Anticanònica Helena

Quan Harold Bloom va construir aquella muntanya de paper titulada El Cànon Occidental se la jugava. Bloom és un tipus grandiloqüent, amb tendència a l'expansionisme. El Cànon és possiblement una bona obra de crítica literària: és una presa de posició sobre allò que Bloom considera bo i considera dolent, i a més a més està argumentat. Com tot aquell qui gosa dir què li agrada i què no, s'arrisca a rebre tota mena de xàfecs. Crec que tan sols per aquest factor, el Cànon és un text important.

No és veritat que sobre gustos no hi ha res escrit, perquè la veritat és el contrari: si d'alguna s'ha escrit més que d'altres, és precisament dels gustos. La demostració d'aquesta afirmació és a les estanteries de tothom, però el Cànon del Bloom podria ser el paradigma. En l'edició catalana que tinc, més de sis-centes planes on ens parla exclusivament dels seus gustos i preferències literàries, i al damunt amb voluntat canònica.
Els criteris de Bloom no els puc resumir, ni gosaria fer-ho: si ell va necessitar sis-centes planes, com ho resumeixo? Això sí, li puc retreure l'ús massa reiterat del barem shakesperià: la literatura és bona o no en tant que s'apropa o s'allunya de Shakespeare. Jo també admiro terriblement Shakespeare, i cada obra seva conté tanta bona literatura i tanta matèria a debatre i a pensar que es fa immens. Però no només de Shakespeare viu l'homo sàpiens (la facció lectora de l'homo sàpiens).

Crec que alguna cosa així, similar al Cànon, és allò que fa l'Helena Bonals al seu blog, titulat paradoxalment Anticànons. L'Anticànons és un blog poc comú, una feina lenta i segura, un inventari que s'elabora a poc a poc. És també una llista de preferències personals que explica què li agrada a l'autora, i alhora és una illa més que no una reivindicació en sentit estricte.
Blogs com el Riell parteixen d'una mentalitat dispersa (en positiu, d'això se'n diu pensament divergent, i en negatiu: tastaolletes). Anticànons és justament a les antípodes: per a escriure cada post cal haver llegit una novel·la, haver-la treballada, saber-ne fer un article concís. No és una reivindicació perquè, de fet, enlloc diu que això de què parla sigui millor que allò de què no parla. Però tot i així conté una lectura programàtica.

M'he alegrat profundament de veure-hi molts noms, però especialment potser Francesc Trabal i Blai Bonet. Trabal va tenir una època més afortunada que aquesta, i fins i tot era lectura obligatòria als primers cursos de Filologia catalana de la UAB, promogut per en Jordi Castellanos. Blai Bonet en canvi, un escriptor que em sembla enorme en el panorama, és un cas més estrany. Bonet ha estat adaptat al cinema, i al damunt ben adaptat: El mar va ser dirigida per un gran director com és l'Agustí Villaronga. Villaronga va saber captar l'atmòsfera hipnòtica, claustrofòbica, malaltissa i obscura de la novel·la i no obstant parlar de la vida, de la llum, de l'amor. Dir tot això des de la tenebra i des del desamor, que no és cosa fàcil de fer.

Quan em miro l'Anticànon penso que és un blog necessari. Segurament per a l'autora té un sentit de diari personal, el lloc on va guardant les seves coses. La llista dels llibres llegits.

Algú pensarà ara que -és clar- li dediquem aquest post perquè ella abans ha parlat de Les petges invisibles al seu blog. I mira, en bona part tindrà raó. Però no es tracta de tancar un deute moral: i la millor manera d'evitar malentesos és fullejar l'Anticànon. Té un bon efecte sobre la pròpia vida del lector: et du a pensar, inevitablement, quin seria el meu cànon. Qui hi poso. La llista de novel·les escrites en català no és infinita, però és molt llarga. prou com per a poder-li desitjar molts anys de blog.