Per tal d'aconseguir que em mengés les sopes, la mare em va explicar el primer conte de por de la meva vida. No l'he oblidat mai. Llavors vivíem en un casalot del barri de la Ribera. Edifici centenari, de sostres alts cambres fosques i passadissos tancats on es guardava la memòria dels difunts. La cuina era l'estança on es feia la vida. La porta de la cuina era una enorme porta de fusta obscura amb la pintura clivellada, vetusta, sinistra.
-Si no menges, del darrera de la porta sortirà un home amb un sac i se t'endurà.
A mi ja em devia rondar alguna atracció pel macabre, perquè recordo que vaig decidir no menjar: res no em semblava més bell que veure com sortia el monstre del darrera de la porta i avançava de dret cap a mi. És com si fos ara.
Anys més tard vaig descobrir la pintura. Sempre em va fascinar la pintura narrativa, la que explica històries. La que van intentar matar algunes avantguardes, la colla dels abstractes. Amb l'abstracció, la pintura abandona el plaer d'explicar contes i es mira a sí mateixa. És la pintura entotsolada.
M'agrada el romànic i el gòtic. El relat de la vida i la tortura de Crist, la penitència, el martiri dels sants i les verges. Em fascinen les pintures barroques. M'agenollo davant del geni narratiu de Caravaggio, el meu ídol. El descobriment del "El crit" de l'Edvard Munch fou la revelació definitiva. Després, investigant sobre el noruec, vaig trobar "Assassinat a la carretera".
Em va semblar que per fi havia vist el rostre esquemàtic i espantós de l'Home del Sac. Hi ha tota una novel·la negra i noruega en aquest oli. Em fascina el punt de vista, el poble al fons, la transparència de l'assassí. O és un testimoni? O és un home que fuig de l'assassí, amagat darrere del gran tronc?
Quantes vegades no he pensat que mai no entendré què és la vida...! Aquest esdeveniment en el temps (com deia Tarkovsky) que ens entossudim a anomenar "jo", "la meva vida". L'escena de la cuina de casa, la sopa, la mare, l'home del sac rere la porta: no és un fenomen que va passar ahir? Tants anys més tard i encara sóc el nen que vol sentir contes de por...! Quan no els sento m'els invento. I de vegades els escric, amb la intenció pressumptuosa (ai, la vanitat!) que espantaran algú. Potser en el futur. Sóc un esdeveniment en el temps i no entenc el temps.
Vaig passar uns anys dedicat a fer pintura narrativa. Crear escenes inquietants amb voluntat d'il·lustrador, volent explicar fragments d'històries que l'espectador hagués de completar, i que l'obliguessin a pensar, a qüestionar. Volia fer una pintura argumental. El títol era molt important, és la trampa fàcil: si pintes un quadre en què hi ha dues cadires solitàries i el titules "Cadires" o "Composició número 3" no hi ha relat. Si el titules "Absència" ja estàs explicant alguna cosa interessant. Després vaig deixar la pintura i vaig pretendre escriure novel·les fetes d'imatges, com si hagués passat a l'altra banda del mirall. Llavors vaig voler escriure contes sense argument perquè odio els arguments en la novel·la de la mateixa manera que els demano a la pintura.
Quan m'aturo i penso i em miro cap dins me n'adono que encara sóc el nen assegut a la trona, a la cuina del casalot de la infantesa. Els cabells s'han tornat blancs, però encara sóc allà. Al costat hi ha la mare fent de mare preocupada per la meva nutrició. La mare sabia guardar secrets però era una mica bleda i no sabia dir mentides: el seu Home del sac no era "del tot" creïble i per això calia comprovar... Tinc al davant el plat d'una sopa que no m'agrada i que no queda més remei que empassar-se. Digues-li món adult o món laboral a la sopa, tant li fa. O digues-li societat, història. Sóc el nen que s'estima més el conte de por, la ficció terrorífica però ficció al capdavall.
Encara sóc el nen que espera el conte. L'he buscat per tot arreu i l'he fabricat quan no sabia què més podia fer. Em temo que mai no el trobaré. És més probable que ell em trobi a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada