Lars Von Trier no va començar la seva carrera amb el manifest del Dogma. Abans de formular la proposta programàtica, ja havia dirigit alguna pel·lícula. Tampoc no sembla que el seu programa l'hagi convençut a sí mateix durant massa temps, perquè el va abandonar sense avisar ni tan sosl els fidels que l'havien seguit. Tot i que no sabria dir quan ho va fer: la frontera entre la seva obra dogmàtica i la lliure del dogma es fa difícil de precisar (prescindint de les seves declaracions, que no són gaire creïbles).
Abans de res he de dir que m'agrada en Von Trier. Potser no és el cineasta influent que ell voldria ser, però les seves propostes són poderoses i polèmiques, i mostra la capacitat poc comú de qüestionar l'espectador. Potser la necessitat de dir alguna cosa el fa derivar pels gèneres, fins i tot de forma erràtica: el musical a Dancing in the Dark, el melodrama extrem i fantàstic a Breaking the Waves, la filmació teatral a Dogville i Manderlay, el docudrama a The idiots, el gore a Antichrist, l'homenatge a l'expressionisme de Europa -on inclou referències que arriben a la Metropolis de Fritz Lang.
Cadascuna d'aquestes peces no és tan completament brillant com Von Trier pensa que són. No obstant, en totes elles hi ha escenes i moments inoblidables. I jo -que avorreixo els musicals- reconec que tot sovint em remiro una escena estrictament musical de Dancing in the dark, que compta amb la col·laboració del geni de Björk i del sorollisme de Tom Yorke, l'ex-Radiohead:
I abans de tot això, von Trier signa un film amanerat i abarrocat. Un film estrictament plateresco: The element of crime és de digestió lenta i veure'l al cinema no li va bé. Cal mirar-lo a poc a poc i amb pauses, al DVD de casa.
L'argument es basa en una història Friedrich Dürrenmatt: Der Richter und sein Henker, publicat en català per Edicions 62 com a El jutge i el seu botxí (sense saber gaire alemnay, crec que la traducció és bona). Dürrenmatt pensa en la possibilitat que els policies que duen massa temps perseguint criminals generen una necessitat irreprimible d'imitació del criminal. Qui persegueix el llop, esdevé un llop. Una tesi profundament barroca en coordenades ibèriques, i que explica fenòmens tan comprensibles aquí com la Inquisició: qui persegueix massa els dimonis acaba per assemblar-s'hi.
Veient The element of crime em poso en la pell d'en Lars, i entenc que poc després proclamés un cinema directe, com a reacció contra sí mateix i els seus excessos formalistes. De fet, el Dogma li fa l'ullet al cinéma verité dels francesos, a la Nouvelle vague d'en Truffaut i companyia: filmar amb la mínima argúcia i en temps real, prescindint de les postproduccions i dels efectes, sense tanta trampa estètica.
Von Trier podia haver anomenat una directora tan definitiva com Agnès Varda, perquè al món no hi ha cap film més Dogma que Cléo de 5 à 7. Què li passa una dona jove en les dues hores següents de diagnosticar-li un càncer? Rodat molts anys abans del manifest de Von Trier, Varda ja havia trobat la fórmula i encara li serveix avui: Els espigoladors i l'espigoladora és un dels documentals més interessants que es poden veure.
Lars von Trier no va seguir massa temps fidel al seu propi dogma, cosa que no li retrec: la fidelitat a un mateix és la més difícil de totes les fidelitats. No obstant, un director geogràficment proper va fer potser la peça cinematogràfica més dogmàtica. Es diu Kristian Levring, és danès, i és una adaptació al cinema del Rei Lear. Tot i rebre un premi de Cannes (el 2000), un film relativament desconegut: The King is Alive.
no hi ha res que no hagi succeit abans, abans de Cleo de 5 a 7. La recordo encara, com "a Bout de suffle" o una peli per a mi molt espècial "La nit americana" de Truffaut.
ResponEliminaConfesso que no he vist res de Lars von Trier, potser perquè aha arribat a mi molt tard, quan ja he desertat del cinema com a concepte antiqüat d'explicar històries.