Carlos Sentís, un altre falangista de La Vanguardia

Hi ha homes als quals el destí els assenyala una data.  A vegades és una data funesta i d'altres, plena de fortuna. Per a Carlos Sentís, la providència li va prescriure el 26 de gener sota el signe de la benhaurança.
Un 26 de gener (de 2009), el Col·legi de Periodistes el va citar, i un ministre socialista li va atorgar una medalla pels seus mèrits.
Un altre 26 de gener (de 1939), amb uniforme de Falange Española y de las JONS, entrava victoriós a la seva ciutat de Barcelona, entre les tropes del feixisme que havia de submergir Espanya en la negror més llarga i més espantosa de les que mai havia conegut. Una tenebra que avui encara conserva cambres de penombra i d'horror, i que es manifesta en forma de paraula que duu el vent, en forma d'hàbit minúscul, de deix, als racons foscos de cada dia. La guerra finia i Carlos Sentís es cobria de glòria, sotmetent la ciutat dels rojos sota la seva bóta ben llustrada.

(No sabem si el ministre medallaire desconeixia la coincidència. No és necessari que un ministre gaudeixi d'una cultura massa àmplia, ni que tingui en compte els capricis de la història).

Aquell 26 de gener, també, l'avi Miquel Albert Barris va confiscar una motocicleta de marca BMW i va emprendre la Diagonal en direcció al nord. Mentre pel sud la Diagonal anava esdevenint Avenida del Generalísimo. L'avi no es va aturar fins molt més al nord, un cop a França. I tampoc no va tornar mai més. La mort l'esperava en una platja francesa, i allà la va anar a trobar.

El feixisme es va dissoldre i es va fondre per a donar lloc a noves idees en el gresol de la "transició", es va transmudar com el cuc per a fer-se papallonota. En Carlos Sentís, altre cop oportú, va fer la mateixa metamorfosi. Va redissenyar-se el bigotet falangista i en va treure un bigoti neutral. Dels ulls clars, freds i sense empatia, però, no en va poder acabar d'esborrar la mirada de l'assassí feixista. Va aprendre una mica la llengua catalana, tan parlada com escrita, i es va aprendre quatre nocions sobre tolerància, diàleg, pacte. És clar. Si no se les hagués après, potser no li hauria sortit tan bé la jugada. A negociar sempre s'hi apunta amb més il·lusió el fort i el poderós, sobretot quan sap que també és culpable.

Però en Carlos Sentís, de fet, no és res. És un individu mesquí i detestable, òbviament, però no és res. És una mosca que ens hem empassat al plat de sopa. I en darrera instància una altra mosca-anècdota que fem baixar coll avall. Un miserable més amb qui cal conviure en nom dels valors humans i democràtics. També el nét d'en Cambó (qui va sufragar l'alzamiento amb il·lusió i molts diners) corre entre nosaltres i viu de la política, i surt sovint als diaris, on defensa grans idees, com la Casa Gran.

La llista dels homes que desfilaven per la Diagonal en direcció sud-nord és llarga. I la dels que aplaudien a les vores també, on hi havia per exemple el gran poeta Foix. O l'altre, el de la fotografia de dalt, davant el qual sembla que Sentís vincli el genoll, instant que habitualment és el previ a la fel·lació entre companys.

Heus ací la nostra vergonya, la nostra vergonyosa història.