Ultima Thule

Post dedicat merescudament al Girbén, modesta contribució marginal als seus dos posts dedicats a Thule 

L'imperialisme romà de l'època clàssica va crear infinitat de coses belles: pedres, arquitectura resistent, legislació i mites. Gràcies a la magnífica gestió cristiana posterior, el llegat romà va esdevenir boira diabòlica. Els ponts impecables sobre els rius van ser els ponts del diable (una mala jugada, perquè encara avui  els romans resisteixen millor les riuades que el Calatrava). Evidentment, els arquitectes cristians havien d'atribuir-li al diable unes construccions que ells, entossudits en adorar un déu tenebrós, eren incapaços de comprendre. Set o vuit-cents anys més tard dels aqüeductes i dels amfiteatres de Tarragona (per dir un sol lloc), els cristians tan sols podien erigir maldestres capelletes romàniques d'humilíssima misèria, per a recordar als humans que la vida és una ídem.

L'expansió romana va trobar un bon dia el seu límit, el punt exacte on les forces se li van extingir. A la banda de la Britània va topar-se la densa tossuderia cèltica, Merlí i companyia. Es van fer un embolic, i podria ser fins i tot que el primigeni Artús de les llegendes fos un centurió romà que, ressagat i aïllat, embogís i fundés una dinastia de cavallers místics que sopaven en una taula circular. Alguns arguments etimològics i vagament històrics ho defensen. En aquest cas, ens trobem davant d'un senyor Kurtz clàssic: El cor de les tenebres traslladat a l'any cinc-cents.

Per la banda del nord, l'imperi es topa alguna cosa i la mitifica amb el nom d'Ultima Thule: l'extrem inaccessible. Sembla que el nom apareix en un vers de l'Eneida de Virgili. Un glacial país habitat pel misteri, el lloc dels hiperboris. Tan sols li van donar el nom: ningú no hi havia estat, era només una hipòtesi o una llegenda, algú els en deuria parlar. En tot cas, el límit sempre té un nom. Un illa més enllà, d'on en procedeixen relats.

Segles més tard, i en època tan tèrbola com hiperbòria, un grup esotèric bavarès va recuperar el nom de Thule per la necessitat d'emparar-se en una aura de digne misteri. Hi ha qui els exculpa en nom de la ingenuïtat, però cal admetre que la Societat Thule té una relació massa directa amb les fantasies nazis. En la configuració (conjuminació) del partit Nacional-socialista alemany hi conflueixen grups de procedència molt diversa: des de revisionistes aristocratitzants a utòpics, deixebles de Bismark, i fins i tot persones aparentment assenyades amb una visió forassenyada i esotèrica dels destins d'Alemanya.

Un individu com Heinrich Himmler, que sempre duia les antenes connectades i les orelletes ben dreçades al vent per veure d'on bufa, hi va ficar nas -i orelles. La Societat Thule potser no era res més que una colla de visionaris i aficionats a l'esoterisme que rastrejaven els mites, els manipulaven i en duien l'aigua residual al molí de casa, però entre tot el garbuix hi havia l'esperma capaç d'engendrar el mite de la raça ària. Rudolf von Sebottendorff és considerat el creador de la secta: un personatge boirós que més tard va voler desdir-se dels estropicis nazis. En tot cas, va crear un mot: ariosofia. Que vol dir la lectura esotèrica de la raça ària. Si l'esoterisme és una cosa innocent, no fou aquell el millor exemple.

El més fabulós de tot plegat, però, és la pervivència -suposada- de la Societat Thule. L'inefable Umberto Eco els recull i els revifa a El pèndol de Foucault, la novel·la més càustica amb l'esoterisme que he llegit. Eco és un oportunista però un bon relataire, i té la virtud enorme de ser persona culta. L'Umberto no és Borges, però és capaç d'especular en el llindar del real i l'irreal, el llibresc i l'erudit, el popular i l'intel·lectual. El gruix psicològic dels personatges d'Eco no superen el Tintín de L'estel misteriós, però apropen l'imaginari de Thule.

L'internet ens retorna avui a la Societat esotèrica Thule. Günter Grass (d'adolescent afiliat a les Waffen-SS) descriu meravellosament a Com els crancs la perplexitat d'un alemany sexagenari que descobreix a la xarxa com d'actius, notables i creatius són els jovenets teutons que revisen el nazisme i en reanimen els vells mites i els deliris aris. Clicar Thule al Google i resseguir-ne els links i enllaços és viatjar al futur i al passat ensems, descobrir que l'homo sapiens és sobretot un homo ludens i un homo esotericus. I per fi un homo miticus (es diu així o acabo de vessar-la?). No sabem viure sense el mite, i aquesta és una qüestió cabdal. Potser per la decebedora conclusió a què ens du una vida limitada a l'empirisme: sense mite no hi ha res.