L'obra de Fellini és més complexa com més te la mires, i admet més lectures. Com els grans creadors, sap crear una obra que evoluciona amb ell. La suma de les seves pel·lícules és una gegantina work in progress que no es tanca mai, que creix en espiral. Federico passa per diverses etapes de la vida, llegeix, parla, es fa gran. També com només ho saben fer els creadors essencials, retrata el seu temps i així esdevé alhora universal, perdurable i no obstant profundament lligat a la terra i al moment. Això és el resultat d'una alquimia secreta que és la veritable marca del geni.
Convivint amb l'època del pop (i de l'erotisme i la pornografia pop), Fellini esdevé un referent de l'erotisme en el cinema perquè crea icones. Anita Ekberg, l'estanquera d'Amarcord, Il Casanova. Algunes escenes es converteixen en matèria de plagi fins a l'infinit, però hom sempre pot distingir entre l'original i la còpia. En Fellini hi ha una poesia esfereïdora rere les imatges eròtiques que és absent o esdevé grollera en els altres.
La legió dels erotòmans es complauen en fotografies com la que encapçala el post, suposadament feta en un càsting. La veig massa ben planificada, tot és massa estudiat. Els càstings femenins de Federico estan rodejats d'una densa llegenda sustentada per actrius que van ser sol·licitades pel director Rímini, i que la confirmen. De manera que els cinèfils i erotòmans anaven a complaure's davant la pantalla sabent que les actrius dels seus films havien passat obligatòriament pel llit de Federico.
Les anècdotes es multipliquen més o menys com les veritables estelles de la creu de Jesucrist en època medieval: si hom les dóna totes per bones, descobreix que a Federico no li hauria quedat temps per a rodar, dibuixar o escriure perquè hauria estat pernnement ocupat en els càstings nupcials. Però no obstant, la llegenda pretén dibuixar un autèntic Príap desbocat que finalment no sé veure a l'obra. No em sembla interessant debatre si Fellini era un follador compulsiu, sinó veure què diu del mite masculí a través de la seva obra.
Potser perquè a priori em sembla que Federico deuria gaudir molt de la llegenda, hi ha alguna cosa que no m'encaixa en aquest furor gonadal. Més enllà que sigui cert o no, la lectura de Fellini sobre la sexualitat humana té un vernís de distanciament irònic i de vegades simplement sarcàstic que es projecta especialment sobre la part masculina. Quan hom veu Il Casanova, descobreix que Federico retrata el mite d'un Casanova decadent, atrapat per una fama que no li sabrem mai si és justa o fictícia. Es refereix a sí mateix?
Donald Sutherland explica en una entrevista que s'ho va passar molt malament treballant en aquest film: diu que Fellini era un dictador tirànic, una bèstia torturadora. En Donald es va jurar a sí mateix que mai més no tornaria a treballar per a ell. Dels directors italians tan sols parla amb elogis de Bertolucci, que el va dirigir a Novecento. Curiosa trobada conflictiva entre dos homes reconeguts com a seductors irredempts, i amb fama d'haver recorregut la majoria de llits de Cinecittà i de Hollywood respectivament.
Sobre el distanciament irònic envers l'erotisme, qualsevol escena de Il Casanova resulta suficient per a fer-ho evident. Valgui tan sols un fotograma: aquest és l'instant de l'orgasme en una amant del cavaller Casanova. El seductor li cau al damunt i ella assoleix l'èxtasi en qüestió de breus segons, i ho mostra així.
Molt més nítida i brillant resulta la seqüència de la dona mecànica, el màxim repte que es proposa assolir el seductor. Quan Casanova pretén despertar el plaer d'una nina metàl·lica no fa sinó autoimmolar-se, caure al forat de l'infern que ell mateix s'ha construït. Encara recordo ara el primer cop que vaig veure Il Casanova: potser cap escena no és tan definitiva. El repte és racionalment estúpid, però no li queda cap més remei a don Giaccomo que acceptar-lo. I alhora, acceptant-lo, s'aboca desesperadament al no-res.
La fotografia és extensament famosa perquè retrata la relació entre el director i l'actor: sembla que Sutherland no era capaç d'interpretar l'escena, i que Federico es va ajeure amb la nina per a ensenyar-li detalladament cada gest i cada expressió que calia interpretar.
Valgui també una darrera imatge de Il Casanova: l'amant més famós del món no fa sinó sotmetre's un cop i un altre a les espectatives que sobre ell s'han fet les dones venecianes desitjoses de ser sotmeses al la sex-star. En aquest joc pervers de miralls hi ha una brutal mirada sobre la sexualitat, que liquida dels mites masculins. En realitat, Il Casanova no fa sinó destruir definitivament la fantasia masculina construïda durant dos mil anys per dir que la sexualitat és un territori de la feminitat. En el qual el mascle adquireix un paper molt secundari, de discret satisfactor de les fantasies femenines. La dona espera trobar un amant que l'assoti perquè és la imatge que s'ha creat de don Giaccomo. De manera que el pobre don Giaccomo, a desgrat seu i amb gran torpesa, no pot fer res més que complaure la senyora.
A La città delle donne, Federico retorna molts anys més tard al tema de l'home ficat dins un món femení que l'engoleix. Ha passat el temps, i Federico projecta una mirada progressivament deformada de la realitat, el·líptica, barroca i exagerada. Marcello Mastroianni és l'home modern, eternament perplex i desconcertat que assisteix a un món complex, incomprensible. Mastroianni esdevé quasi l'heroi kafkià, que es passeja pels escenaris en una mena de fugida atònita alhora que incapaç i estèril. Com que tampoc no pot defugir el desig, l'heroi juga a anti-heroi mentre passa per alt si fa el ridícul. Qui guanya en ridiculesa? El món o el teu paper en el món?
Més lliure i potser més sarcàstic, Fellini torna a un Casanova postmodern, gairebé mut. Si Casanova era curt de paraules, aquest ja no pot articular. El dibuixant de còmics eròtics Milo Manara no es va poder estar de versionar La città delle donne en el seu medi, i va mantenir aquest Mastroianni imprescindible, que es queda gravat a la retina. La camisa blanca de seductor de barri, les ulleres enormes per a no perdre detall dels cossos femenins, la mirada inexpressiva, desbordada per allò que veu. La mirada de Mastroianni a La città delle donne va més enllà de la mirada i esdevé la mirada que es mira a sí mateixa: l'objecte no té nom i supera la capacitat de mirar-lo.
El fotograma de Fellini
La vinyeta de Milo Manara
No podria acabar sense fer un apunt breu, també extret de La città... En algun instant, Federico retorna a un tema recurrent: la iniciació sexual dels joves. Sembla que recuperi una seqüència descartada d'Amarcord. Els nois i les noies van al cinema. Entren a la sala. Tot sembla normal: hi ha una pantalla i un projector. Però enlloc de fileres de butaques, un gran llit pudorosament cobert de llençols i cobrellit. S'hi ajeuen. Comença la projecció.
Finalment retorno a la interpretació en còmic de Manara per a mostrar una sola imatge del còmic La città delle donne. Què ens diu de la sexualitat masculina respecte de la femenina?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada