És molt difícil situar-se a Tarragona i pensar en Venècia. Diria que res objectiu no hi remet. De vegades, algun racó decadent o decaigut em du a Porto o a Lisboa. Però no obstant, en un instant imprevist penso en Gustav von Aschenbach. De Thomas Mann em fascina aquesta atracció per la mort que trobes a La muntanya màgica, a La mort a Venècia i a Doktor Faustus. I que deus trobar en moltes altres novel·les, però no les he llegides.
Potser la presència sonora del mar, l'olor de la sal, el xerricar de vaixells. Aquella humitat que du el vent. Alguna cosa és comuna a les ciutats que reposen davant del mar, i que no es troba mai a l'interior. No he viatjat gaire, no prou per a poder arribar a conclusions. Però si alguna frontera natural he descobert mai és la que separa el litoral de l'interior. I tal com li passa al senyor von Aschenbach, quan sent que arriba l'hora de morir, adreça els peus vers el mar.
És inevitable, de vegades. Una tarda lànguida, un record melancònic. Alguna cosa a l'aire ha entrat a casa i penso on m'agradaria morir-me. Quan penso la mort sempre és una mort metafòrica, irreal. Una mort pictòrica, d'opereta: hom s'imagina llanguint suaument, deixant anar l'ànima en una dolça exhalació. En aquest escenari, és difícil imaginar un lloc millor que una platja.
Les ciutats que reposen davant del mar es corrompeixen sota l'invisible salnitre. Suposo que per això Barcelona es va inventar la muralla de disseny i modernitat davant del mar, i va invertir els termes: agredir el mar i destruir la platja, la obsessió de sobreviure violentament. Resultaria molt millor morir a Tarragona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada