David Bowie, cantautor català

El professor Jordi Gardeny acaba de treure el seu darrer treball d'investigació (David Bowie, cantautor català, Obelisc Editors, Manresa 2010) després de gairebé una dècada de remenar arxius, entrevistar-se, recórrer món i rescatar testimonis perduts. Labor metòdica, minuciosa, plena de troballes extraordinàries. A hores d'ara, ningú ja no gosa contradir-lo, i cal acceptar científicament que David Bowie és català. Ara ja podem afirmar que el glam rock és un producte tan català com el fuet, el pa amb tomàquet o el porró. Perquè Bowie és, finalment, tan català com Mariona Rebull o Margarida Xirgu.

Dècades de vergonya, de complexos d'inferioritat, d'expoli i de manipulació han permès ocultar la genètica de David Bowie. Però a partir d'ara podem anomenar-lo tal com s'escau: Joan David Bou i Cañellas, nascut el 8 de gener de 1947 a  Picamoixons, a tocar de la vila castellera de Valls. 

La família Bou (emparentada amb la que regenta el restaurant Bou, santuari de les calçotades) va patir una intensa persecució durant la postguerra, fins que Raimon Bou (el pare) va decidir provar fortuna a Anglaterra, i es va establir a Londres el 1940. 

Fins que David Bou no va començar a adquirir una certa fama en el món de la música pop, a partir de finals dels anys seixanta, ningú no n'havia fet cabal. Però a partir de l'instant en què el seu nom va saltar als mass media, es va conjurar una col·lecció de factors que van acabar per esborrar els seus veritables origens.

El qui llavors era ministre d'Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne va reaccionar amb precisió i celeritat. A partir d'acords amb l'ambaixada britànica, i amb la connivència de la branca Bou que residia a Catalunya, els funcionaris van esborrar, manipular i pervertir qualsevol indici que hi hagués als registres. David Bou, entretant, sembla que tampoc no va mostrar cap interès per contradir la maniobra de la dictadura. Hom diria que va saber fer dels vicis virtuds, i va decidir aprofitar-se'n. La seva projecció professional -va pensar- es podia veure beneficiada per una genealogia netament anglesa: l'origen espanyol no afavoria gens la imatge que pretenia donar.

Jordi Gardeny té indicis seriosos que en la campanya de descatalanització de Bowie hi van participar de grat algunes de les personalitats públiques de la transició democràtica. Manuel Fraga fou sempre hàbil i enginyós, i es va adonar de seguida que un sector important de la catalanitat no era propera als excessos gestuals i rítmics de Bowie. El sector conservador i catòlic del catalanisme -sempre majoritari- veia amb consternació la carrera de Bou/Bowie, i no van fer-se pregar gaire per a amagar la seva filiació.

Fraga va saber aliar-se amb els sectors catalanistes moderats que ja prenien posicions per accedir a la política: Jordi Pujol, Heribert Barrera i Miquel Coll i Alentorn haurien participat en l'operació. Així mateix, algunes personalitats de la música catalana (Josep Maria Espinàs i Rafael Subirachs especialment) haurien conspirat igualment en favor de l'engany, per tal de preservar una determinada lectura de Els setze jutges. En aquest sentit, cal esmentar la noble actuació de Guillermina Motta, que s'hauria negat inicialment a col·laborar en l'enganyifa.

A la presentació del seu estudi, Jordi Gardeny va aportar proves documentals indiscutibles de les que reprodueix el llibre, i va aprofitar l'ocasió per fer un avançament de les properes personalitats de les quals demostrarà la seva catalanitat: Arthur Rimbaud (Artur Ribó i Catassús, de Vilanova de la Barca), Joseph Conrad (Josep-Conrad Martínez i Faura, de Balsareny) i el possiblement més polèmic de tots, Edwin Aldrin (Eduard Alderich, de Santa Coloma de Queralt, la Baixa Segarra).

En acabat l'acte, el cantautor Jaume Arnella va presentar l'adaptació al català de Space Odity en un to didàctic, i demostrant que la musicalitat de la cançó és plenament catalana: la lletra en català encaixa com un guant a la partitura -digué a un púlic entusiasta i que ja cridava en favor de la sobirania.

_______________________________

Fotografia: Jordi Gardeny a la presentació del seu llibre, al Saló Puigmal de la Casa Gran.