Quan vaig voler ser pintor

Durant uns anys vaig voler ser pintor. Ho vaig intentar. Exposava en bars. Les inauguracions eren divertides. Als bars hi ha alcohol. La gent bevia i deia tonteries. Quan la gent anava una mica torrada se m'apropaven per comentar alguna pintura. Generalment em volien parlar d'ells mateixos, dels records o les emocions que els despertava una imatge pintada.

La meva mare va voler ser pintora quan era jove. Va treballar d'il·lustradora durant uns anys. Feia publicitat. Potser em va transmetre el desig frustrat. A la sèrie de fotografies de les pintures que hi ha a dalt hi he afegit tres carbonets de la mare. Són tres estudis de nu femení. Una dona anònima que era jove i bella l'any 1951, i treballava fent de model a l'Escola Massana de Barcelona. Penso en aquella dona bella i sensual del 1951: no va imaginar-se mai que el 2016 apareixeria un retrat seu, nua, a youtube, dibuixat per una alumna que ja és morta per la mà del seu fill, que ja ha complert els 50 anys d'edat. Què és el temps? Guardo els tres dibuixos amb una ganyota irònica: jo mai no vaig veure la mare nua.

Avui, un amic m'ha fet reflexionar sobre la obsessió pel present, per la voluntat impúdica i pornogràfica d'exposar-nos. Això ens ho permeten les xarxes socials. Convertim el present en una imatge i l'experiència esdevé una foto exposada, com si no tingués cap més sentit que ser exposada. Menjar-se un plat de fideus xinesos té sentit només si es fotografia el plat i s'exposa la foto. Sembla que fins i tot la funció digestiva ha estat substituïda per l'autoreferencial. Els suïcides han començat a fer-se el selfie final. Mai no entenem el present, és impossible entendre'l.

Sembla ridícul, però hi ha alguna cosa que sí puc entendre en aquesta tendència contemporània. Jo no he entès mai el present. Ara mateix no sé perquè escric el què escric. Però sé que ho entendré més tard. Més tard vol dir, aproximadament, d'aquí a 10 anys. Ara començo a entendre què vaig fer fa 10 anys, que és quan vaig decidir plegar de voler ser pintor i vaig canviar-ho per l'escriptura. Hi haurà una part de la vida que la vida no em permetrà entendre-la, perquè els darrers 10 anys viscuts no els podré pensar. Sí que començo a entendre aquells anys en què volia ser pintor i perquè ho vaig deixar estar. Ara entenc perquè em vaig fer un autorretrat vestit de torero l'any 1991.

El món de la pintura és una selva de capelletes, d'egocentrismes agressius i despietats. Egocentrismes, complexos, venjances. Odis eterns. Hi ha qui es creu Cézanne o millor que Cézanne. Insulten els pintors que fan olis per a fàbriques de sofàs, de les que et regalen un oli per cada sofà que compris. (Un oli emmarcat en una motllura daurada i rococó). Si diuen de tu que ets un pintor decoratiu o comercial volen dir que desitgen matar-te. Els pintors creen categories, etiqueten, fan llistes de bons i mals pintors. Separen artistes d'artesans. Els concursos de pintura ràpida, en què es donen premis que van dels 300 als 600 euros, esdevenen llocs perillosos, autèntics camps de batalla on tothom és enemic de tothom, d'on no se'n surt mai il·lès. "Aquell d'allà, el del barret de palla no pinta malament, té un cert ofici... però ¿has vist la cacatua de la seva dona? ¿O és la seva mare?".

Potser fotografiem el present i el guardem per poder-lo pensar més endavant. Amb els anys, la vida permet alguna revisió i de vegades un cert enteniment. Jo ara entenc perquè vaig fugir de la pintura. No entenc, en canvi, què faig avui. Actuo sense comprendre el significat de les meves accions. Deixem obres i fotografies al darrere com en Polzet, per saber quin és el camí de tornada. En els selfies i l'instagram i les experiències exposades a Facebook hi ha un ressò del mite d'Orfeu a l'infern. No miris enrere, diu l'Hades, no miris l'Eurídice. L'Orfeu d'avui té compte a Instagram i a facebook (i un compte corrent a La Caixa). Ja m'ho miraré després, diu, a veure si després entenc què hi feia jo, a l'infern.