De vegades sento la temptació de recuperar el fantasma de la llengua occitana, duent-la fins avui: sé que això vol dir inaugurar una llengua zombi, però mira, a mi em diverteix.
La primera idea consisteix en parlar (diguem que escriure) mesclant l'italià del nord, el francès del sud, l'illenc i l'aranès. Agafar de cadascuna llengua un mot, un accent o un to. Em diverteix sobretot perquè és una mena de color gris, un matís. Una tercera via. En temps de radicals, tenir hàbits sintètics em fa imaginar un món millor. No tan sols pel component nostàlgic.
Me n'adono que en aquell idioma llunyà hi havia uns matisos avui perduts. A Menorca hi ha una hora del dia que qualsevol sap identificar, i que es diu així: en es fosquet. És un instant, un punt del dia. Quan el sol cau. No és ni vespre ni capvespre, sinó enmig. Una mica abans. El sol declina i el paisatge entra lleument a la fosca.
Al port de Maó hi ha una mena de restaurant que du aquest nom: Es Fosquet, tot i que la cuinera és una xicota del subcontinent indi, i que en conseqüència practica una cuina índia, empeltada d'elements mediterranis. No hi he estat mai: tan sols hi he passat per davant en aquella hora, quan dringuen els màstils de les embarcacions al vent de ponent.
És llavors quan dic:
Entre lusco e fusco, en dic jo d'aquest fosquet. Una mica abans de tot.
ResponEliminacaram que curt! i jo que m'havia assegut a terra esperant el conte! :) i és que a mi, els turbants, me pueden ^^
ResponElimina(els apunts de cinema me'ls llegeixo i aprecio el que hi dius, n'aprenc, o ho intento, i si l'Allau t'entra al drap, aleshores ja resulta un festival)