El Cabanyal, València

Aquesta és la meva modesta contribució a dir les coses pel seu nom. El nom de les coses és el nom que cal donar-los. Si el porc es diu porc, perquè n'hem de dir tossinet? Cada canvi indica una intenció, i sol ser una mala intenció.

Se sol afirmar que cal defensar els noms que duen les coses -i els fets, que diria Wittgenstein. Sobretot per evitar que ens els robin. Els obrers han deixat de ser obrers per a ser clients o consumidors. Els lladres sóm pressumptes lladres. La llibertat no és una aspiració de l'esperit, sinó el dret de fer, amb el teu poder, allò que et doni la gana malgrat els altres. Els morts són danys col·laterals. Els membres d'Eta pertanyen a una banda terrorista, i un exèrcit és una institució que combat per la pau.

Al Cabanyal de València passa altre cop el de sempre: que algú usa la paraula llibertat per a fer-ne un ús estrambòtic, rocambolesc, de trilero delinqüent. Delinqüent que alhora, redacta lleis i decrets. Algú vol robar el mot que diu la llibertat, i el du a debatre a la taula de les oficines immobiliàries, als salons dels especuladors. Paradoxalment, la policia defensa a cops de porra la llibertat de l'inversor immobiliari.

Però cal evitar l'argumentació del demagog. També cal dir que El Cabanyal és una més, una vegada més. Que això ha passat a Barcelona, posem per exemple. I no tan sols una vegada, i no tan sols sota un alcalde.

Quan ens pensàvem que el país avança vers els drets, la justícia i el diàleg, algú ens adverteix que drets, justícia i diàleg han estat manllevats del diccionari, que ja no hi són. Els han comprat i si vols dir-ne res has de cotitzar a la borsa o bé guanyar unes eleccions. Tu tries.