En un món sense David Bowie

Els qui hem nascut en una casa pobra hem sabut, des de ben petitets, que el món no ens tenia cap patrimoni reservat. Res d'herències. Un pis de lloguer en una ciutat més aviat lletja d'un país trist i entotsolat de la Mediterrània, uns progenitors massa sovint amargats per l'escassedat, un alè de ressentiment o de pena, el bàlsam de la ironia i finalment les substàncies assequibles que duen als paradisos artificials de l'evasió. Vam descobrir aviat que la bona conducta i les bones notes a l'escola no contenien cap promesa d'un futur millor: eren com l'heroïna que corria pel barri quan era jovenet, una piruleta fluorescent per enganyar una estona la classe baixa i calmar la seva inquietud.

No teníem ni patrimoni ni hisenda ni una segona residència que donés raons per declarar la guerra contra els germans. Quan no hi ha pastís per repartir, la fraternitat té un contingut més fondo. Els qui hem nascut en una casa pobra sense patrimonis ni hisendes vam haver-nos de buscar una altra mena de patrimoni. Cadascú a la seva manera. Jo vaig trobar el què explicaven els llibres, començant pels àlbums de còmic. Tintin, evidentment. I també en Gil Pupil·la. (Oh, Déu, que burros i antipàtics em resultaven l'Astèrix i l'Obèlix!).

El patrimoni dels pobres és allò que expliquen els llibres (parlo del contingut i no de l'objecte "llibre" perquè llegia llibres en préstec de les santes biblioteques públiques). I allò que diuen les cançons de discos comprats de segona mà o al racons baratos de Kebra Discos. Bé, això i la seguretat social i el subsidi d'atur, és clar. Això és el que el món ens tenia guardat. Els protagonistes de Stock de Coq demanen socors des de la portada.

El meu germà va tendir cap al rock dur, el heavy i el metal. Crec que ell va copsar millor que jo l'estat de la qüestió. Això de la ràbia és necessari. M'agraden les pintades amb esprai on diu "la haine" amb pintura negra, però he estat incapaç de fer-ne cap. Jo vaig trobar-me amb en David Bowie, que tenia un aspecte d'extraterrestre molt suggerent. Tal vegada és possible un altre món. On tots s'assemblen a en Bowie i tots tenen un ull de cada color. També em vaig fer assidu dels museus públics el primer diumenge de cada mes i del Mercat de Sant Antoni.

En Bowie em va cedir gentilment la imatge del Major Tom, en Ziggy i l'Estàrman. Els pobres tenim un imaginari de tipus estratosfèrics, al·lucinats, perduts, la Jean Genie, Lady Stardust. Bowie fou la banda sonora mentre llegia El Víbora. Amb la seva música de fons, tot encaixava una mica millor i semblava que hi havia una certa coherència, una certa pietat del món envers els pàries i els xavalets dels barris perifèrics. Una treva breu en la guerra que prometia durar tota la vida.

Als rics els és donat l'immens plaer de perdre bocins de patrimoni i d'hisenda i de divorciar-se, i això els dóna els motius per la nostàlgia i la seva literatura melancònica, i per anar reeditant somnis nacionalistes d'inspiració medieval. Quan els rics perden un bocí de pastís, escriuen El jardí dels Finzi-Contini, El Gatopardo, Bearn, etc. Als pobres se'ns permet mirar com ens sostreuen antics drets sorgits de la mítica guerra de classes (ara sabem que també l'havíem de perdre). Això i conèixer que es moren els nostres ídols, com en Bowie. I quants que s'han mort d'ençà de la crisi financera dels germans Lehman i les retallades de l'Arturet...!

Em miro el darrer video-clip d'en Bowie (ja em perdonareu que faci servir una expressió tan caducada com "video-clip", però no hi puc fer res més). Hi ha una saníssima exposició quasi pornogràfica de la decadència, la vellesa i la malaltia. És el darrer llegat que em deixa i em sento afortunat en certa manera. S'ha preocupat de nosaltres fins al darrer alè.

[Avui, mogut per un impuls egocèntric, he consultat la pàgina web de les biblioteques públiques i he vist que avui hi ha 10 exemplars de llibres dels quals en sóc l'autor que estan en préstec. Mira, està bé que retorni un trosset del que vaig prendre.]