El sobiranisme es va presentar a la seva festa de posada de llarg com un exercici de la més pura democràcia. No hi ha res més democràtic que posar les urnes i escoltar la veu del poble, que ens donarà "el mandat". Això ens explicaven. La revolució dels somriures. President, posi les urnes.
És per això que, els no-sobiranistes, hem hagut de suportar que se'ns tracti de predemocràtics, de rancis, d'espanyolistes, de feixistes. Els qui vam néixer en una casa de pobres, els de classe baixa, estem habituats a ser maltractats i cap maltracte no ens ve gaire de nou. Hem après a suportar-los. Som la prova vivent que l'estoïcisme i la resiliència existeixen i tenen més substància que Déu.
Pel damunt dels improperis contra els qui no som partidaris de la independència sempre hi flota el perfum de la paraula "botifler", tot i que la paraula només la pronuncien els més brutals, aquesta ala hooligan que es tolera perquè és dels nostres. La vella paraula. Botifler. El traïdor a la pàtria. Ara fa 100 anys (pel broc gros) els qui es van oposar a la Gran Guerra també van ser tractats de traïdors a la pàtria. Foren les esquerres: els anarquistes, especialment, que llavors eren internacionalistes. Ells tampoc no volien sentir parlar de pàtries ni de sacrificis patriòtics.
El sobiranisme, investit de la democràcia més pura i més immaculada, va exhibir el dret a decidir com un conillet màgic i simpàtic sorgit del barret de l'amo, la prova definitiva que la moguda catalana era la cosa més democràtica mai vista a Occident. Tot d'una, la vella burgesia esclavista i després franquista s'havia transmudat en exemple de democràcia participativa. Un miracle dels de veres.
El dret a decidir ha tingut algunes aplicacions pràctiques sorprenents: la primera, aquella votació en urnes de cartró impulsada per la senyora que ara presideix el Parlamentet català. Va anar a votar el 30% de la població, però si feies cas del que què deien, semblava que hagués estat el 120%, perquè alguns dels votants van dur-hi els seus difunts: he vingut a votar en nom de la meva mare, que m'ho agraeix des del cel.
La segona aplicació del dret a decidir és fulgurant, una fita de la cultura universal. Es tracta d'allò de les eleccions plebiscitàries del 9N en què es perd el plebiscit però es guanya perquè tinc més escons que tu. Després resulta que no en tenia tants perquè la CUP ens enganya i és un partit anti-sistema (?), i en Mas plega i ens endinyen en Puigdemont, que no era candidat. Però en Puigdemont es queda sense pressupost. I no plega. Qui ho entengui que ho compri. Aquí hi ha alguna mena de frau, i això ho enten tothom.
A Tortosa, l'alcalde (de Convergència) es nega a aplicar la llei de la Memòria Històrica perquè no vol retirar el fal·lus franquista que hi ha enmig del riu. Solució: aplico el dret a decidir. Van a votar el 30% del cens i guanya el "no retirar la titola franquista". L'alcalde diu que té el mandat democràtic que l'obliga, i no la retira. L'opció guanyadora és l'opció de l'alcalde, no cal dir-ho.
Pels mateixos dies, a la bonica vil·la de Lloret de Mar, l'alcalde impulsa un referèndum (dret a decidir) perquè els conciutadans decideixin el futur de la carretera C-32. Van a votar el 30% dels veïns amb dret a vot. El resultat no agrada a l'alcade (de Convergència, òbviament), que decideix no fer cas del dret a decidir perquè la participació ha estat insuficient. La carretera es farà i destruïrem els pocs paisatges naturals de l'horrorosa Costa Brava. Sóc l'alcalde i em passo el dret a decidir pel folre.
Aquesta és la qualitat democràtica que sofrim els catalans: una qualitat tan escassa que diries merdosa. Fins i tot Eurovisión sembla un enginy més democràtic que Catalunya.
És possible que, com diu en Jaume Reixach, els catalans no sabem llegir, no sabem jugar, no sabem negociar, no sabem guanyar i tampoc no sabem perdre. Això és un cas de cinisme il·limitat. Algun dia caldrà que jutgem en Pujol no tan sols pels seus viatges als paradisos fiscals, si no per l'enorme desastre mental que ens ha deixat en herència als pobres defraudats. No se m'acut ningú que li hagi fet més mal a Catalunya que en Jordi Pujol i el seu partit. El partit que declina però mana.
Quan em pregunten perquè no crec en la independència de Catalunya m'ho posen bé: per què aquest país ha donat el poder durant 30 anys a Convergència, i no em refio d'un país així. Ni me'n refio ni m'agrada. No vull contribuir a la construcció del pitjor estat d'Europa. Pitjor que l'Espanyol, que ja és dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada