Tan sols cal posar-s'hi.
La història pot començar amb el viatge cap a la recerca de Kurtz, amb qui després del terratrèmol s'han interromput les comunicacions. L'organització per la qual treballa (una ONG, una brigada de soldats ianquis, la delegació d'una empresa farmacèutica, una entitat bancària) envia un empleat jove perquè el trobi i vegi què ha passat. Durant el primer tram del trajecte l'acompanya un tipus curiós, un aventurer que corre pel país. Segons Conrad és el patró d'una embarcació. Avui podria ser un xofer de camió, d'helicòpter. Amb ell hi té aquest diàleg:
-No n'estic massa segur -va seguir- L'altre dia vaig embarcar un tipus que es va penjar durant la travessia.
-Es va penjar! I perquè, en nom de Déu? vaig exclamar.
-Qui ho sap... Potser massa calor, pel seu gust, o potser el país.
Més endavant, el jove empleat comença a internar-se al país. El paisatge humà és cada cop més tètric, més terrible.
Una xarxa de viaranys esclafats damunt la vegetació es desplegava pel país buit, a través d'herbes altes, a través d'herbes cremades, pujant i baixant per freds barrancs, pujant i baixant per turons pedregosos que cremaven sota el sol, i una solitud, una solitud... Ningú, ni una mala barraca. La població s'havia esfumat feia temps. Malgrat tot, vam passar per pobles abandonats. Hi ha alguna cosa patèticament pueril en les runes dels tancats d'herba.
De tant en tant un camàlic, mort al viarany, jeia al costat de la carbassa per a l'aigua, buida, i el seu llarg bastó. Un gran silenci al voltant, damunt nostre. E un una ocasió ens vam trobar un home blanc amb l'uniforme desabotonat, acampat vora el camí amb una escorta de zanzíbars flacs; molt hospitalari i festiu... per no dir embriac. Vetllava per la conservació de la ruta, deia. No puc dir que jo vegés cap ruta ni cap conservació, a no ser que l'home negre de mitjana edat amb un forat de bala al front amb qui vaig ensopegar tres milles més endavant pugués considerar-se una millora.
El viatge cap al cor d'Haití és també un espai metafísic, on hom es troba d'altres personatges. Alguns poden ser arquetipus, imatges. Com en una tirada del Tarot, pots topar-te el foll, l'ermità, el mag, la sacerdotessa.
Amb mi venia un company blanc, que no era mala persona però sí que estava massa gras, i que tenia el costum exasperant de desmaiar-se per les xafogoses vessants dels turons a moltes milles de la menor dosi d'ombra o d'aigua. Fastiguejador, sabeu, sostenia la pròpia jaqueta com un para-sol damunt del cap mentre recobrava el sentit. Una vegada no vaig poder-me'n estar de preguntar-li què pretenia havent anat allà.
Finalment, el jove empleat -que va perdent la fe i va oblidant què ha vingut a fer- s'apropa al lloc on sembla que hi ha el senyor Kurtz. L'espai està destruït pel terratrèmol, res no funciona, la gent corre embogida d'una banda a l'altra. Famolencs, malalts, desesperats. En aquest infern hom encara hi troba occidentals que no se sap ben bé què hi fan: cooperants? Amb qui o amb què cooperen?
-I digui'm, si us plau: qui és aquest senyor Kurtz?
-El cap del nostre emplaçament a l'interior. És un prodigi. Un emissari de la pietat, de la ciència i del progrés, i el diable deu saber de quines altres coses. Necessitem -sobtadament es va posar a declamar- per a la consecució de la causa que Europa ens ha confiat una gran intel·ligència, àmplies simpaties, unitat de propòsit.
Per fi, el nostre jove heroi arriba i troba Kurtz. El terratrèmol ho ha devastat tot. El paisatge és una barreja caòtica de runes enrunades sobre runes més antigues, piles de pedres, una civilització arrasada damunt les restes d'antigues crueltats. És el lloc de l'horror, i aquest lloc és el destí on anava.
Ens havien tallat l'accés a la comprensió del nostre entorn, ens desplaçàvem enllà com fantasmes, astorats i secretament aterrits com ho estarien uns homes assenyats ficats dins el tumult d'un manicomi.
La terra era espectral. Estem acostumats a contemplar la forma encadenada d'un monstre sotmès, però allà... allà podia contemplar-se una cosa monstruosa i lliure. I els homes eren... No, no eren inhumans. Bé, sabeu? Això era el més terrible: aquella sospita que no eren inhumans. Ens arribaven lentament. Udolaven i brincaven, es recargolaven i posaven cares horribles, però allò que ens feia estremir és precisament el pensament de la seva humanitat... com la pròpia.
(En color blau, fragments literals de El cor de les tenebres. Si algun guionista em vol prendre la idea, la hi cedeixo de franc. Tan sols cal que als crèdits hi aparegui el meu nom com a transportista o cambrer del càtering dels actors).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada