Migdia. Dissabte. Un sol blanc i un cel sense núvols. La pols encara vibra damunt la pista per on ha baixat el cotxe. La imatge de Santa Llúcia penja dins d'una gàbia al bell mig de la gran balma. Du els ulls en un platet. No mira enlloc, mira endins. Com diuen de l'escultura grega d'Apol·ló, la deessa mira la pròpia mirada.
Som a la cova-hospital dels republicans ferits a la batalla de l'Ebre.
A la llista dels quin van morir aquí defensant les trinxeres de l'Ebre llegeixo noms i cognoms de soldats nascuts en qualsevol indret de la geografia espanyola. I anglesos, alemanys, polonesos. Tota aquesta sang és als meus peus.
Avui han vingut els fills dels voluntaris de les Brigades Internacionals que ens van ajudar en la guerra contra els feixistes. Són una seixantena. Arriben des d'Anglaterra, els Estats Units i Puerto Rico. Han instal·lat una nova la placa commemorativa a la roca, en record del personal sanitari que va treballar aquí l'any 1938.
Després, qua ja han marxat, l'aire s'inunda d'un silenci calcari. Torno a percebre l'estranya impressió que la naturalesa emmudeix vora la balma. Les abelles volen però no brunzeixen, les branques s'agiten sense fer remor. Tan sols un degoteig d'aigua, i la meva tos després d'encendre la cigarreta. Trepitjo la terra que m'acull i em va parir amb passes lentes. Diries que en qualsevol moment sentiràs l'eco dels avions i les bombes. Les que el dia 4 d'agost de 1938 van ploure sobre la Bisbal de Falset, van enderrocar cases i van matar, entre altres, l'Agapit Masip Esquerda, de cinc anys. Que no va morir de cap ferida, si no de terror.
Aquell dia tots els ciutadans demòcrates d'Espanya -catalans i aragonesos, valencians, murcians, andalusos, extremenys, castellans, asturians, càntabres, manxecs, canaris, bascos, navarresos, illencs, riojans, gallecs, madrilenys-, vam començar a perdre les llibertats, la vida i la dignitat. Aquell dia sí. És dins d'aquest silenci d'on, de sobte, en brolla l'aigua.
Vulguem la pau amb tot el cor
però per això mateix no hem de voler l'oblit.
Màrius Torres
i els morts resten en l'oblit, o restaven en un oblit del que tu els has recuperat.
ResponEliminaDe tota manera, a La Bisbal i d'altres pobles de la zona s'està fent una feina molt bona de recuperació de la memòria, de vegades artesanalment però amb molta energia i coneixement. Espero parla d'aquí poc de Angela Jackson, una historiadora anglesa que va viatjar a l'Ebre per rcuperar la història dels voluntaris anglesos i s'hi ha quedat a viure.
Eliminaen aquesta guerra l ajuda internacional no va ser prou per aturar franco com tampoc ho sera ara per reconeixer a catalunya com a nacio. els interesos dels governs van en contra dels pobles.
ResponEliminaLa història de les Brigades internacionals és un pèl complexa, com les van desarticular al final, etc. El George Orwell ho explica en primera persona...
EliminaAqui , al poble , sempre hi ha hagut cert mutisme sobre la memòria col.lèctiva o memòria selèctiva.Tanta evidència no pot quedar en l´oblit i per sort poc a poc és senten veus que ens fan recordar.
ResponEliminaEl perque vam perdre la guerra ho explica molt bé el David Lynch a " Tierra y libertat ". Algu deià a l´anterior article , que els bohemis i els anarquistes ja no existien...tant de bò estigui errat. salut !