Fotografia: Agustí Centelles (Archivo Nacional, Salamanca). H.P. Lovecraft fotografiat a la Via Laietana davant l'ambaixada nord-americana, abril de 1936.
La idea de transportar Lovecraft en terres catalanes no és ni original ni meva. Joan Perucho ho va assajar a Amb la tècnica de Lovecraft fa molts anys. Però aquests inconvenients no poden fer que ho deixi de provar de nou.La idea és senzilla: H.P. Lovecraft i el seu ajudant August Derleth, deixeble i amic, reben un dia la notícia que per Catalunya corre la llegenda del vampir més antic de tots els catalogats: el comte Estruch. No sabem com es desplacen, ni perquè el primer lloc on els trobem és un indret tan depriment com el poble de Miami Platja. Però la literatura és així, i si hom es quexa del joc amb les inverossimilituds que li ho pregunti a Paul Auster (Brooklyn, USA).
El meu relat comença just aquí, quan els dos viatgers es desperten després del jet lag.
1. Howard Philips Lovecraft i August Derleth s'hostatgen a la Pensió Jamaica de Miami Platja
No sé quanta estona duia adormit, o mig adormit. Sé que vaig obrir els ulls i vaig entrar al món. Diuen: la casa d’un home és el seu castell. Jo diria més. La casa d’un home és el seu temple. I vaig començar a fixar-me en les coses com si fossin noves, com si també el món sortís, mandrós i maldestre, d’un somni llarg i pesant. Anava passant els ulls, d’esquerra a dreta, per l’interior de la cambra vint-i-tres de la Pensió Jamaica.
Vaig veure’l allà, ajagut sobre el plegatín rovellat just sota del gran finestral. Completament immòbil. Em vaig fixar atentament en el seu abdomen i llavors, no sé si tranquil·litzat o decebut, vaig comprovar que seguia entre els vius. El tòrax s’elevava lentament com una vella manxa resistent i miraculosa que encara funciona, i que li inflava la panxa. Després venia un lleu xiulet, llarg i més agut a mida que arriba al final, que acompanyava el descens de la massa liposa fins arribar a la posició inicial. Pausa i torna a començar.
Contra els vidres de la finestra, al seu damunt, continuava plovent. No entenia què hi feia aquella finestra enorme, de nau industrial, en una trista cambra de pensió. El despropòsit de l’arquitectura permetia somniar en una obscura i tortuosa història de l’edifici: potser un antic convent, o una caserna presa pels anarquistes durant la guerra, o efectivament una fàbrica. Una fàbrica obsoleta dedicada a produir algun antic artilugi, ara inútil i oblidat. O les tres coses, ordenades en una successió que admetia totes les variants. També, vaig pensar, podria haver estat, en temps de la dictadura, un sanatori per a esquizofrènics o tuberculosos abans d’esdevenir l’hotelet que és ara, aquesta Pensió Jamaica.
El cas és que la pluja seguia batent contra el finestral. Els regalims negres obrien línies clares sobre el vidre brut, traços vigorosos i verticals, en una cadència imprevisible però que sens dubte un estudi minuciós hauria revelat precisa. Les gotetes minúscules s’esperaven les unes a les altres, es reunien, i quan eren prou colla es precipitaven juntes cap a l’abisme, recollint la brutícia enganxada als vidres en la caiguda, dibuixant un caminet lluent sobre la quisca.
Confiava en què, ni que fos lentament, aquella aigua fes per fi el miracle i permetés l’entrada d’una nova llum. Però no era així. Potser hi havia una ronya massa atapeïda, o potser, simplement, el vespre s’escolava i venia la nit, s’havia acabat el temps de la llum. Tot era ple de l'alè del vampir.
Nota: Aquest text és un dels que hem dedicat a Joan Perucho, un homenatge a l'experiment que va fer Perucho amb Lovecraft. Amb la tècnica de Lovecraft és la mirada de Perucho sobre l'atmòsfera de Lovecraft. Aquest conte és la meva mirada sobre la mirada de Perucho mentre aquest mira Lovecraft. He agafat la primera plana del conte de Perucho i després de posar-li un mirall ha sortit això. Un mirall que reflexa un altre mirall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada