Der Himmel über Mequinensa

De vegades em sento com l'àngel. No és un deliri diví, ni el producte de cap bondat. No sé dir ni tan sols què és això de la bondat, exactament, ni què podria trobar d'ella dintre meu. Em sento com l'àngel perquè em sento lleuger i desarrelat, i de vegades volàtil.

M'atanso al cel de Mequinensa en una data que no recordo, però això és irrellevant. Veient aquelles fotografies, és ara quan m'hi atanso. La terra és blanquinosa, calcària, de closques d'antics crustacis, petxines i espines de peix. El temps les ha convertides en camins, marges i siluetes.

Els pins perfumen l'aire quiet i ejaculen resina. No sé què en dirien els àngels, però jo fa temps que prefereixo l'aquarel·la a l'oli. L'aquarel·la és quasi transparent, etèria, efímera. Vora el castell hi ha un caminot gairebé esborrat pels matolls aromàtics que passa a tocar d'una casa menuda i buida.

M'hi atanso a poc a poc i en cercles. L'aire gira i du un udol llarg. Em fan por les cases. I tinc por de no saber trobar després el camí de tornada.

Més tard provo de retornar a la sensació de la gravidesa. No se'm fa difícil. Sento els peus fatigats, i aquesta sensació tan senzilla és tot allò que sé després de mirar el cel sobre Mequinensa.

Aquest post és un dels aperitius per abans del dia 13 de juny, homenatge blogaire a Jesús Moncada. Amb coses com aquesta constato un cop més que entre allò que penso i allò que faig hi ha una trinxera que es pot desfer en un segon: apriori, no crec ni estic d'acord amb aquestes sinergies imprevistes i forçades. Simplement perquè sento que el blog ha de ser un espai de llibertat. Després, però, resulta que em sumo a la majoria de les convocatòries. Tret de la cosa dels refranys.