La immigrant invisible

De la Vall d'Albaida a Barcelona

Va néixer en un temps miserable, en el plànol de la gana. Els pares i els marits marxaven a veremar al nord, o bé a collir olives al sud. La roba neta feia olor d'aigua del riu i de sol, i l'aire era molt fred a l'hivern.

Tot i que Salem vol dir pau en àrab, la calma que es vivia a Salem era injusta, severa, cruel.

Va marxar de la Vall d'Albaida que deuria tenir quinze o setze anys. A Barcelona es va posar a servir a cases de senyorets, a la bella vila de Sant Gervasi. En aquell temps, la immigració era invisible i còmode: a canvi del plat a taula i del llit, hom obtenia un servei domèstic submís, excel·lent. No voltaven gaire pel carrer: potser el dijous a la tarda.

Quan jo tenia uns disset anys em vaig adonar que hi havia un Salem a Massachussetts, que es féu famós per les bruixes que el van habitar, i per l'extraordinària cacera, persecució i assassinats a què foren sotmeses. Les meves vísceres adolescents, que s'iniciaven per aquell temps en les fantasies romàntiques i gòtiques (si són coses diferents) van començar a trenar fantasies a partir de la coincidència. Imaginava que rere l'aspecte menut, silenciós i quiet de l'àvia s'hi ocultava un passat flamíger, de secrets diabòlics, d'esoterisme i tenebres espectrals.

Potser no m'equivocava massa. El passat de l'àvia valenciana no havia estat mai un conte de princeses lluminoses. Imaginar la joveneta que baixa del tren a l'estació de França amb un farcell penjat de l'espatlla ajuda a comprendre que l'horror conviu amb nosaltres, i no necessita apenes literatura supèrflua.

De vegades sento alegres i capcioses dites sobre els immigrants. Procuro no respondre mai, ni fer-ne cabal. En els gens del qui malparla hi ha immigrants, misèries i fugides. Ocultes dintre la pell hi ha històries aspres, relats de vides com paper de vidre. Hi ha estómacs buits, pols blanquinosa de camins llunyans que asseca llavis antics. Cases buides, famílies esqueixades.

També hi deu haver un espantós tabú, com una maledicció complexa i malparida. Com a màxim, deixo caure que sóc fill d'immigrants molt pobres.
-Ah, sí? -s'alça una cella- D'on?
-De València, de la Vall d'Albaida -responc.
-Ah, això és... -pensa durant un segon ben just- Això és diferent.

Ho diu com qui perdona. O més aviat com qui vol desfer en l'aire una aparició espantosa, un fantasma tèrbol.