Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873 - 1937) forma part d'aquell grup de xicots de casa bona que es passejaven pels barris baixos de Barcelona, pels volts dels anys 20 i 3o. Els que entraven als carrerons del Barri Xino i de Santa Madrona a contemplar l'espectacle de la misèria, l'amoralitat i la depravació dels pobres. Aquesta fou una actitud comuna a molts dels periodistes i escriptors de l'època, tot i que no tots ho van descriure igual. Cadascú té la pell que té, i les sensibilitats diverses van reaccionar de forma diversa. Gairebé en un extrem hi ha gent com en Segarra, que aparentment baixava per allà a fer un tomb i a divertir-se. En Josep M. Planas s'entretenia una mica més a buscar, mirar i analitzar. En Domènec de Bellmunt, home de major sensibilitat i no casualment d'esquerres, identificava la misèria com a conseqüència de les profundes injustícies i desigualtats socials. I n'hi ha d'altres, però segurament que un dels més rars fou en Juli Vallmitjana.
Vallmitjana potser no era tan de casa bona, sinó fill d'uns botiguers de Gràcia. Després de les primeres excursions a Santa Madrona i a Montjuïc sembla que hi va quedar atrapat. També va passar per la Criolla i la resta de cabarets del barri, però sens dubte va saber trascendir la pura diversió. Es fa difícil saber fins on va arribar. Les seves narracions es mouen entre la crònica i la ficció: com d'altres de l'època, van saber crear un gènere que justament ara és potser quan més èxit assoleix. La Xava, Sota Montjuïc o De la raça que es perd són textos on juga a això que ara en diem el documental de ficció, la ficció documental o vés a saber.
Vallmitjana és sens dubte l'autor que va passar més temps pel barri, el qui més va conviure amb la gent, el qui va penetrar més profundament en aquells carrers. Llegint les seves descripcions terriblement gràfiques, hom acaba per veure les barraques de Montjuïc (a tocar del cementiri i fins a Can Tunis), el carrer del Cid, les pensions i les tavernes fosques, pudents i perilloses. A ell li devem el primer lèxic caló-català, i una aproximació a la mirada antropològica (o etnogràfica) dels gitanos barcelonins. Llegir-lo és terriblement instructiu i divertit: Vallmitjana es deixa seduir i fascinar fins que de sobte pensa que cal esgarrifar-se una mica i llavors deixa caure sentències morals. Però tot seguit es deixa endur de nou per les tavernes.
L'ull observador de Vallmitjana i una oïda finíssima li van permetre endinsar-se en el camp de l'etnografia sense voler, sense ni tan sols ser-ne conscient: podem saber els noms en argot que li donaven a la cocaïna, l'heroïna i la morfina, i com i on eren consumides (sorprèn descobrir com eren de populars i a l'abast de qualsevol). Coneixem l'argot dels lladres i llurs especialitats: carteristes, atracadors, assaltadors de pisos. Trobem xiringuitos, bars clandestins, locals de compra-venda, refugis de delinqüents... I finalment l'extens lèxic gitano català, tan poc inventariat i estudiat a Catalunya (perquè?).
Vallmitjana és l'equivalent literari a la pintura d'en Nonell (de fet, eren amics i havien voltat junts unes quantes vegades: el viatge d'ambdós al Pirineu per prendre les aigües i contemplar els cretins de Boí és un episodi memorable). Va saber descobrir la poètica de la pobresa, va aconseguir traspassar la moral burgesa en què l'havien educat i va descobrir un altre univers que era a tocar de casa. Potser no era un gran escriptor: La Xava (potser el millor text) té mancances i l'argument navega i sotsobra, però hom no el pot deixar fins al final.
Mig oblidat, veig que es va representar a Barcelona l'adaptació teatral de El casament d'en Tarregada (en Tarregada és un gitano no sabem si real o fictici que apareix en més d'un text).
No sé si devem a Sergi Belbel aquesta recuperació, però si és així se'l felicita: sens dubte és aquesta la funció que ha de fer un teatre públic i nacional. Ara només falta que els preus de les entrades també ho siguin. Aprofito per dir que no caldria l'arquitectura pressumptuosa del Bofill, i sí preus i abonaments amb una mica de seny i de voluntat educativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada