La passió segons sant Andrei Tarkovski

Malgrat haver deixat ja alguns apunts sobre Andrei Tarkovski, sento que hi faltava Andrei Rubliev, pel·lícula central de l'obra i en certa mesura la tesi fonamental del director rus.

Andrei Rubliev explica episodis de la vida d'un pintor d'icones històric i documentat (i extraordinari), que no obstant Tarkovski usa com a pretext per a situar el paper de l'artista en el món. En un món convuls i caòtic, on hi regna la guerra i la misèria, la por, el desconcert. Afortunadament, Andrei Rubliev admet moltes lectures, i fins i tot es pot veure sense so i sense diàlegs, gaudint tan sols de la bellesa espectral de les seves imatges (ho he provat, i funciona). El to programàtic i filosòfic no devora la plasticitat i la bellesa de les imatges, ni crea aquell efecte Godard que fatiga l'espectador per l'excés d'intel·lectualisme.

Suposo que Tarkovski va voler fer una peça de cinema total, tal com volia fer Wagner amb l'òpera (em quedo mil vegades amb l'opció Tarkovski) i diria que ho va aconseguir. No tan sols perquè el cinema descavalca l'òpera, sinó perquè Andrei és un esperit superior a Richard. Potser aquesta ambició absoluta el du a crear un film extraodinàriament complet, ple de conceptes estètics que li encaixen com només algú molt potent i molt inspirat podria aconseguir (i molt genial?).



Perquè malgrat la complexitat, Andrei Rubliev és fluïd i senzill, equilibrat. És un poema d'amor a l'art que llisca com l'aigua. Interiors i exteriors, diàlegs i silencis, blanc i negre, figures sobre paisatge i paisatge esquitxat de figures, masses humanes, solitud, creació i destrucció, fe i desesperació, violència i quietud.




Si en acabat de veure-la penses una mica què ha dit Tarkovski sobre el paper de l'art i sobre l'acte creatiu, t'adones que tan sols ha obert tots els interrogants possibles, els que la història de l'art ha anat recollint. Alhora, cal adonar-se que hem vist el pintor Andrei Rubliev durant gairebé tres hores, en les quals no ha pintat absolutament res (o un no-res que sembla un Tàpies): tot allò important de la creació és anterior, i l'obra resulta prescindible. En aquesta elecció, Tarkovski fins i tot s'avança als creadors més contemporanis i ja planteja que allò interessant d'una obra no és ni tan sols el procés, sinó el buit que hi ha abans, l'experiència d'aquest no-res. Rubliev viu aquesta experiència amb desconcert, i la brutalitat al seu voltant el bloqueja. Com es pot pensar que l'artista viu al marge del món?

Infinits creadors s'han emparat en la no-creació com Bartlebys, i de vegades m'avergonyeixo de no ser en aquest grup, perquè malgrat la invisibilitat dels blogs, segurament voldria haver estat encara més invisible. Igual com voldria -segurament- no haver publicat mai res. Sento que l'experiència creativa és efectivament en tot allò anterior, en allò que no apareix. Allò que recordo i allò que té valor real és precisament tota aquella experiència en el buit. Abans de.

Les llibretes dels apunts, les hores de pensar tot mirant l'horitzó o el mar. Els textos perduts, les llibretes abandonades, les idees evaporades mentre tornava a casa pensant que les escriuria. Allà hi havia la millor possibilitat mai imaginada. Tot allò que es concreta és dèbil, és un avorriment, una tautologia.

Pasolini arriba a una conclusió molt semblant a Il Decameron, on el propi director interpreta un atònit Giotto que en desvetllar-se del son, mormola: per què fer una obra quan és tant bell només somniar-la?. (La traducció és meva, a partir de les meves orelles: Perché realizzare una opera cuando è cosi bello sognarlo sultanto?). I a continuació apareix el Fine a la pantalla, sobre un fons blanc i llis. (Atenció a la seqüència de Pasolini, que sap recollir els colors de la pintura gòtica):


No és exactament aquesta la conclusió de Rubliev, sinó que escurça encara més la pregunta: per què realitzar una obra?

Però no obstant, Tarkovski filma els plans i les seqüències més impressionants de la seva carrera, en un estat de gràcia i d'inspiració que resulten sobrehumanes. En cada detall hi ha la lluentor del geni. Fins i tot quan filma les potes d'un cavall creuant un riu, sembla que filmi les potes d'un cavall creuant un riu més definitives de la història del cinema. Deu ser per això que Andrei Rubliev és coneguda entre els seus admiradors com La passió segons sant Andrei Tarkovski. Per la perfecció del film, i alhora perquè Tarkovski, home profundament catòlic (de la poc comuna branca mística) entén el procés de creació com una passió cristiana: un llarg camí de dolor, purificació i ascens.

Andrei Rubliev té un pròleg i un epíleg que acaben de delimitar els termes conceptuals: a l'inici, l'enlairament caòtic d'un globus amb aire calent (possiblement per fugir de l'horror). Al final, la complicada i expressionista elaboració d'una campana, duta a terme per un joveníssim mestre artesà. Tant l'enginyer que ha planificat el globus com el mestre campaner són artistes? És necessària la seva funció? Perquè escull la campana i l globus, dos objectes suspesos a l'aire?